La teranyina blaugrana. El poder a Can Barça 1899-2024 (editorial Columna) està escrit amb afany “de reconstruir des de zero, d’aclarir, de posar en ordre i posar en dubte” la història del Futbol Club Barcelona, perquè “la tradició no quadra amb els documents i el soci i el seguidor coneixen poc la història del club. S’han quedat en quatre tòpics”. Fa dotze anys que Roger Vinton —pseudònim d’un executiu d’una empresa exportadora catalana— explica les relacions entre els poderosos i els mecanismes del poder a Catalunya. El llibre prova d’encaixar la tradició, la llegenda, el que sempre s’ha dit… amb els papers, els arxius, els expedients. La capacitat interpretativa de Vinton, un culer-culer, és esmolada i peu a terra. Intervé quan la boira dificulta connectar els fets, els tòpics en compliquen la verificació o cal omplir els buits dels arxius i aclarir zones grises. Sobta que el Barça sigui una entitat tan poc treballada historiogràficament. La bibliografia de La teranyina recull gairebé tots els llibres publicats sobre el club. Són 33, xifra baixíssima per una institució com el Barça, sobretot si es consideren les dimensions i el pes simbòlics del club, que és encara una metàfora del país.

🔴 Barça - PSG, DIRECTE | Segueix el minut a minut del partit de la Champions League
 

En comptes d’afegir-se a la brometa —encara que en les 354 pàgines de La teranyina no hi manqui safareig—, Vinton carrega la feinada de comparar llistes, expedients i certificats i posar-los en solfa. Ha regirat un volum enorme de paperassa. S’ha llegit una per una les actes de la junta del club des del 1911 —abans no se n'aixecaven— fins al 1936 i bona part de les que venen després. Ha remenat on ningú ho havia fet, perquè les restes del Barça estan escampades en llocs insospitats. A la Universitat de Barcelona ha trobat l’expedient de Gaspar Rosés i Arús, president entre 1920-1921 i 1930-1931, “impulsor de la catalanitat del club, per a mi un dels tres millors de la història, un home desconegut!”, segons l’autor. També l’arxiu a l’Acadèmia Militar de Segòvia del capità Joaquín Peris de Vargas, president accidental alguns mesos del 1914 i 1915. Ha descobert la carta de renúncia de Joan Gamper com a cap de comptabilitat dels Ferrocarrils de Sarrià (els actuals Ferrocarrils de la Generalitat), un càrrec que va passar de mà en mà entre quatre jugadors del Barça. El relleu de les multinacionals i dels expatriats en la història del club. El pes dels partits amb equips estrangers en els inicis, bàsic en el model de negoci promogut per Joan Gamper, i per què la I Guerra Mundial va estar a punt de matar també al Barça… Etcètera.

Aquesta minuciositat li permet reconstruir la història del Barça més enllà dels tòpics, afegir-hi matisos i profunditat i desmuntar “la tradició dels historiadors del Barça de copiar-se entre ells i perpetuar mites i llegendes”, segons Vinton. El Barça és més que un club, posem per cas. “Molts clubs ho són —diu l’autor— perquè representen als catòlics o als protestants de la ciutat, o als ferroviaris, o als militars… El cas del Barça, però, és molt més polític i antic. La vinculació del club amb el catalanisme ve de molt lluny. Als anys vint del segle XX ja estava identificat com a separatista per les autoritats”. El 1920 el club declara dos dies de dol per la mort de Terence MacSwiney, alcalde de Cork pel Sinn Féin durant la guerra d'independència irlandesa. Acusat de sedició, mor després de setanta-quatre dies de vaga de fam en una presó anglesa. La teranyina també dona dimensió al càstig governatiu per la xiulada a l’himne espanyol, el 1925, en un Barça-Júpiter. “La dictadura de Primo de Rivera no només va clausurar l’estadi sis mesos, sinó que va aturar l’activitat del club a tots nivells. Gairebé el tanquen. Els socis no es podien ni reunir”, explica Vinton. El cas Di Stéfano, per esmentar un dels tabús blaugranes, “és molt més bèstia del que s’ha explicat”. La solució, al llibre.

L’autor de La teranyina especula fins a cert punt. La tradició diu que Joan Gamper es va suïcidar, arruïnat pel crac borsari del 1929, bandejat del club arran dels fets del 1925. Potser no, diu Vinton, que documenta al llibre un altre context, més inquietant, que explicaria per què l’impulsor del club i el seu amic suís es van llevar la vida. El mateix passa amb la fama de bon gestor de Josep Lluís Núñez —“no n’hi ha per a tant”, segons Vinton, que ho documenta també amb l’anàlisi dels comptes— i la seva sort electoral: sempre té algun cop de sort: la lliga increïble de Venables el 1985, just abans de les eleccions; el fitxatge de Johan Cruyff com a entrenador, arrabassat a una candidatura rival… Les últimes dues dècades de la història del Barça ocupen l’últim capítol i tenen un protagonista conegut, Joan Laporta. No per la seva figura, que també, sinó pel grup de professionals que va encapçalar a les eleccions del 2003, del qual ha sortit tota quanta candidatura s’ha fet i desfet des de llavors, incloses les neonunyistes, segons l’autor, de Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu i Toni Freixa.