Curiosa resolució del Tribunal Constitucional (TC). Un pare no pot adoctrinar el seu fill menor d'edat en la fe evangèlica contra la voluntat de l'altre progenitor, fins que el nen o nena no tingui almenys dotze anys. Així ho ha refermat l'alt tribunal espanyol en una sentència coneguda aquest dijous, en la qual avala les resolucions judicials que havien atorgat a una mare l'exercici exclusiu de la pàtria potestat pel que fa a la formació religiosa del seu fill, prohibint expressament el pare que "adoctrinés" el menor portant-lo a l'església o fent-lo llegir passatges bíblics a la seva tauleta digital.
El Constitucional, basant-se en jurisprudència seva prèvia i en la del Tribunal Europeu de Drets Humans, ha avalat per unanimitat aquesta decisió dels tribunals, en considerar que és proporcionada i respectuosa alhora amb la llibertat religiosa del pare i la del fill, però posant per damunt l'interès superior del menor, nascut el 2016.
El pare del menor va considerar indegudament limitada la seva pròpia llibertat religiosa en entendre que, en la seva esfera privada, estava facultat a compartir i ensenyar al seu fill la seva fe religiosa i valors, portant-lo a l'església i llegint-li la Bíblia. Entenia, per tant, que el seu dret a la llibertat religiosa li atorga el permís per transmetre als seus fills les seves creences, fins i tot amb l'oposició de l'altra progenitora. Es queixava també que la decisió judicial impedia que el fill menor d'edat rebés una formació religiosa i moral d'acord amb les seves pròpies conviccions.
El menor té dret a "no suportar actes de proselitisme aliens"
El TC, tanmateix, descarta que es trobi afectat el "dret que els fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d'acord amb les seves pròpies conviccions". En aquest sentit, el Constitucional recorda que la possibilitat de professar les creences que desitgi i de conduir-se externament d'acord amb elles que la Constitució reconeix a tothom, té menys intensitat quan es projecta sobre tercers a qui es tracta de fer partícips de les seves conviccions, fins i tot fent proselitisme. En aquests casos, la llibertat religiosa pròpia troba el límit en la dels tercers que es veuen afectats, atès que, en primer terme, "la llibertat de creences troba el seu límit més evident en aquesta mateixa llibertat, en la seva manifestació negativa, és a dir, en el dret del tercer afectat a no creure o no suportar els actes de proselitisme aliens".
En relació amb els menors, que són titulars plens dels seus drets fonamentals (encara que, per la seva edat i maduresa no tinguin capacitat d'obrar per exercitar-los) pesa el deure dels poders públics de vetllar perquè tant l'exercici de la pàtria potestat, com la seva protecció o defensa, es faci en interès del menor, que en cas de desacord implica conciliar les opcions formatives de cada progenitor, buscant un equilibri satisfactori entre les diverses concepcions que puguin mantenir. I això, amb l'objectiu de protegir i garantir la capacitat potencial del fill de menor d'autodeterminar-se en relació amb el fet religiós un cop arribi a la maduresa suficient. Aquest interès i objectiu es pot assolir amb les proporcionades decisions judicials, la impugnació de les quals en empara es desestima, diu el TC.