Una investigació publicada a Nature, amb dades de més de 800.000 persones de quatre països, mostra que afegir altres mesures corporals permet identificar entre un 3,3 % i un 7,4 % més de casos d'obesitat. El treball també avalua la distinció entre obesitat clínica i preclínica, dos conceptes que podrien ajudar a ajustar millor el diagnòstic i el tractament per cada pacient.
Durant dècades, l'índex de massa corporal (IMC) ha estat una de les eines més utilitzades per determinar si una persona té sobrepès o obesitat. El càlcul és senzill: dividir el pes en quilograms per l'alçada en metres elevada al quadrat. Quan el resultat és igual o superior a 30, es considera que la persona té obesitat. Però, fins a quin punt aquest número reflecteix realment l'estat de salut?
El problema és que dues persones amb el mateix IMC poden tenir composicions corporals molt diferents. Una pot tenir més massa muscular i menys greix, mentre que l'altra pot presentar una acumulació elevada de teixit adipós, especialment a la zona abdominal. Aquesta diferència és important perquè la quantitat de greix i, sobretot, on s'acumula poden influir en el risc de desenvolupar alteracions metabòliques i malalties cardiovasculars. L'estudi ha analitzat dades de més de 844.000 adults de la Xina, el Regne Unit, els Estats Units i Espanya, i reforça la necessitat de revisar aquesta manera de diagnosticar l'obesitat.
On s'acumula el greix importa
Els investigadors han proposat complementar l'IMC amb altres mesures antropomètriques, com el perímetre de la cintura o la relació entre cintura i alçada. Aquestes mesures permeten estimar millor l'acumulació de greix abdominal, especialment el greix visceral, que envolta els òrgans i s'associa amb un risc més elevat de resistència a la insulina, diabetis tipus 2 i malalties cardiovasculars.
Per a Ana Belén Crujeiras Martínez, directora del grup d'investigació d'Epigenòmica de l'Institut d'Investigació Sanitària de Santiago (IDIS) i membre del CIBEROBN, "l'estudi demostra amb dades sòlides que l'IMC pot classificar incorrectament les persones amb obesitat, tant per excés com per defecte". Segons explica al Science Media Centre (SMC), "incorporar altres mesures permetria fer una classificació més precisa i ajustar millor les estratègies terapèutiques a cada pacient". En la mateixa línia, Diego Bellido Guerrero, cap del Servei d'Endocrinologia i Nutrició del Complex Hospitalari de Ferrol i president de la Societat Espanyola d'Obesitat (SEEDO), recorda que "dues persones amb el mateix IMC poden tenir riscos i necessitats de tractament molt diferents".
Obesitat clínica i preclínica: no totes les situacions són iguals
L'estudi també avalua una nova manera d'entendre i classificar l'obesitat: distingir entre obesitat clínica i preclínica. Aquesta proposta vol superar una classificació basada exclusivament en el pes i tenir en compte les conseqüències de l'excés de greix sobre l'organisme.
Es parla d'obesitat clínica quan l'excés d'adipositat ja provoca alteracions en el funcionament dels òrgans o limita les activitats quotidianes. En canvi, l'obesitat preclínica fa referència a persones amb un excés de greix corporal, però sense evidències de disfunció orgànica ni limitacions funcionals atribuïbles a aquesta condició. Això no significa que l'obesitat preclínica sigui innòcua o que no requereixi atenció. La diferència és que el risc i les necessitats de cada persona poden ser diferents i, per tant, també ho haurien de ser les estratègies de prevenció, seguiment i tractament.
Encara cal millorar el diagnòstic
En primer lloc, es tracta d'un estudi observacional. Això vol dir que permet identificar associacions entre les mesures corporals i els resultats de salut, però no demostrar que aplicar aquesta nova classificació millori els tractaments o redueixi les complicacions.
Bellido també assenyala que "les dades clíniques no es van recollir de manera homogènia en totes les cohorts i que algunes alteracions atribuïdes a l'obesitat es van estimar estadísticament, sense confirmar-les individualment". Per tant, les xifres de progressió cap a l'obesitat clínica s'han d'interpretar amb cautela.
Una altra limitació és que la funció dels òrgans no es va determinar mitjançant mesures bioquímiques o moleculars. Crujeiras considera que "això podria comportar una infravaloració de les alteracions biològiques en persones classificades amb obesitat preclínica". Per això, defensa que els futurs sistemes de classificació incorporin, a més de les mesures antropomètriques i de composició corporal, marcadors bioquímics i moleculars que permetin detectar precoçment els canvis patològics.