“Solo os pido que me mandeis cartas para recibir cosas vuestras (...) poned dentro del sobre algo que huela a casa, a nuestra casa.” És una de les frases corprenedores que van escriure Joan Tura Ros i Joan Molins Maynou (el primer les hi escrivia) el 1940. Era la darrera carta que van enviar a la família, a Mollet del Vallès, abans de ser assassinats en els camps d'extermini nazis. Montserrat Tura i Camafreita -metgessa de professió, alcaldessa de Mollet del Vallès durant quatre legislatures amb el PSC, diputada al Parlament i consellera d’Interior (2003–2006) i de Justícia (2006–2010)- recull la vida d’aquests joves en el llibre On es pon l’esperança, en un exercici de memòria col·lectiva molletana i catalana, i en defensa de la democràcia i els drets de les persones. A més de Tura- el germà gran del pare de l’autora- i Molins, també reprodueix vivències de Vicenç Bachs Vilà, Pere Cuyàs Niubó, i Antonio López Tarragona. Cinc joves vitalistes, que van defensar la República i després a França, com a treballadors estrangers, van lluitar contra el “monstre”, com defineix l’autora al règim de Hitler.
Montserrat Tura presentarà el llibre, acompanyada del conseller de Justícia, Ramon Espadaler, aquest dissabte a les sis de la tarda al Parc de Can Mulà, a Mollet. Hi actuarà Maria del Mar Bonet.
“És una veu que ens interpel·la des del silenci, una veu que ens recorda que la defensa dels drets humans no és una tasca acabada, sinó una responsabilitat permanent”, afirma Espadaler dels joves homenatjats, en el pròleg del llibre. On es pon l’esperança s’integra a la col·lecció “Memòries” del Memorial Democràtic. Aquesta col·lecció recull testimonis -reconeguts o anònims- que han deixat constància oral o escrita d’experiències significatives vinculades a períodes o fets històrics concrets.
Contra els règims totalitaris
En conversa amb ElNacional.cat, Montserrat Tura aclareix que ha fet un assaig “per a reflexionar” i per recordar que aquesta “generació li cau al damunt la defensa de la llibertat i també de la civilització”. Tura fa pinzellades de l’evolució del seu estimat Mollet, amb el context històric, polític i social d’aquells anys convulsos, i les emotives cartes d’alguns d’aquests cinc joves conservades per les famílies com a tresors.
“Quan van néixer, Mollet del Vallès tenia uns 2.500 habitants. Quan van marxar per darrera vegada, ja n’hi vivien més de 6.000”, relata. També recorda Feliu Tura, alcalde de Mollet i pare d'en Joan, impulsor de portar la cultura i millores a tot el poble. Montserrat Tura ret homenatge als seus avantpassats, però també fa cant coral a tot el poble, a una època feliç, amb el ball de gitanes, i la defensa de la terra i del progrés compartit que reclamava el sindicat Unió de Rabassaires. També a les olors que ens transporten.
“Vull que la gent pensi, que alertem del germen del supremacisme”, declara Tura a aquest diari, en aquesta època que l’extrema dreta torna a assenyalar els migrants, com el problema de tots els mals. “Una cosa és la llibertat d’expressió, però quan es converteix a l’altra en un no-ésser humà és supremacisme, és terrorífic”, sosté l’autora, neboda del jurista i exministre de Cultura Jordi Solé Tura.
“Cal relatar els fets que van portar cinc joves molletans a combatre l’aixecament feixista en terra pròpia i el nazisme en terres llunyanes. D’aquests fets, se n’ha de deixar constància escrita perquè no desaparegui de la memòria col·lectiva molletana” expressa en el llibre Montserrat Tura. Obertament hi denuncia l’explotació que van viure a França, com a treballadors esclaus, i com els van posar en primera línia per aturar l’avançament de les tropes nazis i els seus temuts Panzers, els tancs blindats alemanys. També cita el futur ple d'uniformes i de repressió si haguessin tornat a Catalunya.
Cinc llambordes stolpersteine recorden els joves a Mollet del Vallès. “A la família ens agrada que es recordi Joan per la feina feta abans de marxar nord enllà amb una bicicleta a l’encalç del seu pare. Pagès, rabassaire, responsable de la internacionalització dels productes que conreaven els pagesos humils. Van transformar l’economia del camp i van posar la cultura al davant de tot. També és important que, quan veieu la llamborda de Joan Molins, penseu en el seu somni de ser taxista, reparant una vegada i una altra el seu vell Hispano-Suiza. O que, quan feu el mateix, imagineu Vicenç Bachs fent el manteniment dels telers de Can Fàbregas o Antonio López cercant millors condicions de vida pels obrers”, escriu Montserrat Tura.
És un llibre colpidor però alhora ple d’energia.