La informació, si es gestiona degudament, permet arribar a conclusions i decidir molt millor, però, quan es disposa de massa pot arribar a bloquejar-te o, com deien les àvies, fer que et passi com a aquells (dels quals sempre n'hi havia un a cada poble) que, de tant estudiar, es van passar i van acabar ximples. L'exemple, gràfic com pocs, descriu perfectament el que hi és a punt d'ocórrer-nos: la previsió és que el 2025 les dades que emmagatzemem creixin en un 300% i això, en una conjuntura com l'actual en la qual s'emmagatzema tot, és una barbaritat. O desenvolupem noves tecnologies d'emmagatzemament o no tindrem prou espai per guardar tot el que (sense gaire criteri, sigui dit) pretenem arxivar.
Els servidors s'empassen ja l'1,5% de l'electricitat mundial
Tenim ja, fins i tot, fins a científics que ens avisen que alguna cosa no va com deu: des de la Universitat d'Aston, a Birmingham, consideren que no podem construir més servidors, perquè els que ja funcionen s'empassen un 1,5% de l'electricitat mundial. Per això, s'està desenvolupant ja una nova tecnologia que implica desenvolupar superfícies aptes per emmagatzemar dades amb canals de menys de cinc nanòmetres d'amplada, la qual cosa equival a 10.000 vegades menys l'amplada d'un cabell humà.
Creixement exponencial
El zettabyte, que equival a un bilió de GB d'aquests que té el teu disc dur, és la unitat de mesura més apta per mesurar les dades que s'emmagatzemen i les xifres espanten: el 2019, teníem bastant amb 45 ZB, però el 2025 faran falta 175. Si tot això es guarda en discos Blu Ray, podríem cobrir amb ells el camí a la Lluna 23 vegades. De veritat serveix per a alguna cosa tot això o estem experimentat alguna cosa tal que la Síndrome de Diògenes aplicada a les dades?