No plou, les temperatures pugen i la sequera, sembla, serà el pa de cada estiu d'ara endavant. Amb els pantans al 35% de la seva capacitat en el conjunt del país, moltes localitats recorren a camions cisterna i vaixells, prohibeixen omplir piscines i apliquen restriccions al reg. Hi ha solució? Clar que sí: i la tenim a sota dels nostres peus.
Els aqüífers subterranis ja proveeixen el 15% de la població
Per calibrar la magnitud de la sequera en curs, es recorre sempre a la mateixa dada: l'aigua embassada. Oblidem així que existeixen altres recursos menys visibles i gairebé desconeguts que proveeixen ja un 15% de la població espanyola i que són fonamentals per a l'agricultura. Què sabem de l'estat d'aquests aqüífers? Poc, molt poc: només el que aporten 2.500 punts de control en els quals s'han instal·lat piezòmetres que mesuren el nivell de les aigües subterrànies. Molt poc per a un país amb mig milió de quilòmetres quadrats que lidera juntament amb França i Alemanya el llistat de països amb més aqüífers subterranis. Les característiques geològiques del terra, que afavoreix la infiltració de l'aigua de pluja, permet que hi hagi aqüífers tant en les zones de muntanya com a les conques dels grans rius. El resultat és clar: el 90% del territori nacional disposa d'aqüífers subterranis. I això permet, amb una adequada planificació, realitzar múltiples captacions que poden solucionar situacions compromeses com la que es viu en molts punts del país aquest estiu.
Un aprofitament imprescindible
El recurs existeix i, com tot recurs disponible, ha de posar-se al servei de la comunitat. No obstant això, aquest aprofitament ha de planificar-se amb tacte i evitar situacions de sobreexplotació com els que pateixen diferents aqüífers subterranis de la zona de Llevant i l'Orient andalús. L'horta d'Europa necessita aigua, però els recursos han d'extreure's a un ritme que permeti la seva renovació. La solució, per tant, no és una explotació intensiva: és una anàlisi conscienciosa dels aqüífers disponibles i una política de protecció que els converteixi no en recurs de abastament quotidià, però sí en reserva estratègica per a situacions d'emergència. Els aqüífers subterranis són, en definitiva, una garantia hídrica. Parlem, a més, d'aigües de qualitat bona o molt bona que, desgraqciadamente, són molt vulnerables, ja que l'agricultura intensiva i els fertilitzants que requereix té impactes molt negatius al subsol en general i als aqüífers en particular. Quina és la solució? Evidentment, no és decréixer: és reduir l'ús d'adobs nitrogenats i fer servir al seu lloc fertilitzants biològics de reduït impacte. Sigui com fos, hi ha una veritat clara: Espanya necessita conèixer les seves aigües subterrànies a fons i, per a això, en lloc d'en documentals per enaltir presidents, convindria destinar recursos a investigar i contractar personal especialitzat, en concret, hidrogeòlegs. L'aigua és un tresor i, per això, cal buscar-la, estudiar-la, cuidar-la i gestionar-la.