Un equip internacional de físics ha realitzat una troballa sorprenent: el propi temps podria albergar una ínfima incertesa d'origen quàntic. Aquest fenomen implica l'existència d'un límit absolut a la precisió amb què qualsevol rellotge de l'univers pot registrar el pas del temps. Per comprendre l'abast d'aquest descobriment, convé recordar que la física teòrica actual s'estructura en dos grans pilars que encara no resulten del tot compatibles. La mecànica quàntica que regeix el domini subatòmic. En aquest àmbit, una partícula pot trobar-se en diversos estats o posicions simultàniament (el fenomen conegut com a superposició). En la formulació quàntica convencional, el temps es tracta com un marc de fons estàtic i immutable.
D'altra banda, la relativitat general d'Einstein, que descriu la gravetat, els cossos celestes i el cosmos a gran escala. En aquesta teoria, l'espai i el temps s'entrellacen en un teixit flexible, l'espai-temps, que es corba per acció de la massa de planetes i galàxies. El gran desafiament de la ciència contemporània resideix a unificar ambdues visions. Per salvar aquesta bretxa, part de la comunitat científica investiga els denominats models de col·lapse espontani. Segons aquestes hipòtesis, una partícula quàntica no requereix la intervenció d'un observador per definir el seu estat; la pròpia gravetat o les fluctuacions de l'entorn provoquen el col·lapse de la funció d'ona de manera natural, obligant el sistema a adoptar un estat concret.
El temps té un petit "error" quàntic?
Investigadors del Centre de Recerca Enrico Fermi i de les institucions de física nuclear d'Itàlia han analitzat les implicacions del temps si aquests models de col·lapse resulten vàlids. Els seus càlculs revelen que la interacció entre els efectes quàntics i el camp gravitatori generaria una fluctuació microscòpica, un "soroll de fons", en la pròpia estructura del temps. La resposta és rotundament negativa. Aquest fenomen no altera en absolut el nostre dia a dia ni el funcionament de la tecnologia actual. Es tracta d'un efecte tan summament tènue que excedeix amb escreix la sensibilitat dels rellotges atòmics més avançats del món. Cap instrument de precisió modern experimentarà desviaments perceptibles per aquesta causa.
Tanmateix, la rellevància teòrica de l'estudi és extraordinària: proporciona als físics un indici clau en la recerca de la gravetat quàntica, l'anhelada teoria capaç d'harmonitzar la física de l'infinitament petit amb la de l'infinitament gran. Així mateix, demostra que fins i tot els plantejaments més disruptius sobre la naturalesa del cosmos podran sotmetre's a verificació experimental mitjançant mesuraments físics d'altíssima precisió en el futur. L'estudi del col·lapse espontani obre una via experimental per provar la gravetat quàntica sense necessitat de construir acceleradors de partícules d'escala astronòmica, confiant en el seu lloc en la metrologia quàntica ultraprecisa.