Nodari Giorgadze era l'especialista en l'obertura de portes. Coneixia a la perfecció el funcionament de la majoria dels panys del mercat i només necessitava uns minuts per accedir a qualsevol domicili. La tria d'objectius anava a càrrec de l'Aleksandre Zolotarev, qui estudiava minuciosament els pisos i elaborava un pla per perpetrar el robatori juntament amb en Giorgi Gvanteladze i en Phiruz Bendeliant. Els quatre lideraven un grup criminal format per una vintena d'integrants amb gairebé una quarantena d'assalts a pisos de la perifèria de Barcelona a les espatlles. Una espècie d'Ocean's Eleven, però a la georgiana.

Els lladres s'asseuen aquest febrer a la banqueta dels acusats després que un operatiu del Cos Nacional de Policia (CNP) interceptés alguns dels membres quan fugien de l'escenari d'un dels robatoris. La complexitat de l'entramat criminal els va permetre perpetrar almenys 36 entrades a domicilis entre l'octubre de 2016 i el febrer de 2017, sense que els Mossos d'Esquadra poguessin atrapar-los.

Especialització

La màfia georgiana no era un grup de delinqüents comú. Els integrants tenien rols diferenciats i cadascun presentava un alt nivell d'especialització en tasques concretes essencials per portar a terme els robatoris. Els objectius es designaven després d'una minuciosa anàlisi de la zona, l'edifici i les vies de fugida. Els domicilis seleccionats estaven situats majoritàriament en blocs de pisos amb molts habitatges en zones de l'Àrea Metropolitana de Barcelona ben comunicades a través del transport públic. Preferiblement, apostaven per assaltar cases en horari diürn en municipis connectats per les línies de Rodalies, per la poca presència policial.

El grup també perpetrava alternativament assalts nocturns a pisos de Barcelona. En aquests casos, l'estratègia de fugida era el transport públic o els taxis, en el supòsit que la quantitat de material sostret fos suficientment elevada com per no passar desapercebuda.

Vigilants

Tres dels líders de la banda actuaven com a vigilants i s'encarregaven de marcar les portes dels objectius amb unes tires de plàstic transparents, que els permetien esbrinar si algú entrava o sortia de l'habitatge. Els lladres es passaven dies controlant el perímetre del pis triat i avaluant els possibles riscos de l'operació. Entre els sofisticats mecanismes de vigilància que dominaven, destaca l'ús de drons i d'altres aparells electrònics de gran precisió. Un cop inspeccionat l'entorn, els criminals fixaven una data i escollien el petit grup -de no més de cinc persones- que perpetrarien el robatori. Aleshores, algun dels membres amagava les eines que utilitzarien per els assalts en jardins o parcs propers als domicilis, per evitar d'aquesta manera ser sorpresos en el trajecte amb tot el material i aixecar sospites.

Els integrants prenien grans mesures de seguretat per desplaçar-se fins els objectius. Sempre caminaven separats i es col·locaven en diferents punts del vagó quan utilitzaven el transport públic, tot això mantenint contacte constant entre ells a través de conversacions telefòniques. Un cop a l'immoble, almenys un dels lladres vigilava l'exterior de l'edifici, controlant l'entrada i sortida de veïns i advertint els companys en cas de detectar presència policial a la zona.

Dins el bloc de pisos, els criminals es repartien les tasques de vigilància del replà i l'entrada a l'habitatge. Nodari Giorgadze utilitzava les tècniques que portava dies practicant al seu propi domicili de Barcelona per poder violentar la porta. Entre el seu repertori, el lladre dominava tota una sèrie de pràctiques com el bumping -consistent en desplaçar els pistons del pany donant un cop a una clau especial- o el pico de loro -consistent en desmuntar l'embellidor de la porta per poder-la manipular i obrir amb un tornavís.

Sense empremtes

Salvat l'obstacle, el robatori es perpetrava amb gran rapidesa. Els integrants de la màfia estaven entrenats per localitzar els llocs on les víctimes guarden habitualment els objectes de valor. Principalment buscaven joies, diners en efectiu i aparells electrònics. Tal era el nivell d'especialització dels criminals, que comptaven amb estris de precisió com pedres de toc o líquids especials que els permetien identificar i destriar l'or i els metalls preciosos de la bijuteria d'imitació. A més, es cobrien les mans amb mocadors, guants o mitjons que sostreien de les pròpies víctimes per evitar deixar rastre d'empremtes dactilars.

Després de fer-se amb els objectes de valor, els lladres abandonaven el lloc dels fets ràpidament i adoptaven les mateixes mesures de seguretat que havien utilitzat per arribar-hi. Un cop als seus respectius domicilis, els membres de la màfia encarregats de distribuir el botí contactaven telefònicament amb els habituals compradors -sobretot de joies- i concertaven trobades per tal d'intercanviar el material sostret per diners.