Avui dia, començaria a ser notícia conèixer a persones que no hagin pujat mai a un avió, sobretot, si ens fixem en les noves generacions. Qui més qui menys, s’ha trobat assegut en aquells seients minúsculs i ha viscut l’experiència d’estar un temps rodant per pista fins a notar aquella sensació d’enlairament mentre s'escolta música, es llegeix algun llibre, es dorm o es mira per la finestra. Un moment, el de l’enlairament, que dura menys d’un minut i que, en aquest petit període de temps, s’han de complir una sèrie de factors per aconseguir que un aparell que pot arribar a pesar entre 80 i 150 tones -pes que varia segons el model-, aconsegueixi suficient força per aixecar-se i volar pels aires. Per això, avui busquem resoldre la pregunta que ens haurem pogut fer tots quan ens hem trobat en aquesta situació; com s’aconsegueix enlairar un avió en menys d’un minut? Per buscar-ne la resposta hem anat fins a Reus, al primer centre de formació de l'estat en pilots d’avió; el Centre d’Estudis Superior d’Aviació (CESDA).
“Per enlairar un avió -una aeronau més pesant que l’aire-, necessitem rodar a una velocitat que dependrà del pes del mateix aparell i que s’acostuma a situar entorn als 200-250 km/h”, explica Enrique Saavedra, enginyer mecànic, pilot d’avió i professor de CESDA. El mateix pilot apunta que per arribar a assolir aquesta velocitat, “és important tenir en compte la potència que ens poden donar els motors o turbines, la majoria dels quals en tenen dues, una a cada ala -excepte l’Airbus 380 o el Boing 747, que en necessiten un total de quatre pel seu elevat pes, que es troba entorn a les 500 tones-”. Així doncs, en funció del pes de l’avió, s’adquireix certa velocitat pels motors que el conformen i gràcies a la superfície alar, que permet la circulació de l’aire -que es busca que sempre vingui de cara-, generant una força de sustentació que farà que es pugui portar a terme l’enlairament. “Una superfície alar que també ha de ser proporcional al pes de l’avió”.
Què és més perillós, l’aterratge o l’enlairament?
Preguntant-li a l’expert quin moment és el més delicat pel que fa a un vol, Saavedra diu que és l’aterratge; “la fase més sensible i complexa per un pilot és l'aterratge, perquè les velocitats són baixes i l’avió continua necessitant fer una sustentació controlada fins arribar a tocar terra”. Un procediment delicat on cal controlar el planeig o aproximació de l’aparell, regulant-ne la velocitat i la pèrdua controlada d’altitud fins arribar a la pista.
Enrique Saavedra en un moment de l'entrevista
De les bicis als avions: el primer aparell que va volar
Remuntem-nos 119 anys enrere. Era el 17 de desembre de 1903 quan els germans Wilbur i Orville Wright, aconseguien fer història aixecant per primera vegada un aparell amb motor més pesat que l’aire. En uns inicis, als voltants de 1892, a un petit poble d’Ohio (EUA), aquests dos germans tenien una botiga de bicicletes on van arribar a comercialitzar els seus propis models. L’experiència i els coneixements que van adquirir, els van fer servir anys més tard, per aplicar-los al disseny de construir i crear una màquina que permetés desplaçar a les persones per l’aire; aconseguir volar. Una idea esbojarrada en aquell temps que, després d’uns anys de feina, va donar lloc al Wright Flyer I, el primer aparell en volar gràcies al motor de quatre cilindres que van dissenyar els germans amb una potència de 12 CV. Complementava l’estructura, fusta d'avet i freixe amb unes ales de tela de mussolina.
Invent dels germans Wrigh; Wright Flyer / Foto: CC
Després d’uns intents fallits, el primer vol per part del petit dels germans Wright, l’Orville, va durar només 12 segons i va recórrer una distància total de 36 metres. Un precedent per la indústria aeronàutica que va tenir lloc el segle XX. Dos anys més tard, el 5 d’octubre de 1905, es va aconseguir que el seu invent aguantés a l’aire gairebé 40 minuts i fes més de 35 quilòmetres, tota una fita per a la història del sector aeronàutic i dels grans descobriments de la humanitat.