La península Ibèrica va ser un refugi pels europeus a l'edat de gel, fa 23.000 anys. És el que suggereixen dos articles publicats aquest dimarts Nature i a Nature Ecology & Evolution, que reconstrueixen els moviments dels nostres avantpassats i reescriuen la seva història genètica. La cosa és que els humans moderns van arribar a Europa fa uns 45.000 anys i van sobreviure a èpoques tan difícils com l'últim màxim glacial, el període més fred de l'edat de gel — fa entre 25.000 i 19.000 anys, quan el gel cobria tot el continent. Les eines i objectes trobats pels arqueòlegs han ajudat a determinar les cultures que van viure en aquella època, però la manca de fòssils impedia saber més sobre les seves migracions i interaccions. Ara, això ha canviat gràcies a l'ADN.
🦴 Cranis en una cova demostren que els neandertals ja tenien capacitat "simbòlica"
❓ Com era una família neandertal? Les mares migraven i els pares es quedaven a casa
El primer dels articles esmentats està liderat per l'investigador Cosimo Posth (Universitat de Tübingen, Alemanya) i revisa 30.000 anys d'història genètica europea: des del paleolític superior, amb el desenvolupament de les primeres cultures sàpiens en el continent; fins a l'inici del neolític, amb l'arribada de l'agricultura. La conclusió? Que l'evolució humana va ser més complexa del que es pensava anteriorment. És a dir, que fins ara es creia que uns grups van reemplaçar d'altres... però l'estudi conclou que hi va haver heterogeneïtats dins d'una mateixa cultura.
La península Ibèrica, refugi climàtic
És el cas del període gravetià, que tenia dues poblacions a Europa que compartien indústria i que eren genèticament diferents. Una d'aquestes poblacions va viure a l'oest i sud del continent (l'actual Península i França), mentre que l'altra va viure en el centre i sud (actuals República Txeca i Itàlia). El llinatge de les poblacions gravetianes es va mantenir durant uns 20.000 anys i els seus descendents (solutrians) van romandre a la península Ibèrica durant el període més fred de l'última edat de gel, per després tornar a expandir-se arreu d'Europa i disseminar la cultura magdaleniana.
"Amb aquestes troballes podem donar suport per primera vegada a la hipòtesi que durant l'últim màxim glacial els humans es van refugiar a la regió climàticament més favorable del continent, el sud-oest d'Europa", defensa Posth. La cosa es posa més interessant quan veiem que l'estabilitat genètica dels individus de l'oest i el sud del continent és diferent del panorama genètic del centre. "El període més fred de l'edat de gel es correlaciona amb grans desplaçaments i reemplaçaments de poblacions a Europa central, però aquest no sembla ser el cas de la península Ibèrica", apunta a Efe la investigadora i coautora de l'estudi Vanessa Villalba-Mouco (Institut Max Planck d'Antropologia Evolutiva de Leipzig, Alemanya).
La Península resisteix contra l'edat de gel
Tot això pren força amb el segon article esmentat, on el genetista català de l'Institut de Biologia Evolutiva de la Universitat Pompeu Fabra Carles Lalueza-Fox presenta dades genòmiques d'altres setze individus del sud de la Península. Un dels individus és un home que fa 23.000 anys va viure a la cova de Malalmuerzo (Granada) i que està associat a la cultura solutriana, de la qual fins ara no hi havia dades genòmiques. L'ADN prova la persistència d'alguns llinatges a la península Ibèrica i demostra que "va ser l'únic lloc d'Europa on les poblacions van aguantar el màxim glacial", comenta Lalueza-Fox a Efe. I afegeix: "La Península va ser el seu refugi".
Fa uns 14.000 anys, les condicions climàtiques van millorar i es va produir un nou reemplaçament de la població al centre d'Europa: humans dels Balcans van substituir el llinatge genètic magdalenià. Els investigadors creuen que això va passar perquè l'escalfament del clima va ser ràpid i les poblacions van tornar a recolonitzar el continent. "Tot i això, de nou, la península Ibèrica es veu menys influenciada per les noves onades migratòries i veiem com els seus habitants segueixen conservant uns trets genètics més similars a les poblacions que van assolir la Península durant el paleolític superior", apunta Villalba-Mouco. Tot plegat demostra que "la història de la humanitat està plena d'èxits i fracassos evolutius", alhora que "molts d'ells van dependre directament de les condicions climàtiques del moment i la capacitat amb què els humans es van adaptar al medi".