El Nobel que va descobrir el primer exoplaneta: "Tret que ens agradi viure sota terra, mai viurem a Mart"

La possibilitat de construir ciutats a Mart fa anys que forma part dels plans d'algunes empreses espacials. Hi ha projectes que imaginen grans assentaments humans, viatges freqüents entre planetes i fins i tot una civilització capaç de sobreviure lluny de la Terra. No obstant això, un dels astrònoms més reconeguts del món considera que aquestes expectatives tenen poc a veure amb les possibilitats reals de la tecnologia.

Es tracta de Michel Mayor, l'astrofísic suís que va rebre el Nobel de Física el 2019 per descobrir, juntament amb Didier Queloz, el primer exoplaneta al voltant d'una estrella similar al Sol. Durant una entrevista concedida a diversos mitjans a Granada, el científic va qüestionar els plans de colonització de Mart i va recordar les enormes dificultats que suposaria mantenir una població humana a la seva superfície.

Mayor no està en contra d'explorar altres mons ni de buscar vida fora de la Terra. De fet, ha dedicat bona part de la seva carrera a estudiar planetes situats al voltant d'altres estrelles. La seva crítica es dirigeix a la idea que puguem abandonar el nostre planeta i establir grans ciutats en un entorn que manca de les condicions necessàries per viure.

Per què Michel Mayor considera una fantasia colonitzar Mart

L'astrofísic va participar a principis de novembre a Granada en el Congrés Severo Ochoa 'L'univers a totes les escales', organitzat per l'Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC). Durant la seva trobada amb la premsa, es va mostrar especialment escèptic davant les promeses d'establir una població permanent de centenars de milers o fins i tot milions de persones a Mart.

Mayor va posar com a exemple la idea que d'aquí a un segle hi pugui haver un milió d'habitants al planeta vermell. El Nobel la va qualificar de "pura fantasia" i va defensar que és necessari distingir entre el que podem imaginar en una pel·lícula de ciència-ficció i el que permeten les lleis de la física.

Un dels principals problemes és l'atmosfera marciana. Mart manca d'aire respirable i té una pressió atmosfèrica extraordinàriament baixa, propera a l'1 % de la pressió terrestre al nivell del mar. Està composta principalment per diòxid de carboni, de manera que qualsevol persona que sortís a l'exterior necessitaria un vestit pressuritzat i un sistema de subministrament d'oxigen.

Les temperatures també representen una dificultat considerable. Mart és un planeta fred, amb grans variacions tèrmiques i tempestes de pols que poden complicar el funcionament dels equips. A més, la seva superfície rep una exposició a la radiació molt més gran que la que experimentem habitualment a la Terra.

El sòl tampoc està lliure de riscos. Les missions robòtiques han detectat perclorats, substàncies que poden resultar perjudicials per a la salut i que obligarien a prendre precaucions durant la manipulació de materials marcians. A això caldria afegir la necessitat d'obtenir aigua, produir aliments i mantenir instal·lacions capaces de funcionar durant anys.

La vida a Mart dependria de sistemes artificials de protecció i suport vital, fins i tot per dur a terme activitats que al nostre planeta donem per fetes. D'aquí la referència de Mayor a la possibilitat de viure sota terra, on les instal·lacions podrien aprofitar el terreny com a protecció davant de part de la radiació.

Això no significa que una presència humana temporal sigui necessàriament impossible. La NASA i altres organitzacions investiguen tecnologies per a futures expedicions, des de sistemes de generació d'oxigen fins a equips capaços d'aprofitar els recursos disponibles al planeta. De fet, la NASA ja està desenvolupant noves tecnologies per facilitar l'exploració i la permanència humana a la Lluna i Mart.

La diferència és en l'escala. Mantenir un petit grup d'astronautes durant una missió científica és un problema molt diferent de construir una ciutat que pugui sostenir-se durant generacions. Aquesta segona possibilitat exigiria resoldre qüestions relacionades amb la producció d'aliments, la salut, la reproducció, l'energia i el manteniment d'infraestructures lluny de la Terra.

Per a Mayor, les promeses de colonització massiva passen massa de pressa per aquestes dificultats. La seva postura és especialment crítica perquè considera que presentar Mart com un possible substitut del nostre planeta pot crear expectatives equivocades sobre el futur de la humanitat.

Descobrir un planeta semblant a la Terra no significa que puguem viatjar-hi

Michel Mayor va rebre el Nobel de Física el 2019 juntament amb Didier Queloz per un descobriment que va transformar l'astronomia. El 1995 van identificar 51 Pegasi b, el primer planeta confirmat al voltant d'una estrella similar al Sol, demostrant que altres sistemes planetaris podien ser molt diferents del nostre.

La troballa va sorprendre els investigadors per les característiques del planeta. Es tractava d'un gegant gasós que completava una òrbita al voltant de la seva estrella en poc més de quatre dies, una distància molt menor que la que separa Mercuri del Sol. La seva existència va obligar a revisar algunes de les idees que es tenien sobre la formació i evolució dels sistemes planetaris.

Des de llavors s'han descobert milers d'exoplanetes, inclosos mons rocosos de mides pròximes a la de la Terra. Alguns orbiten dins de la denominada zona habitable, on les temperatures podrien permetre l'existència d'aigua líquida en determinades condicions.

No obstant això, trobar un planeta potencialment habitable no significa que estigui al nostre abast. Durant l'entrevista, Mayor va plantejar l'exemple d'un món idèntic a la Terra situat a uns 30 anys llum. Encara que aquesta distància resulta petita a escala galàctica, arribar fins allà suposaria un desafiament enorme per a qualsevol nau construïda amb la nostra tecnologia actual.

Un any llum és la distància que recorre la llum durant un any, aproximadament 9,46 bilions de quilòmetres. Fins i tot una nau que pogués desplaçar-se a una velocitat pròxima a la de la llum necessitaria dècades per completar un viatge d'aquesta magnitud, sense comptar les dificultats tècniques d'accelerar, frenar i mantenir amb vida els seus ocupants.

El problema no és únicament la durada del trajecte. Accelerar una nau tripulada fins a velocitats pròximes a la de la llum requeriria quantitats extraordinàries d'energia, a més de sistemes de propulsió que encara no tenim. La protecció enfront de la radiació i la necessitat de mantenir funcionant els equips durant un viatge tan llarg afegirien nous obstacles.

Per això, la recerca de planetes habitables té objectius científics que no depenen de la possibilitat de visitar-los. Estudiar les seves òrbites, les seves atmosferes i les seves composicions permet comprendre millor com es formen els sistemes planetaris i fins a quin punt les condicions de la Terra són habituals o excepcionals.

En aquest sentit, el missatge de Mayor va més enllà de Mart. El descobriment d'un món semblant al nostre seria una notícia extraordinària, però no convertiria automàticament aquest planeta en una segona residència per a la humanitat.

L'astrofísic considera que hem de parar més atenció a les condicions que ja tenim. La Terra disposa d'una atmosfera respirable, aigua líquida abundant i ecosistemes que sostenen la nostra vida sense necessitat de construir artificialment tot el que necessitem per sobreviure. Fins i tot les seves regions més inhòspites ofereixen avantatges enormes enfront de la superfície marciana.

La seva conclusió és que cuidar el nostre propi planeta resulta molt més realista que confiar en una futura emigració cap a altres mons. Una idea que adquireix especial rellevància venint d'algú que va contribuir a demostrar que existeixen planetes al voltant d'innombrables estrelles.

Las condiciones de Marte, con una atmósfera irrespirable, temperaturas extremas y una elevada exposición a la radiación, dificultan la posibilidad de construir asentamientos humanos permanentes.
Les condicions de Mart, amb una atmosfera irrespirable, temperatures extremes i una elevada exposició a la radiació, dificulten la possibilitat de construir assentaments humans permanents.

Trobar vida extraterrestre, el gran repte que Mayor encara espera resoldre

Malgrat les seves crítiques a la colonització espacial, Michel Mayor manté una visió optimista sobre la possibilitat de descobrir vida fora de la Terra. Considera que aquest podria ser un dels avenços científics més elevats de les pròximes generacions i que els nous instruments permetran estudiar mons que fins fa pocs anys resultaven inaccessibles.

La investigació es concentra especialment en planetes rocosos que orbiten a distàncies adequades de les seves estrelles. No obstant això, trobar-se a la zona habitable no garanteix la presència d'oceans, una atmosfera estable o éssers vius. És solament un dels criteris que ajuden a seleccionar els objectes més interessants.

Una de les estratègies consisteix a analitzar la llum que travessa o reflecteix l'atmosfera d'un planeta per determinar quins gasos conté. Els científics busquen possibles biomarcadors, senyals químics que podrien estar relacionades amb processos biològics, encara que la seva presència no basta per si sola per demostrar que existeix vida.

La dificultat consisteix a distingir aquests senyals dels produïts per processos naturals que no requereixen organismes vius. Com va explicar l'astrobiologia Frances Westall en una entrevista sobre com reconèixer les primeres proves de vida extraterrestre, els investigadors necessiten identificar indicis que permetin diferenciar l'activitat biològica de la química ordinària.

Mayor també va recordar que les mateixes estrelles poden complicar aquestes mesures. Les taques, les erupcions i altres fenòmens relacionats amb la seva activitat magnètica alteren la llum que arriba als telescopis, cosa que dificulta estudiar les atmosferes de planetes molt més petits i tènues.

Per superar aquestes limitacions caldrà desenvolupar instruments més precisos i millorar les tècniques d'anàlisi. L'objectiu no consisteix solament a detectar nous planetes, sinó a conèixer les seves característiques i esbrinar si algun reuneix condicions compatibles amb la vida.

Quant a la possible existència de civilitzacions extraterrestres, Mayor es mostra molt més prudent. Va recordar que el projecte SETI fa més de sis dècades que busca senyals artificials procedents de l'espai sense haver aconseguit una detecció confirmada. Això no demostra que estiguem sols, però tampoc permet afirmar que existeixin altres civilitzacions tecnològiques.

L'astrofísic creu que no hauríem de concentrar la recerca únicament en formes de vida complexes o intel·ligents. Durant gran part de la història del nostre planeta, els organismes van ser microscòpics, de manera que trobar éssers senzills fora de la Terra també constituiria un descobriment d'enorme importància.

Aquesta defensa de la investigació científica ajuda a entendre una altra de les preocupacions que va expressar durant la seva visita a Granada. Mayor considera que la creixent influència dels interessos comercials està modificant les prioritats de l'activitat espacial, especialment quan s'anuncien grans projectes turístics o es multipliquen els satèl·lits en òrbita baixa.

El científic va advertir que les grans constel·lacions de satèl·lits poden interferir amb les observacions astronòmiques. Els seus reflexos deixen rastres en les imatges dels telescopis, un problema que fa anys que preocupa els investigadors. A Barcelona, per exemple, el pas de diversos satèl·lits Starlink ja havia generat un debat sobre el seu possible impacte en l'observació del cel.

Per a Mayor, el coneixement científic hauria de continuar ocupant un lloc central en l'exploració espacial. Descobrir nous planetes, estudiar les seves atmosferes i buscar senyals de vida són objectius que poden transformar la nostra comprensió de l'univers, encara que no arribem a viatjar fins a aquests mons.

Després de dedicar la seva carrera a demostrar que existeixen planetes més enllà del sistema solar, el Nobel manté una posició molt clara sobre el nostre futur. Podem continuar explorant el cosmos i potser descobrir algun dia que la vida no és exclusiva de la Terra, però això no significa que puguem abandonar el nostre planeta i començar de nou en un altre lloc.