En Nobita sempre menjava fideus instantanis per berenar quan no hi havia ningú a casa perquè els dorayakis li agradaven, però eren més del Doraemon. També acostumava a menjar algun tipus de carn amb salsa i acompanyat d’un bol d’arròs o bé uns onigiris, les boles d’arròs que els japonesos es preparen com nosaltres ens preparem uns entrepans.
Imatge d'uns noodles amb condiment / Unsplash
Imatge d'uns quants dorayakis en una pastisseria japonesa / Unsplash
Una mica de picar (o pescar) els fideus i les algues nori del bol de sopa i després beure’s el brou directament o el que podria ser un ramen. Cruspir-se uns niguiris de salmó o de peix mantega. Potser fins i tot uns makis o uns uramakis o un bon temaki.
Safata de niguiris i uramakis / Unsplash
Però no només ho feia en Nobita també l’Hatori, en Conan i la Ran o Ranma. L’Azuki segur que també en menjava però la recordo més preparant el sopar que gaudint-lo. Ja en parlaríem un altre dia d’això.
Menjar-se una pizza amb pinya era quelcom especial. Si no surrealista de veure en aquests capítols de dibuixos japonesos que inundaven la programació infantil del K3 quan es deia K3. Un fet que va causar força sorpresa quan va sortir en conversa amb una amiga japonesa.
Foto d'un onigiri / Unsplash
Quan li explicava l’assortiment de dibuixos del país que havia mirat de petita la seva cara d’estupefacció parlava per si mateixa. Va ser llavors quan va fer un mig somriure trapella i em va parlar d’una possible estratègia del govern per intentar expandir la cultura japonesa arreu del món.
Pot semblar una ximpleria, però, per què coneixem més els niguiris o el ramen que no pas el draniki o el pierogi? La resposta és ben clara, per bé o per mal, jo no recordo haver vist dibuixos polonesos, ni russos ni de l’Europa de l’Est, en general. En canvi, sí que recordo un tou de dibuixos japonesos i tret de Sylvan, Els Picapedra, Rovelló, Marsupilami, Les tres bessones o 10 + 2, la dificultat per trobar dibuixos fora d’aquest espai requereix d’un fort exercici de memòria. Potser algun de britànic o belga. Tintín i Astèrix i Obèlix treien el cap, en forma de còmic o en VHS. Però poc més.
És clar que la fascinació pel menjar japonès és brutal. I no parlo del boom que ha experimentat el sushi al nostre país, que també. Això ja ve d’abans. Però en els mercats asiàtics, què hi trobem? La majoria de productes són japonesos, algun que ve de l’Índia i alguna cosa de la Xina.
Niguiri de salmó flamejat / Unsplash
Potser la teoria de la meva amiga i el poder tou –soft power en anglès, teoria de Joseph Nye, exercir el control de les accions de les persones mitjançant elements culturals com el llenguatge, les expectatives i les imatges– pren força. O potser no.
Imatge principal: assortiment de makis / Unsplash