Tornar a començar i emprendre una nova vida no és un camí gens fàcil, i menys enmig de les circumstàncies actuals. Les històries de la Jacqueline i de la Mayra tenen molts punts en comú. Totes dues van arribar a Catalunya fa poc temps i totes dues han patit en primera persona els efectes del coronavirus: s’han quedat sense feina i sense recursos per arribar a final de mes. Per això s’han vist obligades a demanar ajuda, per poder tirar endavant amb la seva família i per poder fer front a totes les despeses per no quedar-se sense un sostre on dormir o sense un plat a taula per menjar.
La Jacqueline i el seu fill a la cuina de casa seva al barri de Bon Pastor a Barcelona. / Foto: Sergi Alcàzar
De Veneçuela a Barcelona en busca d’una vida millor
La Jacqueline i la seva mare van arribar a Catalunya el passat mes de febrer, i aquí els esperaven el seu fill i la seva parella, que havien vingut mesos abans per aconseguir un pis on viure i una feina per poder començar a tirar endavant. Ells són de Veneçuela i ho van deixar tot, el negoci i la casa —que es van vendre—, per venir a instal·lar-se a Barcelona, on ens obren les portes del pis que tenen llogat al barri de Sant Andreu.
El fill de la Jacqueline i la seva parella posen per una fotografia a la seva habitació. / Foto: Sergi Alcàzar
“Ho vèiem com un país ideal per viure, per l’ordre, la tranquil·litat que es percep i bé, perquè reuneix aquelles característiques pròpies que tot ser humà busca per estar bé”, explica la Jacqueline, que recorda emocionada la il·lusió amb la qual van decidir emprendre aquesta nova aventura. Una aventura que ha topat amb la pandèmia del coronavirus; “al principi em sentia molt trista, em va començar a caure el cabell fins al punt que noto la diferència”, diu la Jacqueline, que se sent impotent perquè encara té pendents tots els permisos legals per poder començar a treballar i contribuir econòmicament a tirar endavant la família.
La Jacqueline i el seu fill preparen cafè a la cuina de casa seva. / Foto: Sergi Alcàzar
“Al principi el que fèiem era establir dos àpats al dia per estalviar-ne un. Començàvem a les 11h del matí i l’altre, a les 19h del vespre”
“Al principi el que fèiem era establir dos àpats al dia per estalviar-ne un. Començàvem a menjar a les 11h del matí i hi tornàvem a les 19h del vespre. Ens saltàvem un àpat que ens servia com a mesura d’estalvi”. Una situació que ha canviat, però, tal com reconeix la mateixa Jacqueline: “Això m’ha ensenyat que si necessites ajuda, s’ha de demanar, no és qüestió d’orgull ni res per l’estil, però sí que resulta complicat i fort haver-li de dir a algú si em pot ajudar, si em pot donar alguna cosa, sense que es pensin que vols estar aquí assegut sense fer res”.
La Jacqueline (dreta) el seu fill (esquerra) i la parella del seu fill (centre) miren la televisió a la casa que comparteixen amb l'avia, la mare de la Jacqueline. / Foto: Sergi Alcàzar
La Jacqueline va decidir contactar amb Càritas sense cap tipus d’esperança, “era el primer cop que havíem de recórrer a demanar ajuda”. El correu electrònic que va enviar va obtenir resposta i li van assignar una responsable, la Sandra, que la va atendre i es va interessar per conèixer el seu cas. “Em van donar un ajut de 300 euros els mesos d’abril i maig, que ens ajuda a poder pagar el lloguer, que és de 880 euros”. Una xifra que no els arriba per fer front al total de despeses, però ara per ara, la tieta del seu fill els ajuda pagant la llum i l’aigua, i la resta l’obtenen de la feina del fill, com a repartidor de Glovo. “Ell es treu entre uns 300 i uns 350 euros al mes, que afegim al que havíem racionalitzat i distribuït per mesos quan teníem estalvis”.
Quan el fill de la Jacqueline arriba de treballar, la seva mare el rep amb guants i l'ajuda a desinfectar-ho tot abans d'entrar a casa. / Foto: Sergi Alcàzar
Malgrat la situació que els ha tocat viure, la Jacqueline es mostra optimista en tot moment i el que més valora és la unió familiar. “A vegades ens queixem molt i estem millor que mai, tenim salut, estem junts, i penso que el pitjor ja ha passat, que no ens podem deixar caure”. Recorda com vivien a Veneçuela i la vida que tenen aquí, i afirma rotundament que “el fet d’estar aquí avui és una autèntica benedicció”.
La Jacqueline (dreta) amb la seva mare (esquerra) al menjador de casa seva. / Foto: Sergi Alcàzar
De l’estabilitat a sobreviure amb pocs recursos
A uns metres del pis on viu la Jacqueline, al barri del Bon Pastor, coneixem i ens obre les portes del seu pis la Mayra, que viu amb el seu marit i les seves dues filles, de 18 i 10 anys, des que van arribar de l’Equador ara fa un any. “En arribar a Catalunya, coneguts i amics em van ajudar a trobar feina, fent neteges a diferents cases per hores”. Una situació que, juntament amb el sou del seu marit, els permetia arribar bé a final de mes i poder fer un racó per pagar els estudis a les seves dues filles.
La Mayra (dreta) plega roba a la seva habitació, la seva filla petita juga amb el mòbil mentre la germana gran la observa i comenta les publicacions de Tiktok que van passant. / Foto: Sergi Alcàzar
Tot va canviar amb l’arribada del coronavirus. “Em vaig quedar sense feina, i per a mi això és sinònim de no cobrar, perquè a la major part de les cases on netejo hi viu gent gran, i tant per la seva seguretat com per la meva, em van dir que millor que no hi tornés fins que tot això no acabés”, explica la Mayra, que s’ha vist forçada a demanar ajuda a Càritas, perquè amb els ingressos del seu marit, només en tenen per pagar el lloguer de 800 euros que, amb les despeses, s’enfila als 1.000 euros cada mes.
La Mayra guarda totes les factures a una carpeta / Foto: Sergi Alcàzar
“Un adult es pot estar sense menjar o sense fer un àpat al dia, però a un fill no li pots dir no mengis”
“La Sandra de Càritas és un àngel per a nosaltres. Ens ajuden a poder pagar el menjar, amb 250 euros per passar el mes, i ens van deixar una tablet perquè la filla petita pugui seguir les classes online, perquè aquí a casa no tenim ordinador”. Tal com remarca la Mayra, “un adult pot estar sense menjar o sense fer un àpat al dia, però a un fill no li pots dir no mengis”.
Les filles de la Mayra fan els deures de l'escola al menjador de casa seva durant el confinament. / Foto: Sergi Alcàzar
La mateixa Mayra relata visiblement emocionada que, quan pot, envia una ajuda econòmica als seus pares, que són grans i viuen a l'Equador. “Aquí estem bé perquè estic amb les filles i el marit, fent pinya, però estem sols, no tinc una germana a qui li pugui demanar ajuda o un cop de mà”, explica plorant, i afegeix: “Et preocupes per la situació d’aquí i pel que passa a l'Equador, on hi tinc la resta de la família, és molt dur”.
La Mayra renta la roba a mà al lavabo de casa seva per no tenir que utilitzar la rentadora i així evitar despeses. / Foto: Sergi Alcàzar
La Mayra és conscient que el coronavirus els ha colpejat de valent, com a moltes altres famílies, deixant-los sense recursos, sense estalvis i amb deutes per pagar. Però malgrat tot, té un missatge positiu sobre com cal enfocar el futur a partir d’ara: “Valorarem molt més la llibertat, estar pendents dels altres i ajudar la resta”. Un futur que com ella mateixa defineix, és del tot incert: “No sé què passarà, he trucat a les meves feines i totes em diuen que quan acabi tot podré tornar, però quan?”.
La Mayra obre les finestres del menjador de casa seva. / Foto: Sergi Alcàzar
“A partir d’ara valorarem molt més la llibertat, estar pendents dels altres i ajudar la resta”
Un futur incert per a tothom, però que es fa més difícil d’afrontar per a aquelles famílies que disposen de menys recursos. La Jacqueline i la Mayra coincideixen que en aquests moments, en què tothom està patint la pandèmia del coronavirus, “mentre hi hagi salut, això serà el més important”. I si la salut falla, aquí, per sort tothom rebrà l'atenció que necessita.
MAPA | Els contagis de coronavirus a Catalunya per municipis i barris
MAPES | L'impacte del coronavirus a Catalunya per regions sanitàries