El malestar acumulat durant anys al sistema ferroviari català ha arribat al seu punt d'ebullició. El dissabte 7 de febrer, Barcelona serà l'epicentre d'una protesta que vol transcendir l'àmbit sectorial per erigir-se en un crit col·lectiu per la dignitat, la cohesió territorial i un model de país funcional. La manifestació, convocada per la xarxa de plataformes d'usuaris de tot Catalunya, no serà un acte aïllat; sinó la punta de l'iceberg d'un descontentament que ha aconseguit fer simbiosi amb el malestar més ampli de la societat civil.
La convocatòria, que arrencarà a les cinc de la tarda de l'estació de França per concloure a la Plaça Sant Jaume. La situació, segons assenyalen els usuaris, fa anys que va travessar el llindar de l'"insostenible", i les conseqüències es projecten de manera devastadora sobre la vida diària de centenars de milers de persones. En paral·lel, i en un fet que evidencia la naturalesa transversal de la crisi de mobilitat, l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i el Consell de la República han fixat per al mateix dia una altra manifestació, en aquest cas a les dotze del migdia, per protestar contra el "deteriorament dels serveis bàsics", entre els quals destaca explícitament el tren. Tot i la diferència horària i el context polític propi d'aquesta convocatòria, la coincidència temàtica i de data subratlla com la qüestió ferroviària ha esdevingut un eix central de reivindicació ciutadana, capaç d'aglutinar preocupacions diverses sota una mateixa demanda d'excel·lència en els serveis públics.
Un escenari de "desesperació i fatiga"
La veu de les plataformes d'usuaris l'encarna Anna Gómez, portaveu de Dignitat a les Vies, qui ha dibuixat un quadre exhaustiu de la desesperança i la fatiga que imperen entre la ciutadania dependent del tren. La seva proclama va més enllà de la simple queixa per retards o cancel·lacions; aspira a un "tren digne" i a un "servei públic de qualitat per a tothom i arreu del territori". És un crit que, segons les seves paraules, vol significar un "ja n'hi ha prou" definitiu després de setmanes de caos absolut que han deixat al descobert la fragilitat extrema del sistema.
"Portem uns dies insuportables", afirma Gómez, revelant que el diàleg continu amb les institucions, encara present, ha resultat insuficient. La impotència ha obligat, diu, a "sortir al carrer i demostrar la nostra indignació". La portaveu emfatitza que les plataformes no es manifestaran aïlladament, sinó acompanyades per un amplíssim ventall d'"entitats socials, ambientalistes i col·lectius professionals". Aquesta aliança busca reflectir una veritat fonamental: "la mobilitat ho engloba tot".
En aquest sentit, les declaracions d'Anna Gómez van més enllà del problema immediat de la puntualitat per abordar qüestions estructurals de gran importància. La representant ciutadana afirma que la situació del tren no només penalitza el dret a la mobilitat, sinó que s'entrelliga amb altres crisis socials. Hi ha ciutadans que marxen de Barcelona cap als territoris, ja sigui per omplir la "Catalunya buidada" o per fugir dels preus de l'habitatge a la capital. Però aquesta decisió es topa amb la barrera quotidiana d'una connexió ferroviària poc fiable, convertint la vida d'aquestes persones en un "calvari" constant. La portaveu ho descriu amb precisió clínica: l'angoixa que genera la incertesa del tren afecta el cos i enverina les relacions personals, fent "gairebé impossible" conciliar la vida laboral i familiar per a qui depèn d'aquest servei.
El servei que "Catalunya es mereix"
El recent episodi de caos ferroviari ha servit per a un reconeixement revelador. "Mai hauríem pensat que el que teníem abans, arribar una hora tard i trens que no passen, seria el millor que ens podia passar", observa Gómez Llauradó amb ironia. Ara, en una fase de represa incerta, les plataformes es declaren "expectants", però la seva demanda és clara: més enllà de les urgències, reclamen "calma" per als tècnics i, sobretot, la decisió política ferma de construir "el servei que Catalunya es mereix".
El camí cap a aquest objectiu passa, segons les plataformes, per un diàleg més complet i efectiu. Han mantingut reunions amb la Generalitat i amb Renfe, però destaquen la manca de contacte directe amb Adif, gestor de les infraestructures, una absència que consideren significativa. En tot cas, qualifiquen la comunicació actual de "bona" i han pogut traslladar-hi incidències concretes, com la greu manca d'informació en temps real a moltes estacions, un dèficit que amplifica la sensació de desprotecció de l'usuari. El 7 de febrer, doncs, no serà només una manifestació per reclamar trens més puntuals. Serà una marxa per la dignitat quotidiana i per exigir que el servei ferroviari, columna vertebral de la connexió social i econòmica, deixi de ser una font d'angoixa per convertir-se, finalment, en una eina d'oportunitats i progrés compartit.