Per què els humans patim artrosi amb tanta freqüència mentre que els ximpanzés i els goril·les gairebé mai no en desenvolupen? La resposta podria estar en una característica que ens va ajudar a convertir-nos en bípedes. Els humans tenim un cartílag menys dens i amb menys capacitat d’amortir els impactes. Un estudi publicat a Nature i que ha comptat amb la participació del laboratori de Tomàs Marquès-Bonet, investigador ICREA de la Universitat Pompeu Fabra i de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE, CSIC-UPF) ha identificat un canvi evolutiu en les articulacions humanes que podria explicar aquesta diferència.
Els investigadors van comparar les característiques genètiques i moleculars de l’esquelet humà amb les d’alguns simis i han trobat que el cartílag humà conté aproximadament un terç dels glicosaminoglicans (GAG) que presenta el dels ximpanzés, goril·les, orangutans i bonobos.
L’"amortidor" de les articulacions
Els GAG són molècules que formen part del cartílag i contribueixen a donar-li elasticitat i capacitat per absorbir les forces que generem quan caminem, correm o saltem. En els humans, un grup de gens relacionats amb la producció d’aquestes molècules és menys actiu, fent que el cartílag sigui més prim i menys eficaç a l’hora d’amortir els impactes. "Les mateixes molècules de GAG no van canviar realment durant l’evolució humana; el que va canviar va ser la quantitat que en produíem", explica Nadav Mishol, primer autor de l’estudi.
Aquesta diferència podria tenir conseqüències amb el pas dels anys. El cartílag té una capacitat molt limitada de regeneració i, per tant, dècades d’ús poden anar deteriorant una reserva que en els humans ja és més petita des del principi. Això ajudaria a explicar per què l’artrosi, la degeneració dels discos intervertebrals i les hèrnies discals són molt més habituals en humans que en altres grans simis, fins i tot quan aquests arriben a edats avançades.
El cost evolutiu de caminar sobre dues cames
Els investigadors i investigadores de l’estudi plantegen que el canvi en les articulacions podria estar relacionat amb la transformació de l’esquelet que va permetre als humans adoptar una locomoció bípeda. "La modificació de les articulacions podria haver afavorit l’evolució humana cap a una posició dreta, juntament amb ossos prims i cames llargues", explica Marquès-Bonet. És un exemple del que en evolució s’anomena un compromís evolutiu, és a dir, una característica pot aportar un avantatge en un context i, alhora, tenir un cost en un altre. En aquest cas, una modificació que podria haver contribuït a configurar el nostre esquelet bípede també ens hauria deixat més exposats al desgast articular.