“Penjada per estar cansada de viure”. És la justificació inventada que un jutge de Barcelona va donar a la mort de Jenny Kehr, una jueva alemanya que es va manllevar la vida a la desapareguda presó de dones de les Corts de Barcelona l'11 de desembre de 1942, la vigília de ser expulsada a França, ocupada per l'Alemnya nazi. “Cansada de viure? Una dona valerosa, forta i vital com la Jenny!”, s’exclama la investigadora Rosa Sala Rose, que va treure de l’anonimat la trajectòria personal de Jenny, quan tenia 47 anys, després perdre el seu marit Nathan Richard Kehr, el 1939. Va resistir al camp francès de Gurs, va escapar-ne i va travessar a peu els Pirineus en ple hivern al costat de Max Regensburger, per a en acabat ser detinguda pel règim franquista. Les vicissituds de Jenny són recopilades per Sala, juntament amb la de 22 persones més, en el llibre La penúltima frontera: fugitivos del nazismo en Espanya, publicat el 2011.
La investigadora, ara empresària que viu a Berlín, va presentar la seva recerca durant un taller d’intercanvi arxivístic entre Catalunya i el sud de França, el 17 de març passat, on arxivers i investigadors van analitzar els fons documentals que permeten estudiar el fenomen de l’exili als Pirineus durant el segle XX. El Departament de Justícia i Qualitat Democràtica, a través de la Direcció General de Memòria Democràtica i el Memorial Democràtic, va organitzar aquesta jornada, amb la col·laboració de l’Arxiu Històric de Girona, del Departament dels Pirineus Orientals i del Memorial del Camp de Ribesaltes. En aquesta primera sessió, es va parlar dels expedients de frontera del fons del Govern Civil de Girona. Aquest fons inclou més de 40.000 expedients oberts entre 1940 i 1977 a persones que travessaven, legalment o clandestinament, la frontera entre Catalunya i França i que eren interceptades pels serveis policials del règim franquista.
Fons “infrautilitzats”
En conversa telefònica amb ElNacional.cat, Rosa Sala sosté que els expedients de frontera són fons que encara estan “infrautilitzats”. Explica els va fer servir per explicar la història de 23 persones, però que en podrien ser moltes més. És un material valuós. La investigadora manifesta que amb aquestes històries de vida es van poder desmuntar certs relats que asseguraven que el franquisme no va tenir cap col·laboració amb l’Holocaust.
El cas més emblemàtic és el de la Jenny. El 19 d'octubre de 1942, el governador civil de Lleida, Juan Antonio Cremades Royo, va decretar que Jenny i Max fossin conduïts al Camp de Concentració de Miranda d'Ebre. La investigadora descobreix que aquest governador civil, membre supernumerari de l'Opus Dei, afirma en un comunicat: “Ha entrado en nuestro territorio clandestinamente y se ha dispuesto su expulsión del mismo por ser judía, esperando tenga a bien comunicarme la fecha en que esto se lleve a cabo para la debida constancia y conocimiento a la superioridad”.
Detalla que la majoria de refugiats jueus estudiats en el seu llibre eren oficialment arrestats i empresonats per “pas il·legal de frontera”, és a dir, per entrar en territori espanyol sense els papers necessaris (que, d'altra banda, eren pràcticament impossibles d'obtenir), però no per “ser jueus”, com succeïa a l'Alemanya nazi. El comportament del governador Cremades va ser excepcional i segurament no l’única, fet que per a Sala demostra que el règim franquista va col·laborar amb l’Holocaust, com a mínim “ocasionalment”.
Això no obstant, recorda que “encara que sempre va procurar evitar l'establiment permanent de comunitats jueves en el seu territori, l'Espanya franquista no va promulgar llei ni cap decret que determinés l'expulsió de ciutadans estrangers en virtut del seu origen ètnic o religiós, ni va adoptar els brutals mètodes del nacionalsocialisme”.
Amb tot, Sala recorda que amb la documentació trobada i recopilada per l'historiador Josep Calvet "queda desmentida" l'asseveració feta per Patrik von zur Mühlen en un estudi de 1992 on, mancat de documentació relativa a expulsions de jueus, afirma: No existeix el menor indici que Espanya participés indirectament en l'Holocaust lliurant fugitius als seus botxins en virtut de la seva filiació.
Empatia geogràfica
De la trobada amb experts, Sala en destaca com ha progressat “la digitalització” dels arxius. Els testimonis de supervivents de l’Holocaust ha estat una forma directa d’explicar la història a les noves generacions i intentar evitar que siguin "seduïts" per relats negacionistes fomentats per l’extrema dreta. “Cada cop queden menys testimonis de l’Holocaust vius”, reconeix Sala.
Per connectar amb aquest nivell emocional d’històries de llibertat que donaven els testimonis directes, la investigadora aposta per usar els expedients de frontera amb "vincles geogràfics”. Per exemple, Jenny va estar a la presó desapareguda de les Corts, “on ara hi ha el Corte Inglés”; és a dir, és un espai real, prop de casa.“No era el centre d’extermini de Treblinka, però la van portar a la presó per ser jueva i la volien tornar als nazis, on segurament seria exterminada”, manifesta Sala. Afegeix que, tot i que no es pugui comparar plenament, “són escenes que no s’allunyen gaire del que passa ara als EUA”, referint-se a la detenció i deportació de persones migrants, inclòs menors d’edat.
En el relat de la mort de Jenny a la presó de dones de les Corts, Sala explicat que “el certificat de defunció omet cínicament el fonamental: Jenny apareix domiciliada al carrer de Molins núm. 11 de Barcelona, com si fos el seu domicili i quan en realitat era l’adreça de la presó de dones de les Corts".
La reacció dels familiars
Jenny Kehr va ser inhumada en la fossa comuna del Cementiri de Montjuïc el 17 de desembre de 1942. En el llibre s'informa que les dues filles de Jenny Kehr, Ursula i Marianne, havien aconseguit escapar a temps a Anglaterra en un transport per a l'evacuació de nens. Finalment, les dues germanes van poder reunir a Nova York. Ursula i Marianne no es van assabentar de la tràgica mort de la seva mare fins a mitjan 1943. Van publicar una esquela en la revista Aufbau, l'òrgan dels jueus alemanys emigrats a Amèrica: Just ara hem rebut la notícia que l'11 de desembre la nostra benvolguda mare Jenny Kehr, nascuda Lazarus, va partir del nostre costat a Espanya. Qui la va conèixer sap el que amb ella hem perdut.
La investigadora va aportar tota la documentació del periple viscut per Jenny a les filles, tot i que va remoure sentiments. El net, Paul E. Breene, és qui va facilitar una fotografia de l’àvia a la investigadora, que il·lustra aquest reportatge.
En aquest sentit, Rosa Sala assegura que “els arxius no són un lloc sagrat” i convida que es faci “recerca familiar”, tal com fan a Alemanya les terceres generacions, que busquen la història i vicissituds dels seus avantpassats “amb lectures apassionants, algunes publicades en llibres” i que alhora fomenten el debat històric.
“És el que trobo a faltar a Espanya”, confessa Sala, i anima a les noves generacions a cercar què va passar amb els seus avis i familiars durant la Guerra Civil, o perquè la família va haver d’emigrar a una zona. “Són fets amagats que poden fer un gir increïble”. Tot i la “força vital” de la troballa, la investigadora també advoca a tenir “diplomàcia” en comunicar fets als familiars. "Pot generar una mica de conflicte", adverteix.