Un nou estudi publicat a la revista científica Icarus per investigadors de l'Institut de Ciències Planetàries i la Universitat de Dakota del Nord suggereix que Ariel, una de les principals llunes gelades d'Urà, va allotjar en el passat un oceà subterrani de fins a 170 quilòmetres de profunditat. Aquesta massa d'aigua interior supera amb escreix els límits dels oceans terrestres, la profunditat mitjana dels quals a la fossa de les Mariannes no arriba als 11 quilòmetres.
Ariel és la quarta lluna més gran del sistema d'Urà i la més brillant dels seus satèl·lits. Amb un diàmetre de 1.159 quilòmetres, presenta una superfície caracteritzada per una complexa xarxa de fosses tectòniques, canons i planes de criovolcanisme.
Criovolcanisme i escalfament per marees gravitacionals
L'anàlisi liderada per l'investigador Caleb Strom i el científic sènior Alex Patthoff combina la cartografia morfològica amb models de simulació orbital per explicar la coexistència de craterització antiga amb regions planes d'origen recent:
-
Estructures de criovolcanisme: La presència de planes suavitzades suggereix que mescles de gel d'aigua, amoníac i altres volàtils van aflorar des de l'interior en estat líquid o semifluid, reemplaçant la lava de magma convencional.
-
Ressonància de marea i hiper-excentricitat: El model proposa que Ariel va tenir una excentricitat orbital de 0,04 (enfront de la seva òrbita gairebé circular actual). Durant aquest període, l'atracció gravitatòria exercida per Urà va deformar i va flexionar la massa de la lluna de manera continuada, generant un escalfament per fricció interna quatre vegades superior al que experimenta avui la lluna Europa a Júpiter. Aquesta tensió mecànica va provocar la fracturació massiva de l'escorça gelada.
Evidències de mons oceànics en el sistema d'Urà
Aquesta investigació constitueix la segona troballa rellevant de l'equip en el sistema d'Urà, després d'identificar l'any passat indicis d'un oceà subsuperficial similar a Miranda. Les conclusions suggereixen que els satèl·lits dels planetes gegants gelats van poder allotjar de forma estesa líquids sota les seves capes de gel. Tanmateix, les observacions actuals presenten una limitació metodològica: la sonda Voyager 2 només va fotografiar els hemisferis sud d'aquestes llunes durant el seu sobrevol el 1986.
Els autors assenyalen que, per confirmar la durada d'aquests oceans i validar l'existència de les crestes tectòniques en els hemisferis nord, serà imprescindible l'enviament d'una missió orbital dedicada a Urà (Urano Orbiter and Probe), considerada una prioritat per la comunitat astrofísica internacional. Només el temps indicarà si és possible fer-la novament amb el propòsit de revelar els misteris sense resoldre. L'estudi sobre Ariel a la revista Icarus aporta evidències teòriques sobre l'existència d'un oceà subterrani de 170 km de profunditat a la lluna d'Urà, recolzant la hipòtesi que les forces de marea gravitacionals van mantenir aigua líquida en els confins del sistema solar.