Només hi ha una cosa més difícil que anar a IKEA i no haver de tornar uns quants dies més tard a fer alguna devolució o buscar alguna cosa més: anar a IKEA i no discutir. No descobrirem aquí la sopa d’all, ja que diversos han estat els estudis en les últimes dècades en què s’afirma que entrar a IKEA carregat d’il·lusió i sortir-ne masegat amb la sensació d’haver viscut el desembarcament de Normandia és una cosa absolutament normal, per això dissabte vaig agafar la llibreta i el llapis, vaig posar-me el vestit de reporter intrèpid i vaig dirigir-me a Sabadell per observar amb els propis ulls que construir la república catalana ens pot estar semblant una cosa feixuga, lenta i complicada, però edificar la república independent de casa teva sense sortir-ne escaldat en l’intent és directament una utopia.
Una de les poques fotos que apareix a Pixabay quan poses "IKEA amor" és aquest plat trencat, una obra de clars ressons joanbrossians. (Pixabay)
La sobreinformació i la frustració, el combustible de les tensions
Passejar pels passadissos d’IKEA és com assistir a una representació de les àgores gregues del segle IV aC i les seves ecclesies, però en versió actualitzada, sense ciutadans amb toga rebatent arguments sinó amb parelles discutint sobre quants calaixos Kallax necessiten per la seva col·lecció de llibres o quin tipus de llum escau al menjador de casa. IKEA és avui per a una parella jove el que fa trenta anys era el primer dinar amb els sogres: una prova de foc camí de l'altar. Tot està pensat per encisar i projectar en cada objecte, cada moble o cada estança la vida que voldríem, però hi ha un detall important a tenir en compte en aquest aspecte: el 99% de la gent que comprem a IKEA no som milionaris, potser per aquest motiu, per molt barat i econòmic que ens sembli tot, a cada passa descobrim que entre allò que desitgem i allò que acabarem comprant hi ha un abisme considerable.
A la sortida d'IKEA, a part de transportistes pirata que ofereixen els seus serveis per portar-te els mobles a casa, també comencen a haver-hi floristes ambulants per tal que les flors ajudin a recosir les ferides provocades per les dures discussions amoroses viscudes dins la botiga. (Pixabay)
Per què una jove parella enamoradíssima que després de set anys de relació ha decidit emprendre una vida junts en un pis de 43 m2 pel qual pagaran 980 € de lloguer acaba discutint a cor què vols sobre el color d’una funda del nòrdic? Doncs principalment perquè prendre decisions conjuntes que afecten la vida en comú mai no és fàcil, però també per la frustració d’apreciar que la seva nova llar mai no serà com el piset cuqui i adorable de 30 m2 exposat a IKEA, aquell més petit que el zulo d'Ortega Lara i on entre el teòric lavabo i la vitroceràmica hi ha tan poca distància que seria possible fer-se uns ous ferrats assegut a la tassa del vàter.
Un debat electoral permanent
La democràcia, a IKEA, són faves comptades, per això els grups de tres persones acaben les compres amb un tres i no res i sense discussions. Grups d’estudiants, famílies amb un sol fill en què el primogènit ja és prou gran per tenir judici propi o simplement companys de pis que, com que són tres, no s’encallen en dubtes infinits i eteris: i si comprem aquell moble de fusta pel lavabo? Dos vots a favor, un en contra, i a seguir, que no en tenim per tot el dia. Que el número 3 és el nombre més elemental i fonamental del món ja ho diu la Bíblia, però IKEA n’és la mostra més clara. Per contra, quan del que es tracta és de prendre decisions entre dues persones, la botiga on tot està pensat per fer-te sentir còmode i confortable es converteix en un camp de mines capaç de posar en joc ja no només la paciència, sinó el matrimoni.
L'empresa de mobles més famosa del món és tan conscient que les seves botigues són un laberint del desamor que l'any 2015, amb sentit de l'humor, va entomar el mea culpa fent una campanya de publicitat basada en aquest concepte.
Diu Phillipe Rickwaert en un dels millors capítols de Baron Noir que “la democràcia no premia a qui té raó, sinó a qui sap explicar la raó de forma més seductora”, per això abans d’anar a IKEA, més que haver fet una llista de la compra amb tot el que es necessita, és molt més recomanable haver-se passat la nit fullejant les pàgines d’El príncep de Maquiavel. Moblar un pis o fer quatre compres per renovar lleugerament una casa pot arribar a ser tan esgotador que, si hi pareu atenció, veureu que a la zona de matalassos de la multinacional sueca està ple de gent estirada als llits fent moviments estranys, passant d’estar panxa enlaire a estar de costat o fins i tot panxa avall, com si el matalàs fos un niu d’anguiles que els estan fent pessigolles. No ho dubteu, aquelles persones no estan provant la comoditat d’un matalàs de làtex ni estan posant en dubte si el que els cal és un de molles: en realitat són persones turmentades, absolutament esgotades i que han hagut d’estirar-se per fer passar els nervis després d’una discussió sobre quin aplic és el que cal per il·luminar el passadís.
Un frankfurt d'1 €, la millor medalla d’honor
El meu avi sempre em deia que, a la vida, la clau d’una bona negociació és saber cedir fins a uns límits sense fer oblidar mai a l’altre que no ets fàcil de trepitjar, per això vaig pensar en aquesta reflexió que tan poc en ment té Quique Setién a la sortida d’IKEA, allà on a les caixes de pagament el 90% de la gent fa més mala cara que un ultrafondista després d’haver corregut la marató del desert. Aquells silencis que es poden tallar amb ganivet i aquelles mirades perdudes a l’infinit no es deuen al fet que a tothom, quan arribi a casa, l'esperi una animada tarda de bricolatge on el menjador es convertirà en un oceà de capses de cartró, sinó a la certesa que en aquell moment, a escassos minuts de pagar una morterada de calés, hi ha parelles on qualsevol paraula, petit gest o sortida de to es pot convertir en una guspira que ho acabi d’incendiar tot.
Una jove parella descansant a la seva casa de fusta i sense calefacció després d'haver superat amb èxit i sense discussions un dia de compres a IKEA (Pixabay)
Després de pagar, però, un reduït i heroic tant per cent de parelles que han superat l’aventura s’aturen al supermercat a comprar galetes sueques, pizzes margarita i salmó congelat. Són els supervivents del laberint que han sortit indemnes de la batalla fent el que el meu avi deia: posant-se d’acord. Per això, en el seu cas, el restaurant és el seu particular Arc de Triomf parisenc l’agost de 1944. Són una minoria? Sí, però han estat capaços de resistir, de debatre junts, de negociar sense sang i d’admetre que respectar la democràcia també vol dir acceptar-ne les conseqüències, fins i tot quan el resultat no és el que s’espera, per això un frankfurt d’1 € no només és el premi a la seva supervivència ni l’engendrament d’una nova república -la independent de casa seva-, sinó la mostra que el seu no és un amor a prova de bombes, sinó d’una cosa molt més potent: un amor a prova d’IKEA.