El Campus Mundet és avui un espai universitari. Aules, biblioteques, estudiants, passadissos i vida acadèmica omplen un recinte que molts barcelonins associen a la Universitat de Barcelona, a les antigues Llars Mundet o al Palau de les Heures. Però sota aquesta quotidianitat hi ha una capa de memòria menys visible: entre 1939 i 1940, el pavelló de Llevant del recinte va funcionar com a camp de concentració i reclassificació de presoners de guerra. Així ho recullen els espais de memòria democràtica senyalitzats al mateix Campus Mundet, instal·lats el 2014 per la Diputació de Barcelona, la UB i el Memorial Democràtic. Aquesta memòria, encara poc coneguda, va ser el centre de la jornada “Les absents del record: dones i memòria del Camp de Concentració del Campus Mundet (1939–1940)”, celebrada el passat dimarts 28 d’abril a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. La trobada va reunir historiadors, investigadores, comunitat educativa i alumnat per reflexionar sobre els diferents usos històrics de l’espai Mundet —caserna, camp de concentració, alberg per a persones sense llar i campus universitari— i, sobretot, sobre les memòries que han quedat fora del relat dominant.
La jornada posava una atenció especial en les dones vinculades a aquest espai i en la manera com les seves experiències han quedat sovint relegades. També s’hi va presentar el treball pedagògic desenvolupat per l’alumnat de tercer de l’Institut Anna Gironella de Mundet durant la Setmana de Projectes, una proposta pensada per apropar aquesta història a les noves generacions i convertir el campus en un espai de preguntes, no només de trànsit.
Però per entendre què significa parlar avui del camp de concentració de Mundet cal tornar a l’hivern de 1939. El 26 de gener d’aquell any, l’exèrcit franquista va ocupar Barcelona. La derrota militar de la República va donar pas a una repressió organitzada que no es limitava a empresonar: buscava identificar, classificar, castigar i reordenar políticament els vençuts. En aquest context, el camp d’Horta —situat als pavellons inacabats de la Casa de Caritat, en l’actual recinte Mundet— va esdevenir una peça clau de la maquinària repressiva franquista.
El camp dins la maquinària repressiva
L’historiador Aram Monfort i Coll, doctor en Història, investigador vinculat al CEFID i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha estudiat a fons el camp de concentració d’Horta, situat a l’actual Campus Mundet. La seva recerca volia “entendre com funcionava i comprendre quina va ser la utilitat dels camps dins la maquinària repressiva franquista”. Una de les seves principals aportacions és aclarir que Horta no era una presó més. Monfort remarca que “en el cas barceloní només Horta va funcionar com a camp de concentració” i que calia acabar amb “la constant confusió entre recintes concentracionaris i presons provisionals”.
El camp, per tant, no era només un espai de reclusió. Era un lloc per classificar els vençuts, controlar-los i decidir-ne el futur. Segons Monfort, molts homes entraven en una “zona de risc”, sobretot aquells “en edat militar” i susceptibles d’haver estat soldats republicans.
Classificar, castigar i enviar al treball forçat
Els presoners podien ser alliberats, empresonats, jutjats o enviats als batallons de treballadors. El camp servia, “a més de classificar i adoctrinar, per enviar presoners a batallons”. Aquests batallons estaven vinculats al treball forçat. Les feines tenien a veure amb “la recuperació de material bèl·lic, la reconstrucció d’infraestructures i el condicionament d’instal·lacions”. Monfort també recorda que “aquest càstig —enviament al camp per ser destinat a un batalló— tampoc tenia restriccions d’edat”.
Per això, Horta s’ha d’entendre com una peça d’un sistema més ampli. Monfort defineix la repressió franquista com una “repressió freda, sistemàtica, organitzada”, i recorda que “durant la immediata postguerra, a Barcelona van coexistir un sistema concentracionari i un sistema penal”.
Un recinte assistencial convertit en camp
El camp va començar a funcionar poc després de l’ocupació franquista de Barcelona. Segons Monfort, el Cuartel General del Generalísimo va decretar “l’obertura del camp de concentració d’Horta el 10 de febrer” de 1939. L’espai escollit van ser els pavellons del Beat Salvador, també coneguts com la Nova Casa de Caritat d’Horta. Els militars buscaven “un espai ampli que no fos cèntric, amb bon subministrament d’aigua i provisions i de fàcil comunicació”.
El recinte es va adaptar ràpidament a la nova funció repressiva: “Instal·lació de la filferrada que rodejava el complex”, garites de vigilància i “habilitació dels soterranis per fer els interrogatoris més violents”. Pel que fa als edificis, Monfort concreta que “el pavelló Ponent era el magatzem. Llevant va servir per allotjar els presoners”.
Un camp saturat i difícil de quantificar
La magnitud exacta del camp continua sent difícil de saber. Monfort adverteix que “aquesta recerca no aspira a donar unes xifres definitives sobre el nombre de presoners del camp d’Horta” i afegeix que això “possiblement mai no podrà fer-se”. Tot i la manca de dades completes, la imatge que deixen els testimonis és la d’un recinte desbordat. En paraules recollides per Monfort, “en aquell centre no hi cabia ni una agulla”. També s’explica que “s’utilitzaven les quatre o cinc plantes de l’edifici”.
El camp va tancar a la primavera de 1940. Monfort situa “el tancament del recinte concentracionari d’Horta” durant “la segona quinzena d’abril del 1940”. Després, el franquisme va esborrar-ne progressivament el record.
Una memòria encara pendent
La jornada celebrada el passat dimarts a la UB va intentar respondre a una pregunta que continua oberta: com es fa present una memòria que ha estat durant dècades soterrada? Amb la participació d’historiadors com Aram Monfort, Neus Moyano i Ramon Naya, i amb el projecte pedagògic de l’Institut Anna Gironella de Mundet, la trobada va posar el focus en el passat concentracionari del campus i en les dones que han quedat fora del relat. El títol de la jornada, “Les absents del record”, resumeix aquesta voluntat: recordar que Mundet va ser un espai de “reclusió”, “classificació”, “adoctrinament” i enviament al treball forçat, però també preguntar-se qui ha estat recordat i qui ha quedat al marge de la memòria democràtica.