Un equip d'investigadors de la ETH Zúric ha identificat una rellevant anomalia geològica a la cara oculta de la Lluna que reforça la hipòtesi que el satèl·lit va comptar en els seus inicis amb un camp magnètic propi i sostingut. La troballa, publicada a la revista científica Science Advances, aporta evidències clau sobre l'existència d'una dinamo interna activa fa més de 4.000 milions d'anys, contrastant amb el cos geològicament inert i fred que observem en l'actualitat.
L'estudi s'ha centrat en la regió de Dewar, ubicada a l'hemisferi no visible de la Lluna, on s'ha detectat un dipòsit massiu de magma solidificat enterrat a uns 9 quilòmetres de profunditat i amb una extensió aproximada de 60 quilòmetres d'ample.
Descobriment de la intrusió magnètica i metodologia
Per localitzar aquesta formació d'alta densitat sense necessitat de realitzar perforacions directes, l'equip va combinar les mesures de precisió del camp gravitatori obtingudes per la missió GRAIL de la NASA amb els mapes magnètics històrics recopilats per les sondes Lunar Prospector i Kaguya (JAXA).
-
Magnetització per refredament: les anàlisis indiquen que l'estructura es va formar fa aproximadament 4.200 milions d'anys, quan el magma ric en ferro va emergir del mantell lunar i es va solidificar lentament sota l'escorça. En refredar-se, els minerals ferromagnètics van registrar la intensitat i orientació del camp magnètic regnant, actuant com un registre fòssil o "cinta gravadora" de la geofísica primigènia.
-
Descartament d'origen per impacte: els científics van descartar que el magnetisme fos provocat per la compressió derivada del xoc d'un asteroide. La geometria uniforme i la ubicació de la massa plutònica confirmen un procés tèrmic i intern continu que va requerir un camp d'almenys 10 microtesles.
-
Relació amb els 'remolins lunars': L'anomalia profunda es vincula directament amb les estructures clares visibles a la superfície de Dewar (lunar swirls). Aquests traços en les regolites es produeixen perquè el camp magnètic local actua com un escut que desvia el vent solar, evitant l'enfosquiment del sòl.
Implicacions per a l'exploració espacial i la geofísica
Tot i que l'anàlisi de les mostres portades per les missions Apol·lo ja insinuava un passat magnètic en el satèl·lit, aquesta troballa aporta proves irrefutables a la cara oculta. El principal enigma geofísic rau ara a explicar com un cos celeste de dimensions tan reduïdes va poder generar la calor i la convecció necessàries per mantenir un nucli dinàmic actiu.
Resoldre aquesta incògnita no només permetrà comprendre l'evolució geològica de la Lluna, sinó també preveure els nivells de radiació superficial a què s'enfrontaran les futures missions tripulades en l'exploració espacial. La troballa de l'ETH Zúric confirma que la cara oculta de la Lluna conserva registres geològics fonamentals per comprendre el funcionament i posterior cessament de les dinamos planetàries en cossos de menor massa.