Hi ha sèries que encara que tinguin un recorregut llarg passen excessivament desapercebudes, però aleshores es produeix una guspira que la posa en boca de tothom. És que està passant amb Baron Noir, sèrie política francesa aquí estrenada per HBO que, després de tres temporades, s’ha posat en el focus col·lectiu gràcies a que el president el Govern espanyol, Pedro Sánchez, li va recomanar al vicepresident Pablo Iglesias i aquest l’ha qualificat en una piulada d’“obra mestra”.

Baron Noir 2 - HBO

Fotograma de la sèrie Baron Noir. HBO

Potser Iglesias peca d’entusiasme, perquè si bé és cert que es tracta d’una gran sèrie, la seva mestria s’autoesmena des del moment que recorre a alguns dels clixés més emprats per la ficció política dels darrers anys. Però és indubtable que es tracta d’un relat addictiu i molt eficaç sobre les interioritats del poder la doble moral del servidor públic i els fonaments de la corrupció. De què va Baron Noir? Se centra en l’alcalde de Dunkerque, Philippe Rickwaert, el clàssic lampista polític, en aquest cas dels socialistes francesos, que fa el que calgui pel partit i la culminació dels seus interessos. Quan un cas de finançament il·legal salta a la palestra, el candidat a la presidència Francis Laugie aparta Rickwaert per salvar la campanya i aquest, dolgut amb els seus, traça un imprevisible pla de venjança que el porta a jugar a múltiples bandes.

Si Baron Noir enganxa tant és, en gran mesura, pel seu inclement retrat dels bastidors de la política i la falta d’escrúpols dels seus protagonistes. Resulta particularment encertat que els creadors de la sèrie tractin les sinergies entre polítics com el més semblant a una història de gàngsters, generant una tensió permanent que t’arriba a convèncer que no hi ha ni un pam de net i qualsevol situació és susceptible de saltar pels aires. També encerta en la seva descripció de tot el que envolta l’exercici del poder, des de la figura dels assessors (encarnats en Amélie Dorendeu, una magnífica Anna Mouglalis)  fins al paper de la Justícia.

La sèrie acaba sent, sobretot, una síntesi d’aquelles actituds i impunitats que acaben allunyant el polític del poble que diu representar. La paradoxa és que, com ja passava amb Boss o House of cards, la nostra simpatia pel diable fa que no puguem apartar la mirada: no ens agrada el que veiem, però que bé que ens ho passem veient-ho. Per descomptat que a Baron Noir part de la gràcia és l’efecte mirall, perquè mirant-la no pots evitar pensar en el nostre propi entorn polític i les seves guerres internes. En aquest sentit, que Pedro Sánchez la recomanés a Pablo Iglesias té tant de divertit i de broma privada com, també, de regal enverinat.

Baron Noir 1 - HBO

Fotograma de la sèrie Baron Noir. HBO

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat