El Vaticà ha confirmat aquest dijous l'excomunicació dels quatre nous bisbes de la Fraternitat Sacerdotal Sant Pius X —més coneguts com a "lefebvrians"—, el suís Pascal Schreiber, l'estatunidenc Michael Goldade i els francesos Michel Poinsinet de Sivry i Marc Hanappier, com també dels dos consagrants, l'espanyol Alfonso de Galarreta i el suís Bernard Fellay. Amb les consagracions que es van fer aquest dimecres a Écône (Suïssa) davant de 15.000 persones, aquesta congregació ultraconservadora va fer cas omís del Papa, va trencar amb Roma i va consumar el cisma amb l'Església catòlica. Però, qui són els lefebvrians, els ultraconservadors que han desafiat Lleó XIV?
La Fraternitat va ser fundada oficialment el 1970 a Friburg (Suïssa) per l'arquebisbe francès Marcel Lefebvre com a reacció a les reformes introduïdes pel Concili Vaticà II, celebrat entre el 1962 i el 1965, que veien com una ruptura amb la tradició doctrinal i litúrgica de l'Església. Entre les reformes que rebutjaven, hi ha la celebració de la missa en llengües vernacles, l'obertura al diàleg ecumènic o l'increment de la participació dels fidels. També apostaven pel retorn al llatí, així com a les litúrgies i els rituals previs al Concili Vaticà II —és a dir, el ritu tridentí, adoptat en el Concili de Trento (1545-1563). L'objectiu de la congregació era formar capellans segons la litúrgia i la teologia anteriors a les reformes conciliars, motiu pel qual es va crear el 1969 el seminari d'Écône.
El cisma del 1988
Lefebvre va publicar l'any 1974 un document en el qual s'oposava a l'orientació "modernista" a l'Església, i l'any següent va ordenar tres capellans a Écône sense el permís del papa Pau VI. Davant de la rebel·lió, el pontífex el va suspendre "a divinis" l'any 1976, cosa que li impedia exercir legítimament el seu ministeri episcopal i sacerdotal. El 1982, Joan Pau II va encarregar al prefecte per a la Congregació de la Doctrina de la Fe, el cardenal Joseph Ratzinger —posteriorment, Benet XVI—, que intentés trobar una sortida al conflicte amb els ultraconservadors.
No seria fàcil reconduir la situació. El 1983, Lefebvre va ordenar 23 capellans nous, mentre que el 1987 va enviar una carta a les autoritats vaticanes en la qual deia que "la càtedra de sant Pere i els llocs d'autoritat de Roma estan ocupats per anticrists". Malgrat tot, semblava que el conflicte s'havia de resoldre l'any 1988 mitjançant un acord pel qual el líder de la Fraternitat acceptava el Concili Vaticà II i reconeixia a la Santa Seu el paper de la tradició a l'Església catòlica, a canvi d'algunes mesures per regular la situació canònica de la congregació. Però l'acord va saltar pels aires i l'arquebisbe francès va ordenar sense autorització papal quatre bisbes, que varen ser excomunicats juntament amb el mateix Lefebvre i el bisbe brasiler Antonio de Castro Mayer, que va assistir a la cerimònia. I així es va produir el cisma.
Sense acord doctrinal
Lefebvre va morir el març del 1991 sense reconciliar-se amb Roma, i un dels bisbes ordenats el 1988, l'esmentat Fellay, va ser elegit com a superior de la Fraternitat l'any 1994. Uns 6.000 lefebvrians van visitar el Vaticà l'any 2000 amb motiu del Jubileu, i Joan Pau II va rebre Fellay uns mesos després. Després de la mort del pontífex l'any 2005, els intents d'apropament van continuar amb Benet XVI, que l'any 2007 va rehabilitar oficialment la celebració de la missa en llatí i que va encoratjar el diàleg del Vaticà amb la congregació ultraconservadora. El gener del 2009, el Papa va revocar les excomunicacions als quatre bisbes lefebvrians i els va exigir les "passes necessàries" per assolir la plena unitat amb l'Església, reconeixent el Concili Vaticà II.
Tanmateix, mai no va arribar a assolir-se un acord doctrinal, tot i que Francesc també va fer passes per a la reconciliació —com reconèixer la validesa de les confessions fetes davant de capellans de la Fraternitat o que els sacerdots lefebvrians poguessin celebrar matrimonis. Això sí, el pontífex argentí va introduir restriccions dures a la celebració de la missa en llatí amb el seu text "Traditionis custodes", fet que no va agradar als seguidors de la congregació. Ara, els ultraconservadors han tornat a tirar pel dret i han consumat un nou cisma a l'Església catòlica, sota el papat de Lleó XIV. Actualment, disposen de 733 sacerdots, 250 religioses, 145 religiosos i 264 seminaristes; superen els 1.500 membres consagrats i tenen uns 500.000 fidels, amb presència en més de 60 països.