Només faltava el petit terratrèmol (2.9) que ha sacsejat la província de Roma, amb els bombers alerta i els turistes despistats (molts més que en altres mesos) per indicar que seria un dia en què els cardenals seguirien el mandat de “hagan lío”. Han estat obedients. El Papa Francesc no només s’ha infiltrat en el nom (Robert Francis, es diu el candidat escollit), sinó que el nou papa és un Francesc 2 en tota regla de continuïtat: tenien molt bona relació, el Papa l’havia copsat de seguida, i l’havia elevat a cardenal bisbe. Atenció que de 133 cardenals, a part del candidat Parolin, només hi havia quatre cardenals d’aquest grau més. Ja era un senyal. I ara tot són senyals, perquè qui volia un papa africà el té (el nou Papa Lleó XIV és agustí, i sant Agustí era africà). Qui volia un espanyol, també (es diu Martínez, de segon cognom, per arrels espanyols maternes). El primer papa nord-americà s’ha presentat al món tremolant (des de la plaça es percebia amb emoció, però segurament des de les pantalles es veia millor). Però aquest aparent flam serà un lleó determinat quan calgui dir les coses.
Roma ja és un festival cada primavera, com per coincidir amb el Jubileu, la mort d’un papa i l’elecció, en temps esperats, del flamant nou successor de sant Pere, el número 267. Acabo de passar per davant de l’Agustinianum, l’Institut Patrístic on ell té no només relació sinó que n’ha estat responsable. És un edifici a tocar -pràcticament enganxat- al Vaticà. Els frares estaven exultants. No he vist massa banderes nord-americanes a la plaça (els meus ulls tampoc ho abasten tot), però és evident que aquest papa nou és el menys estatunidenc de tots els candidats que teníem. Tan poc, que ni ha parlat en anglès quan s’ha adreçat al poble, fet que deu haver disgustat al president del seu país. O més encara, al vicepresident, que tot i el seu catolicisme, no tenia bona relació amb l’aleshores cardenal Prevost.
Tot i el caire espiritual de l’assumpte, la meva hipòtesi de conclave que fos curt perquè els cardenals necessitaven el mòbil és plausible. No perquè siguin uns aficionats a les xarxes socials (més d’una vintena són a X, per exemple, com el nou Papa), sinó per la lògica i simple connectivitat amb la seva gent. Un missatge de WhatsApp, un email. Connectats amb el món, amb aquest món que tant s’ha dit i repetit que necessiten entendre i interpretar millor perquè si no es desintegra aquesta Església que és universal i que necessita més cohesió interna. No ha plogut, en aquesta ocasió, i el dia ha acompanyat. Es nota en l’ambient que és un temps pasqual, d’alegria, de desimbolta emoció. Roma és conclàvica, si és que l’expressió existís. Ara Roma és agustina, demostrant el que ja sembla una tradició des de Francesc, i és que els ordes religiosos tenen la seva importància.
Des de demà, es desmantella l’operatiu del tancament cardenalici i la Sixtina tornarà a ser un Museu Vaticà fins que calgui escollir un nou papa. En el passat hi va haver conclaves a Avinyó i a ciutats italianes com Viterbo, Perugia i també Venècia. En una ocasió també es va fer a Roma, però no al Vaticà sinó al Quirinale. Però fa molts anys que és aquesta blava i marronosa capella la que acull aquest esdeveniment. Però mai no havia vist un papa nord-americà, tot i que Prevost ha estat molt de temps al Perú i ara és curial.
Avui s’han acabat les reunions sixtines i, per tant, ja no ha passat aquella dita que es fa servir en ambients eclesiàstics quan hi ha sobreabundància de reunions en l’àmbit pastoral: “Si torna Nostre Senyor, units no ens trobarà. Ara bé, reunits, això sí”.
Podem deduir que no ha estat un conclave tensionat com el de 1605, en què van escollir Lleó XI i no només es van dir el nom del porc sinó que també hi va haver empentes i rivalitats polítiques molt fortes. Prevost deu haver sortit per ser un papa de consens, i és el que s’espera d’ell i del seu nom: el Papa Lleó XIII va escriure l’encíclica Rerum Novarum, fer noves totes les coses, i ell també en fa pinta. Venen aires nous.
El Papa té 69 anys. No és el més jove dels escollits papes, com Joan XII, que tenia només 18 anys, però tampoc arriba a Celestí V, que en tenia 84. L’edat ha estat més important que la nacionalitat, que de fet, ja comença a ser anecdòtica, en un món d’identitats híbrides.
Ha escollit Lleó, però podia haver-se dit Joan (ja n’hi ha hagut més de 23), o Benet (16 cops). Lando per exemple és un nom de Papa que només s’ha fet servir un cop. En això no ha volgut innovar, com Francesc, sinó lligar-se a la tradició, i també amb la manera de vestir, recuperant els abillaments més tradicionals. I deixant clar que és el papa de Roma, i que aquí hi ha un regne, el que s’ha d’imposar, que és el Regne de Déu, un concepte que s’adiu a aquest Papa.
L’Agència italiana Sir ha fet saber una curiositat: en el conclave de 1846, els romans van regalar gelats als cardenals perquè feia calor. No especifica però com els els van fer arribar. Roma estima els seus papes i en té cura, és evident. No sé si li faran arribar gelats ja a Prevost, però no els ha deixat glaçats, sinó esperançats.