Feia una setmana que no en feia cap de dreta. En el cas del Lluís això era tan excepcional –ell cada dia, sempre, venia amb la seva llista de notícies, grans i petites sobre la ciutat– que era impossible que a un cap novell, en aquest cas molt novell, se li escapés. Al Lluís li passava alguna cosa. No era només la cara llarga, sinó que s’estava a la redacció com qui no hi és, absent i capficat.

Vam sortir a fer un cafè o una cervesa o potser més aviat vam anar a fumar a algun racó d’aquella redacció de La Vanguardia del carrer Pelai, no recordo bé aquest detall. Llavors el Lluís fumava molt. Gairebé tots fumàvem molt.

—Què passa, Lluís?

Ell va contestar molt senzillament que havia mort un familiar molt pròxim d’una manera força tràgica, gens fàcil d’entomar. Aquí no cal dir res més. Va donar els detalls del drama amb la veu trencada, tot afegint que ell sentia que hi podia haver fet més. Era això el que el tenia sense esma. Però, ei, que ja es posava les piles, que no podia ser, que calia fer el diari…

Eren uns altres temps, principis de l’any 1990 o 1991, i a La Vanguardia la canalla amb galons podíem fer coses com enviar algú a casa una setmana perquè sí, perquè s’havia de recuperar. Li deies al superior –els nostres tenien la veu dura i el cor tou– li semblava bé i avall. En una setmana, el Lluís ja hi tornava amb empenta.

Va ser l’únic moment en deu anys que el vaig veure fluix, que vol dir sense portar cada migdia les seves informacions, les seves històries, les seves idees.

El Lluís era un home que pencava, aquest és el record més clar. Trucava cada sant matí abans de la reunió, sempre abans, per dir que tenia o tindria això i allò i quantes pàgines hi havia aquell dia i què tal tot. No era l’únic, però la gent així tampoc no eren –no són– gaires. Li preguntaves alguna cosa que no sabia i responia que no ho sabia. Demanaves un telèfon d’algú que… i, pam, tenia un o dos o tres telèfons d’algú que… Així tot. Per a un xiquet que arrencava com a cap de secció, tenir gent com Lluís era una sort colossal. Colossal.

Escriure no era la seva. Ho sabia molt bé i no li costava gens d’avisar: ei, ho he escrit molt ràpid, mira-t’ho bé eh. La seva era el carrer, l’entrellat municipal de Barcelona, les notícies. De la ciutat se les sabia totes i coneixia tothom. És el que fa un bon reporter i ell ho era.

Home poc nostàlgic, almenys aquells anys, sempre guardava un record més feliç per a la redacció del Correu, que trobava fantàstica perquè tothom treballava barrejat amb tothom, “no com aquestes redaccions d’ara (les dels anys 90), on tothom queda lluny i gairebé no s’hi pot parlar”.

Sempre hi podies comptar. Discutia poc, mai demanava res, sumava molt, no s’emprenyava gairebé mai i ajudava tothom. No era que no tingués idees i que s’acomodés al vent que bufava. Què va. Al contrari. Tenia la seva posició política i no se n’amagava massa. Però també posava en joc la virtut enorme de separar les seves conviccions de la seva feina. És complicat. Poques professions demanen aquest esforç –jutge, mestre…– i cap amb l’exigència del periodisme. El Lluís ho tenia, això. Fa de bon periodista, i ell ho era.

 

En Lluís Sierra Dib ha mort de càncer aquest diumenge a l’Hospital de Sant Pau. Tenia 61 anys. Havia nascut a Barcelona i vivia a Sant Celoni. Es va llicenciar en periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Feia de periodista des del 1976. Era el degà dels reporters locals de Barcelona. Treballava a La Vanguardia des del 1986. Abans ho havia fet al Noticiero Universal, El Correo Catalán i l’Avui.