Quan surts per fer el viatge a la vegueria del Penedès, el primer que has de tenir en compte és que trobaràs caravana a l’AP-7 entre Castellbisbal i Gelida. Cada dia, a tota hora i sigui quan sigui. Potser creus que podràs escapar-te’n agafant l’N-340 pel port d’Ordal, però si ho proves, passat Vallirana també et trobaràs un embús i no entendràs el motiu pel qual arribar al Penedès és tan difícil. El més sorprenent, però, és que si aleshores t’aventures a viatjar amb Rodalies, on en teoria les retencions de trànsit no existeixen, quan arribis a Martorell et faran canviar de tren, o el comboi anirà a 10 per hora, o directament s’aturarà dins d’un túnel com si fos víctima d’un embruix. Sense que ningú te n'hagi alertat, senzillament hauràs caigut al Triangle del Penedès, una mena de Triangle de les Bermudes però amb camioners atrapats a l'autopista i treballadors de Rodalies fastiguejats d'anar a Barcelona amb tren.
Cap grup de catedràtics de Física de la UAB s’ha atrevit encara a parlar del fenomen, si agafem Montserrat, el castell de Subirats i el peatge de Martorell com a tres vèrtexs, el que es dibuixa és un triangle amb una força electromagnètica mil cops més pesada que l'orgull dels Castellers de Vilafranca després d'haver descarregat un 3 de 10. A una banda, una muntanya sagrada. A una altra, el castell que durant anys va ser la primera defensa pel sud de la Catalunya Vella davant l’amenaça musulmana. I en un tercer cantó, és clar, l’antic peatge de Martorell, que és com les bones metàfores soterrades dins d’un poema: no es veu a primer cop d'ull, però continua viu fent la funció d’entrada a la vegueria. El que passa és que ara, a més, ha esdevingut la frontera cap a una altra dimensió.
Mil capitals per un univers
Les víctimes del Triangle del Penedès no formen embussos per culpa d’una avaria o qualsevol problema tècnic, sinó perquè travessen Martorell, cometen el pecat de mirar per la finestra i, de cop, pateixen un xoc tan profund que s’obliden de la carretera. L’impacte del para-xocs de davant amb el para-xocs del darrere d’algú altre, doncs, és el resultat lògic de traspassar la porta invisible on acaba l’àrea metropolitana i d’entrar en un món, nou i aparentment pur, en què la natura torna a existir, les tradicions són tan sagrades com un parenostre i la llengua catalana, a més, no sembla viure en perill de mort.
Després de quilòmetres i quilòmetres veient el paisatge industrial de la vegueria de Barcelona, la reacció davant l'albirament de les primeres vinyes de xarel·lo i els primers tractors a l'horitzó provoca un encegament comparable, només, a un amor d'estiu als catorze anys. La llum del Penedès és tel·lúrica, ja que no ve del cel, sinó que sembla néixer de la terra, fins i tot en aquells racons de la vegueria que la gent no té al cap quan pensa en el Penedès com la 'Toscana catalana': les botigues de cocodrils inflables a Coma-ruga, les fàbriques de guix a Vilanova del Camí o els boscos a 600m d'altitud de Pontons.
Hi ha molts Penedès diferents dins el Penedès, per això és una terra que necessita etiquetar-ho tot. Sant Sadurní és la "Capital del cava", Subirats la "Capital de la vinya", Vilafranca la "Capital del vi", el Vendrell la "Capital del xató", Igualada la "Capital de la pell", Capellades la "Capital del paper" i Sitges la "Capital del modernisme". I l'Arboç, des del 2018, és la "Capital puntaire" de Catalunya, ja que al Penedès qualsevol poble pot acabar sent capital d'alguna cosa. Sí, hi ha més capitals al Penedès que en un mapa polític europeu d’algun període d’entreguerres, potser perquè la creació de la vegueria és en gran part una reacció necessària a la xucladora capitalitat de Barcelona i la necessitat de marcar unes distàncies del tot naturals.
Viatge al país dels pèlags
Si t'atures a fer un cafè a l’Ateneu Ordalenc, a part de descobrir que el poble és “Capital del préssec”, pots viure l'experiència de llegir un rètol a la carretera on s’indica que Barcelona és a 30 quilòmetres, però tu, en canvi, sents que et trobes a 5.000 quilòmetres de les torres de La Caixa a la Diagonal. Si pares l’orella, sota el brogit de les fitxes del dòmino picant damunt la taula sentiràs que tothom anomena els tolls d'aigua que la pluja ha dibuixat sobre l’N-340 d’una manera estranya. No pateixis, però. Has de saber que aquesta paraula és un dels tres mots de pas per traspassar la frontera i accedir a comprendre, sense límits, quins són els límits del Penedès: ras i curt, qualsevol lloc on sentis dir pèlag en comptes de bassal, sigui a Albinyana, Olesa de Bonesvalls o Capellades.
El Penedès és amplíssim, per això entre Igualada i Sitges es triga més temps en transport públic que entre Barcelona i Varsòvia en avió, desgraciadament. El segon dels mots de pas penedesencs que has de conèixer i que tant pots sentir a qualsevol carrer de Sant Sadurní d’Anoia com de Cubelles, doncs, explica metafòricament bé aquest univers: corraló, que vol dir carreró, sigui a tocar del mar o a les portes de la vegueria de Ponent. És a dir, un passadís estret entre dos carrers amples, com si el Penedès reiterés per tots cantons que entre Barcelona i Tarragona hi ha una cosa diferent. Sí, la retòrica poètica és inherent a tots els aspectes de la vida penedesenca, ja que el cicle de la vinya actua com a motor tràgic de tot: cada any tot mor per tornar a néixer, per això el Penedès ha expirat i ha renascut tantes vegades, sobretot després de la fil·loxera, igual com l'aigua del riu Foix mor allà on neix, en certa forma, el mar.
Només reneix qui no oblida d’on ve. Si vas al corraló del Capità Galí d'Igualada, per exemple, veuràs que d'un passatge n'han fet el corraló dels Llibres Oblidats on regularment un fotimer d'homes amb vambes Munich i calçotets Punto Blanco recuperen la memòria sobre coses que creien oblidades. Si en canvi vas a Sitges, en canvi, a tocar del mercat vell veuràs més aviat una fila llarguíssima de guiris fotografiant el blau del mar des del corraló de la Rectoria adjacent al palau de Maricel. Cap turista ho sap, però la preciosa Sitges és un territori en guerra des de fa una pila d’anys, malgrat que pels carrers no hi hagi els cascos blaus de l’OTAN, sinó senyors anglesos que tenen una retirada a Elton John i vesteixen camises florejades de juny a setembre. L’exèrcit enemic és uns quants quilòmetres més avall, a Vilanova i la Geltrú, on sí que hi ha un fotimer de gent disposada a tot per tal de defensar que la ciutat és la “Capital del carnaval”.
Entre la modernitat i la tradició
La batalla dels caramels a la plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú, cada diumenge de comparses, és l’evidència que hi ha una manera bona d’afrontar la Tradició i modernitzar-la, gairebé com si la fascinació pel que és nou, implícita en el topònim de la ciutat, pesés més que la devoció a una verge com la de les Neus. El Garraf s’havia anomenat tota la vida Marina del Penedès o Penedès Baix, però aquesta vella guerra toponímica pels noms, avui, ja només presenta batalla des d’un dels dos bàndols: el vilafranquí, que encara considera una ciutat amb majúscules com Vilanova el seu "barri marítim".
Si t'asseus a la plaça de Jaume I de Vilafranca del Penedès, possiblement la plaça més bonica del món i sense risc d’hiperbolització, no hi veuràs escamots de milícies. El que ràpidament copsaràs, això sí, és com alguna gent va pel carrer lleugerament encorbada, caminant com si volgués comprovar que no porta la bragueta oberta. Cap d'ells t'ho dirà, però en realitat el que estan fent és mirar-se el melic, ja que el que sí que et diran tots és que Vilafranca és la capital espiritual del Penedès, sense especificar si l'Alt o el Baix, és clar. Si les ciutats del Garraf i el Baix Penedès conviuen des de fa dècades amb el turisme i les de l'Anoia ho fan des de fa segles amb la industrialització, Vilafranca del Penedès fa tota la vida que conviu amb ella mateixa, mirant-se al mirall i estant orgullosa amb allò que veu, potser perquè creu haver resistit bé a tot allò que podria transfigurar-la. Per això no té cap Zara, Massimo Dutti o Springfield de torn als seus carrers, a diferència de Vilanova o Igualada, i per això, també, la devoció per Sant Fèlix fa que cada 30 d'agost milers d'ateus visquin la febrada de creure de forma gairebé napolitana en un sant.
Quan Catalunya va haver de preguntar-se quina mena de país podia ser, a mitjan segle XIX, des de Vilafranca es van donar algunes respostes, ja que rebuscar en les arrels i preservar la memòria d'allò que s'hi troba és una cosa molt penedesenca. Potser per això Manuel Milà i Fontanals va creure que el Romancer català, ple de llegendes i curiositats folklòriques, era tota la literatura en català que podíem tenir als inicis de la Renaixença. També un altre penedesenc de l'època, Josep Torres i Bages, va ser qui va dir que “Catalunya serà cristiana o no serà”. Paradoxalment, si vas a Les Cabanyes, el poble natal de qui va acabar sent bisbe de Vic, el que hi pots veure és l'antítesi del que significa tenir respecte per la memòria i les arrels: l'únic poble de Catalunya en què els carrers no tenen nom, sinó número, per això és un destí temudíssim pels repartidors d'Amazon quan han de deixar un paquet en una casa "al carrer Sis cantonada amb el Trenta-tres".
La marca del 977
Si tires avall i passeges per l'Arboç, potser et sorprèn creure que en realitat et trobes a Sevilla, i no pas per sentir a dues veïnes nascudes a Andalusia que van arribar al Penedès als anys seixanta i ara estenen la roba. Elles parlen millor català que alguns nanos que acaben d'aprovar la selectivitat, de fet, el que passa és que a l'Arboç també hi ha una Giralda fake que ha eclipsat el poble, igual com el crim de la Guàrdia Urbana va fer més famós el pantà de Foix que el mateix castell de Castellet. Al Penedès, quan una cosa 'nova' i 'moderna' arriba de fora, només sobreviu des del xaronisme o, en el millor dels casos, transformant-la en una cosa pròpia. Per això, si pares l'orella, sentiràs el tercer mot de pas definitiu per entendre-ho tot: electra, potser perquè quan va arribar la llum, fa un segle i mig, el terme electricitat era massa estrany i innovador. Això vol dir que ja sigui a Calafell, Sant Pere de Ribes o Torrelavit, al Penedès mai no es fonen els ploms. En tot cas "marxa l'electra", amb aquest deix ribià d'obra de la Bernat Metge i gairebé com si fos la cloenda del tercer acte d'una tragèdia de Sòfocles.
El filtre de la poesia és inherent a tot. No és estrany, doncs, que quan un nen de set anys va arribar al Vendrell procedent de les Canàries a mitjan segle XIX, ràpidament va percebre'l i ja mai més res va ser igual. Com ser d'un lloc sense ser-ho del tot? Això és la pregunta que plana al llarg de tota l'obra d'Àngel Guimerà, un dels dos catalans que han estat més a la vora de guanyar un Premi Nobel. L'altre, curiosament, vivia a la casa del costat, paret per paret, i es deia Pau Casals, per això no seria hiperbòlic pensar que el Vendrell és el centre del món. Si hi vas una tarda i t'asseus a qualsevol banc del carrer dels Cafès, possiblement el 90 % de la gent que vegis passar no tingui avis nascuts a Catalunya, per això el Vendrell és una ciutat futurista: perquè la Catalunya del 2050 serà com és el Vendrell avui, i perquè Guimerà va demostrar que un mestís com ell podia ser més universalment català que ningú.
El centre de l'univers
El Penedès és això, segurament: un lloc que no et pregunta d'on vens, sinó què en fas, del lloc on has arribat. De fet, potser aquest és el seu gran encant, ja que no és un territori que t'obligui a triar entre el món d'abans i el món que vindrà: aquí una vinya pot conviure amb un polígon industrial, una festa medieval amb una disco-mòbil, un pagès avar de Mercedes-Benz 124 aparcat al garatge amb un guiri i una ciutat industrial amb un poble on els joves porten espardenyes de set-vetes per anar d'empalmada.
Per això no ho saps, perquè és un secret, però al nexe entre la C-15 i l’AP-7, autèntic cardus i decumanus del Penedès, hi ha l'autèntica capital de l’univers: Olèrdola. La vella ciutat dalt d'un turó ja no existeix i cal llegir-la entre línies, com els grans versos, però no és la capital de l'univers perquè els penedesencs siguem especialment proclius a l'exageració, sinó perquè és el centre espiritual d’aquest tros de país, tan a prop geogràficament de Barcelona i a la vegada tan mentalment lluny, que ha après a fer una cosa que Catalunya necessita no oblidar mai: convertir la frontera en lloc de trobada.
Si Catalunya ha de continuar morint i renaixent de manera regular, com fa segles que fa, en el proper cicle s'hauria d'assemblar força a un paradís metropolità on la modernitat del s. XXI marida amb la vida a pagès tal com era abans, on les tradicions són motiu d’orgull i on, visquis on visquis, sigui a un poble de vint habitants o a una ciutat de 50.000, a escassos cinc minuts de casa pots conversar amb un pagès esporgant, o sentir el so d'una gralla assajant qualsevol ball popular, o veure un ramat de xais pasturant abans no es faci de nit. És aleshores, si tanques els ulls i t'asseus, quan pots sentir-te de nou en paus amb el món. Vinguis d’on vinguis i siguis d’on siguis. Com en un altre univers. O, més ben dit, com en una frontera entre la vida que vivim i la que voldríem poder viure.