Abans de sortir publicat Tú eres tu lugar seguro (Penguin Random House Grup Editorial, 2023), ja era número u en vendes a Amazon. L'empatia, la manera de parlar senzilla han fet que la psicòloga María Esclapez publiqui el seu quart manual de psicologia, valgui la redundància. Me quiero, te quiero, (Penguin Random House Grup Editorial, 2022) està més dedicat a les relacions de parelles, però per endinsar-se més en el món interior, tal com explica ella mateixa, Tú lugar seguro eres tu. Les primeres pàgines tot just expliquen que gaudia de l'èxit que sempre havia buscat, el prestigi i una vida familiar i sentimental estable. Després d'un breakdown, va decidir que era un bon moment per revisar i replantejar-se coses. El resultat, un llibre que ja és un èxit.
Al llibre parles de diferents tipus de vincles. El sana, l’ansiós, l’evasiu-evitatiu i el desorganitzat. Partint de la base d’un de tipus sa, si pel que sigui es passa a l’ansiós o a qualsevol altre, hi ha marxa enrere? Quin és el truc, si és que es pot dir així, per ‘corregir’?
No hi ha trucs. És tot treball personal. Al final, la meva feina és ajudar a fer que la gent visqui més tranquil·la. Es pot canviar i modificar el tipus de vincle i, per això, calen dues fórmules. Treball personal, teràpia, introspecció, descobrir coses de la teva vida, estructurar el cap, que és un procés complex. I també es necessita l'experiència. Pots tenir molt treball personal, tenir la teoria clara i cal viure aquests canvis. Que el cervell vegi que la seva feina s'ha fet. Per exemple, si tens por a conduir per l'autopista, un fet força freqüent, necessites exposar-te i veure que no passa res. L'experiència l'adquireixes, doncs, agafant el cotxe i veient que no passa res.
Al llibre menciones molt que tot el que vivim i com ho vivim en el present té una explicació en el passat, oi?
Sempre hi ha un component genètic, amb el que ja naixem. Això no ho podem canviar. La predisposició a desenvolupar trastorns o patologies. Després hi ha la part més ambiental, que és amb la que sento que sí que podem treballar. Imagina't tres gots d'aigua. Un només en té un dit, l'altre la meitat i el tercer està gairebé ple. Aquesta aigua és el component genètic. Les gotes que van caient dins el got és la part ambiental que va caient. Per tant, com a adults i amb eines podem modificar l'impacte.
Durant el llibre poses molt d’èmfasi que el que ens passa de petits ens marca molt en la nostra vida adulta. Expliques detalladament que una vivència determinada pot comportar un comportament x d’adult. Què passa quan alguns d’aquests traumes o ferides emocionals els vivim d’adults? És més fàcil de corregir o menys? La ferida és més o menys profunda? O també depèn de la motxilla emocional de cada u?
Depèn de la motxilla, depèn de com és d'intens el que passa, i de com és la persona. No discutirem si és més estressant una cosa o no, perquè en el meu cas personal, com explico al llibre, amb la meva germana hem tingut els mateixos pares, hem viscut al mateix lloc i hem anat al mateix col·legi i coses que per a mi han estat estressants, per a ella no. Al final hi ha una part molt important que és la de la persona en si. La part ambiental és important, però la resta també.
Quan som adults, tenim més eines. No vol dir que no pugui ser una experiència forta o que ens marqui molt. Però pot ser que ho afrontem diferent. Per exemple, si soc petita i passa que la meva mare es despista i ella va per un passadís del supermercat i jo per un altre, puc pensar que m'ha abandonat. Si et passa d'adult, no ho penses.
En aquest sentit, també hi entra en joc quant d'estrès som capaços de tolerar. Per exemple, si com a adulta jo estic acostumada a parlar en públic o concedir entrevistes, no em suposarà estrès. Potser el primer dia sí, però ara no. Algú que no ho ha fet mai o que és la primera vegada, doncs, tindrà més estrès.
Em fa gràcia perquè al llibre menciones en algun moment que “sempre acabes amb el mateix tipus de persona”. Com ho explicaries? Hi ha alguna cosa per trencar amb aquest patró per exemple? O la resposta està en un mateix? Si és així, com pot gestionar-se?
(Riu). De vegades és una mica "noia, en qui et fixes", no? Altres vegades hi entren en joc els estereotips de l'amor, per exemple. Si creus que necessites buscar algú que et cuidi. Aquesta part és important i es poden trobar molts més detalls al llibre Me quiero, te quiero. La història personal també s'ha de tenir en compte, si has tingut patrons determinats, potser t'apropes a un tipus concret de persones perquè has après unes coses concretes o has concebut així les relacions. A Tú lugar seguro eres tu, hi ha una feina més profunda i treball cap al món interior. Què he après de la vida més enllà de la part social.
Potser s’escapa una mica, però crec que en algunes pàgines parles de la comunicació sana amb l’entorn i amb la parella. Una relació de parella, quan deixa de ser sana i passa a ser tòxica? És reversible en algun moment?
El que dic a Me quiero, te quiero és que les relacions tòxiques no es poden canviar quan veiem que ja no són patrons de comportament tòxics aïllats i ja. Per exemple, em fa la llei del gel, li explico que em molesta i canvia. Però quan en dos o tres mesos no hi ha aprenentatge i només hi ha rancor, quan intentes solucionar algun malentès surten coses del passat... és complicat. Parlar està molt bé i soc partidària de parlar tantes vegades com faci falta, però sempre des de l'assertivitat. Quan veus que es parla, però no avança... mal senyal.
Imagina't en aquest context que s'ajunten una persona amb un vincle ansiós i un d'evasiu. És una bomba. Un ho voldria solucionar ja i l'altre marxaria a fer un tomb de tres hores perquè s'atabala. Hi ha dinàmiques que s'agafen a temps i fan entendre d'on venen aquest tipus de vincles, després hi ha dinàmiques amb rancor, dependència... que no es poden treballar.
De tota manera, la comunicació, al final, si no es pot solucionar, farà que les coses surtin el millor possible. Si no som compatibles perquè faig unes coses i tu unes altres, es pot acabar bé.
En una societat exigent, que ens fa exigents i sovint castigar-nos a nosaltres mateixos, com d’important és tenir resposta a les coses que ens passen i passen al nostre voltant? Per exemple, et deixes les claus del cotxe a casa, i t'insultes i et castigues.
És molt important gestionar això. Entendre per què estàs fent això amb tu mateixa. Tinc una autoestima baixa? D'on ve? Quina percepció tens de tu mateixa i saber per què el llenguatge que fas servir cap a tu mateix és tan negatiu. Quan saps d'on ve, pots fer alguna cosa i per això cal endinsar-se en el món interior. Aleshores pots aplicar aquestes eines. Pots fer servir, sense anar més lluny, la metàfora de la nena interior. La nena interior ens connecta amb la part tendra i vulnerable de nosaltres mateixos. És aquesta nena (o nen) a la que estem destrossant. De vegades semblem forts i resulta que no ho som tant, som vulnerables, tenim por... quan em parlo malament, em castigo i m'insulto, estic parlant malament a aquesta nena.
Com d’importants són les persones refugi? I per què és tan important ser-ho? Per tu mateix i els altres.
És un bàlsam. Imagina't que és hivern, tens molt fred i et prens una xocolata calenta. És aquesta sensació d'estar a casa. Tornar a casa per Nadal i que els pares et facin una abraçada. Aquesta sensació que no passa res, que estàs bé. Ens podem arribar a tractar a nosaltres mateixos així. Imagina't.
Fa temps em va passar una cosa que no explico al llibre. Era més jove i estava fent unes gestions administratives. La paperassa m'estava sobrepassant. Avui et falta un paper, demà un altre. I em vaig posar a plorar. Li vaig explicar a una noia que no coneixia de res i em va dir: "Et puc fer una abraçada?". Això és un refugi, ho és tot.
Quin paper hi juga en el nostre dia a dia la responsabilitat emocional?
Ho és tot. La responsabilitat afectiva per als amics, per a nosaltres mateixos. És important i ho és perquè es tracta tot plegat de responsabilitat afectiva. Que vingui la teva parella i et digui que alguna cosa que per tu és important és una ximpleria no ajuda en res. En canvi, si et pregunta com estàs, t'ofereix suport...
I finalment, si haguessis de respondre molt breument, què seria el més important per poder curar les ferides emocionals i els traumes?
Fer aquesta introspecció, descobrir d'on venen les ferides, si estan relacionades, i en què ens ha condicionat el present. No només la infància, l'adolescència i l'edat adulta. A partir d'aquí, podem començar a canviar coses. Si la meva ferida, per exemple, m'afecta la feina, perquè penso que 12 hores treballant no són suficient, potser puc baixar a 10. Continuen sent moltes, però són menys. D'on ve això? Tendeixes al perfeccionisme i penses que no ets suficient. Però es poden treballar coses pas a pas.