Aquests dies, quan les portades parlen de rebrots de la covid-19, d’augment de casos, etcètera, tu i tothom ho referenciem als pitjors moments de març, abril i maig, que és el material de comparació que ens ofereix la memòria. No és fàcil actualitzar el context. També apareixen situacions noves que agafen autoritats i sanitaris amb el pas tan canviat com llavors: torna a ser el primer cop que passen coses, encara que siguin previsibles. La campanya fruitera al Baix Segrià i els jornalers, per exemple. S’afegeix a tot plegat la manca de o la confusió en les dades, que indueixen a errors, o la lògica defectuosa que compara peres i pomes o confon correlació i causalitat, dos clàssics.

El dimoni s’amaga en els detalls i això es nota a les portades, que molts cops no poden estar pels detalls. Quan l’Ara diu al títol que el brot de Lleida s’escampa més entre els joves sembla la fi del món fins que llegeixes en un subtítol que no necessiten hospitalització. “La majoria [dels positius són] lleus”; aquests joves són “població generalment sana”, explica Oriol Yuguero, metge d’urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida amb experiència com a portaveu perquè va ser regidor a La Paeria. “La incidència és quasi més alta [que al març], però de pacients lleus!”, afegeix al seu compte de Twitter.

De la mateixa manera, El Punt Avui espanta en titular “El doble d’ingressats al Segrià”, perquè penses en les UCIs de gom a gom del març. A més a més, el doble de què o quan? “Segueixen augmentant els casos progressivament, però no requereixen tants ingressos com al març. A una setmana del confinament, sembla que ens estabilitzem. Aguantem”, puntualitza Yuguero.

El Periódico titula que “La covid castiga als joves al Segrià”. Yuguero, altre cop: “El perfil és un pacient jove, menys de 60 anys, sense patologies prèvies, i això facilita que el pronòstic sigui millor”. Consideren jove a algú de menys de 60 anys? Doncs sí, ells saben bé per què ho fan, però això no queda clar a qui només llegeix la paraula “joves”. El País explica que el 40% dels nous contagis s’origina en reunions familiars. També aquí Yuguero ho precisa: “Els joves no es posen greus, però quan visiten a pares, mares i padrins, transmeten la malaltia!”.

En fi, quan uns i altres apunten que els jornalers agrícoles són el problema ja no es ventila una imprecisió de dades (quants jornalers s’han infectat? Ningú no ho diu) o les dificultats d’editar portades, sinó que es corre el risc d’incitar o esperonar el racisme, ni que sigui inconscient, perquè la majoria són migrants. “Entre la població jove afectada hi ha moltes professions. Els treballadors del camp no són el problema. Ells són, en tot cas, la punta de l’iceberg del problema real”, explica Yuguero. La Vanguardia posa l’accent en la preocupació de les autoritats, que consideren “insostenible” i “incontrolable” la situació, una generalització que fa l’efecte que morirem tots demà… fins que es considera tot el que s’ha dit abans.

Les portades de diari de paper són un gènere entre complicat i molt complicat. Proven d’explicar afers complexos amb titulars de set, deu, dotze paraules. Triar i simplificar. Males condicions per la cura dels detalls —on s’amaga el dimoni. No només cal separar el gra de la palla, sinó triar un o dos grans que representin la substància del que ha passat. No hi ha espai per més. Tampoc no s’hi val a fer preguntes: la gent paga el diari perquè li responguin. I més. En fi, un embolic del dimoni.

La sort és que de portades se’n fa una cada dia, de manera que mentre la d’ahir ja s’ha esgrogueït, la d’avui ajusta la punteria i la millora. Periodisme ve de periòdic: “que s'esdevé a intervals o períodes de temps fixos o determinats”, segons el diccionari. Els diaris no ho diuen avui tot i perfectament, sinó en el transcurs dels dies —molts dies si és un tema complicat. Paciència. També amb els mestretites que fan crítica de portades. Perquè després de la guerra, tots som generals.

ARA

EPA

EPC

LV

EP

EM

ABC

LR