Quan surts per fer el viatge a la vegueria de la Catalunya Central, el més normal és que no tinguis del tot clar on has d'anar. A diferència de les altres set vegueries, aquesta és l'única que no té el topònim d'un territori, una ciutat, un riu o una serralada al nom, sinó que és l'adjectiu central allò que la defineix. La gràcia dels adjectius, però, és que són paraules que serveixen per acompanyar els noms: ens diuen com són i ens expliquen les seves qualitats. Per tant, malgrat que el terme central pugui semblar a primer cop d'ull menys arriscat i pla que una sopa sense sal, quan s'afegeix darrere de Catalunya esdevé immediatament un plat tan fondo que ni un bon cullerot de caldo pot acabar-lo de buidar.
De fet, diuen que al Centre Nacional de Persones Desaparegudes hi ha el registre d'un fotimer d'historiadors, etnòlegs, sociòlegs, filòlegs i també algun repartidor d'Amazon que un dia van decidir anar a la Catalunya Central i ja no van tornar mai. A la majoria els van perdre la pista a la plaça Major de Vic, a un bosc a prop de Montserrat, en un salt de Plens de la Patum i a algun, també, mentre cantava uns goigs a la catedral de Solsona. Per tant, abans d'emprendre l'aventura d'explorar la Catalunya Central, el més important és saber que en realitat no es tracta d'un trajecte a la recerca d'un punt concret al mapa, sinó més aviat d'una aventura espeleològica i cap endins a les profunditats més fondes del país. Al seu centre, sí, però sobretot al seu cor.
Viatge al centre de la terra
Quan arribes al centre geogràfic de Catalunya, el més bonic és coincidir amb algú de Portbou, algú d'Alcanar i algú del Pont de Suert per preguntar-los quanta estona han trigat per arribar fins a Pinós. Només hi ha una cosa que als catalans ens agradi més que mirar a l'infinit davant un bon paisatge: parlar de quines carreteres hem agafat per arribar-hi. Dues hores i quaranta-cinc minuts, respondrà cadascú d'ells amb un dialecte diferent i un punt d'excitació al pronunciar "C-14 passant per Solivella" o "C-25 des de Girona", ja que si bé la vegueria de la Catalunya Central no es diu Catalunya Troncal, allò que l'entronca és la carretera que va de Vic a Manresa, pentina el sud del Solsonès i permet travessar Catalunya en diagonal sense passar per Barcelona, que és una manera molt metafòrica de dir que existeix un país a la rerebotiga que batega, de forma autònoma, sense la necessitat de treure el cap cada dos per tres a l'aparador.
No serà fins que aparegui algú de Pinós que passava per allà de camí a llaurar uns camps, al sentir-lo parlar, amb aquell vocalisme àton que sembla un saltador de perxa fent equilibris sobre el pal, quan entendrem que el centre de Catalunya és, també, el centre del català. Per tant, un territori lingüístic de transició entre el bloc oriental i el bloc occidental en què, per exemple, la à àtona a final de paraula a vegades es pronuncia com a vocal neutra i d'altres, en canvi, com una e tancada. Això vol dir, per entendre'ns, que fa cinc segles Bernat Cases de Matamargó va dir [ˈɔstjes!] quan se li va aparèixer la Mare de Déu i el centre geogràfic de Catalunya, automàticament, va esdevenir també un lloc sagrat: el santuari de Santa Maria de Pinós.
Només cal conduir uns quilòmetres més al nord, però, per adonar-se que la verge a qui resa la majoria de gent no es va aparèixer a ningú, sinó que va aparèixer en forma de marededeu al fons d'un pou. Concretament el del claustre de la catedral de Solsona, per això la Mare de Déu del Claustre ocupa el fons de pantalla dels mòbils de mitja comarca. El pes de la fe, la tradició i el poder eclesiàstic és tan característic de Solsona com el pa de fetge o el xai amb trumfos, però el que realment explica millor tot aquest pessic de la diòcesi que va de Solsona a Berga no és la voluntat només de connectar amb Déu, sinó sobretot de fer un viatge interior. Cap a les profunditats d'un mateix, d'un país o, també, d'una muntanya en la qual algú, de cop, un dia no hi troba una marededéu, sinó potassa.
La frontissa entre dos mons iguals
Un exercici interessant és entrar en qualsevol bar de Cardona, Súria, Balsareny o més endavant Saldes, Fígols o Cercs, ja al Berguedà, i adonar-se que tota aquella colla d'homes amb camisa de quadres, una fàries a la boca i el cotxe mal aparcat sobre la vorera són l'exemple, en essència, que el centre de Catalunya fa segles que troba el seu 'centre de gravetat permanent' en coses que aparentment no buscava. Les mines de potassa, sal o carbó, sense anar més lluny, són tan importants com una marededeu descoberta en un esquei i mig amagada al costat d'un cirerer florit. Per això el Santuari de Queralt, al capdamunt de Berga, és una visita igual d'obligada com visitar les antigues instal·lacions mineres de Sant Josep i la Consolació.
En essència, el gen berguedà està ben exemplificat a la barreja de Patum, una beguda que tant pot catapultar-te al cel com dur-te de pet a l'infern. D'una banda, uns quants litres d'ànima tradicional digna de qui cada any celebra la seva gran festa en una data diferent, ja que depèn d'una cosa tan poc moderna com el Corpus Christi; de l'altra, un bon polsim de l'ànima obrera de qui porta a la sang l'herència d'algun pare, alguna àvia o algun familiar que ha passat quaranta anys treballant en una mina, en una colònia tèxtil o en qualsevol fàbrica de Gironella, Puig-reig o l'eix del Llobregat.
De fet, l'actual carretera C-16 té forma de columna vertebral de la Catalunya Central perquè sosté de dalt a baix l'essència industrial i moderna que trontolla entre dues forces atàviques com són el bisbat de Solsona i el bisbat de Vic. Entremig, com una frontissa, batega un territori de frontera en el qual el nihilisme, el sarcasme i el patriotisme irredempt són tan característics com conèixer algú que sembla un quillo però té 'putaespanya' a la contrasenya del Gmail, apreciar que 'prou' vol dir 'sí' o sentir pronunciar amb una /k/ oclusiva les consonants palatals africades, per això al Bages tothom sembla que parli d'una bicicleta quan diu que "me'n bike (vaig) a Manresa".
La ciutat, la més poblada de la Catalunya Central, segons els seus habitants són dues ciutats a la vegada: igual com passa amb el canvi d'hora cada sis mesos, Manresa esdevé Manrússia quan arriba l'hivern i Manràqueix quan arriba l'estiu. No se sap en quina època de l'any sant Ignasi de Loiola hi va arribar, però després que durant una pila de mesos es dediqués a demanar almoina pels seus carrers, finalment va entrar en una cova, com és tradició a tota la vegueria. No per trobar-hi la figura de cap verge o algun mineral d'extracció, però, sinó la veu de Déu amb la qual va practicar els seus famosos Exercicis espirituals, malgrat que en l'actualitat, quan passeges per Manresa, és molt més probable creuar-te amb un gimbro que ve de fer gimnàstica que no pas amb un monjo pregant a qualsevol cantonada.
La República Federal del Cardastan
Al segle XIX, el Pla de Bages era la zona de Catalunya amb més hectàrees de vinya. Aquesta dada, tan sorprenent que ara mateix sembla una fake news, va canviar de cap a peus després que la plaga de la fil·loxera destruís tots els camps a partir de 1889. Molts pagesos van encomanar-se a Déu per tirar endavant, però en realitat allò que va fer prosperar la zona i la vida de la seva gent va ser la conversió del Bages en un dels pulmons industrials de Catalunya. Potser per això tothom carda a la Catalunya Central: perquè si ens espolsem unes llàgrimes de metàfora sobre els ulls, es pot veure que al voltant de l'antic eix del Llobregat, entre Solsona i Vic, des de finals del segle XIX es carda el teixit emocional d'una i altra banda per tal de filar una identitat en què el pes del passat és tan important com el del futur.
De fet, quan passeges per qualsevol poble del Bages o Osona entens per quin motiu els cursos de nivell A1 de català, en aquest racó de país, duren només una classe: els alumnes aprenen el primer dia l'existència del verb 'cardar' i amb allò ja van tirant, ja que el carden a tot arreu. El fan servir quan carda calor, quan cuinant carden aliments a l'olla, quan pregunten què cardes? a qui es troben pel carrer o quan reben una mala notícia i exclamen no cardis!. A Moià, si t'atures a la plaça Major, és possible creuar-se amb algú que va arribar de la llunyana Àfrica sense saber un borrall de català, va aprendre a fer servir el verb cardar amb l'agilitat i polivalència d'una navalla suïssa i ara, ves per on, té un llibre de Jacint Verdaguer a la tauleta de nit.
Mossèn Cinto, de fet, és un dels grans fils que carden connexions entre Solsona, Berga, Manresa i Vic, autèntics regnes de taifes aparentment diferents els uns dels altres però amb uns vincles en comú que la veu de Roger Mas, solsoní d'arrel, ha sabut connectar. Per entendre la Catalunya Central, a part de saber que la botifarra es diu tastet o que a Vic un esternut es diu eixavuiro, és indispensable escoltar el disc Les cançons tel·lúriques per capir que l'eterna rivalitat entre el bisbat de Solsona i el de Vic només s'entén des del seu profund lligam a la tradició i la terra.
Si al Solsonès van trobar una marededeu al fons d'un pou, a Osona la van trobar dintre d'una cova formada per dues columnes que sostenien una gleva. Per això la Mare de Déu de la Gleva és el santuari més important d'una comarca que s'estima tant, tantíssim, que a vegades sembla que li faci nosa tot allò que no neix d'ella mateixa. Té el nervi industrial de Manlleu, una població més alta de porcs que de persones, un pantà com el de Sau, embotits capaços de fotre la vida enlaire als vegetarians més acèrrims i una ciutat, Vic, que té el campanar romànic més imponent de Catalunya, un temple romà, el segon millor museu d'art medieval que existeix i, per si no fos prou, fins i tot té un -isme: el vigatanisme, un moviment covat durant la Renaixença i que es podria definir com un pont entre la fe religiosa i l'amor per Catalunya.
La cara altiva de Montserrat
Segons va escriure Josep Pla, el ciutadà osonenc té el front ample i el nas anxovat cara endins, però ja sabem que la Guia de Catalunya ha envellit extraordinàriament malament i avui el ciutadà osonenc és de diversos colors de pell, per sort, i també professa diverses religions. En un territori en què tot es transforma quan s'entra en un lloc i s'hi troba alguna cosa transcendental, el Bonpreu Esclat, que va néixer a Manlleu, és com una cova en la qual, quan hi entres, pots trobar-te que tot el que hi passa, passa en català. Hi ha ciutadans de l'àrea metropolitana de Barcelona, de fet, que quan volen connectar amb les arrels del país i no tenen temps de pujar a Montserrat, van al Bonpreu de la cantonada, veuen que els ganchitos de marca blanca es diuen ganxets de blat de moro i recorden que viuen a Catalunya.
El viatge a la Catalunya Central no s'acaba mai, ja que fineix allà on sempre comença d'alguna manera tot: visitant la Moreneta, la verge més famosa de totes i trobada, lògicament, dins una cova. Des de Manresa estant, la vista de Montserrat és imponent com una catedral gòtica. Des d'Osona la serralada es veu poc, o gens, però gràcies a Verdaguer i el seu Virolai, l'himne a la Mare de Déu de Montserrat és un altre dels fils que carden els quatre punts cardinals d'aquest centre de Catalunya, aparentment tan poc unitari i, tanmateix, tan compacte. D'est a oest, la tradició, la cultura i la fe; de nord a sud, la resiliència, la consciència de classe i el progrés. Potser és per això que la Catalunya Central és una al·legoria del país: perquè és un territori on tothom pot acabar trobant alguna cosa. Una verge. Una mina. Una llengua. Una identitat. Unes arrels. I, sobretot, un futur.