El 23 de gener de 2026, la Fiscalia de l’Audiència Nacional va decidir arxivar la denúncia presentada contra el cantant Julio Iglesias per presumptes agressions sexuals i tràfic d’éssers humans. Segons la resolució del Ministeri Públic, els tribunals espanyols no tenen jurisdicció per investigar el cas perquè tots els fets presumptament van tenir lloc fora del territori nacional: a la República Dominicana i a les Bahames. La Fiscalia va explicar en un escrit de set pàgines que, seguint la jurisprudència del Tribunal Suprem, Espanya no és competent per investigar delictes comesos a l’estranger quan no existeixen vincles rellevants amb el país. Les dues denunciants són estrangeres, no resideixen a Espanya, cap d’elles ha viatjat amb Julio Iglesias a l’estat espanyol i la totalitat dels fets presumptament delictius van passar a l'estranger, concretament a la República Dominicana i a les Bahames, i no es van portar davant dels tribunals d’aquests països. Tot i que l’arxiu va ser notificat al gener, la defensa d’Iglesias va sol·licitar una còpia de la denúncia, argumentant que la reputació del cantant s’ha vist perjudicada, per valorar possibles accions judicials, inclosa la possibilitat de denunciar per denúncia falsa. La Fiscalia es va negar a facilitar-la, basant-se en una circular del Ministeri Públic que impedeix l’accés a qui no sigui víctima o sospitós directe. Iglesias no ha arribat a tenir la condició formal de sospitós en les diligències d’investigació obertes per la Fiscalia de l’Audiència Nacional arran de la denúncia presentada per dues extreballadores domèstiques, que l’acusaven de delictes de tràfic d’éssers humans amb finalitats sexuals i d’explotació laboral. Així ho destaca el fiscal en cap de l’Audiència Nacional, Jesús Alonso, en un escrit en què justifica, entre altres arguments, la negativa a facilitar-li la denúncia.

Tot i l’arxivament del cas el 23 de gener, l’advocat de Julio Iglesias, José Antonio Choclán, ha intentat obtenir una còpia de la denúncia per analitzar possibles accions legals, inclosa una querella per denúncia falsa. Davant la negativa de la Fiscalia —que al·lega que la normativa impedeix l’accés a qui no sigui víctima o investigat—, l’advocat del cantant ha presentat un recurs contenciós administratiu. En aquest recurs, la defensa argumenta que se li vulnera el dret fonamental a la defensa i a la tutela judicial efectiva, ja que no pot conèixer el contingut d’una denúncia que, en canvi, sí que ha estat difosa per diversos mitjans de comunicació, cosa que —segons sosté— ha provocat un greu perjudici a la seva reputació. També defensa que té dret a comprovar si s’han respectat les garanties en les diligències de la Fiscalia i a valorar eventuals accions judicials. El recurs defensa que Iglesias té “dret a conèixer” si en les diligències d’investigació preprocessals de la Fiscalia “s’han respectat les garanties bàsiques del ciutadà”.  “El fet de denegar l’accés a la denúncia impedeix conèixer el relat dels fets [de la denúncia], que manquen de veracitat”, assenyala el recurs.

Per la seva banda, les denunciants —representades per l’organització Women’s Link Worldwide—, així com la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, s’oposen al recurs i qüestionen, entre altres coses, que la via contenciosa administrativa sigui la competent, ja que consideren que el decret de la Fiscalia no és un acte administratiu impugnable. Malgrat aquestes objeccions, un jutjat contenciós administratiu ha admès el recurs a tràmit per la via de protecció de drets fonamentals, que té caràcter preferent. En una resolució del passat 30 de març, el jutjat es basa en la doctrina del Tribunal Suprem per indicar que n’hi ha prou amb invocar un dels drets que el recurrent podria tenir i atribuir-ne la vulneració a l’actuació administrativa impugnada, acompanyat d’una mínima argumentació que ho connecti, per tal d’admetre el recurs. El jutjat, però, no entra en aquesta resolució —i apunta que ho farà en la sentència— a valorar altres arguments exposats per la Fiscalia, les denunciants i l’Advocacia de l’Estat per demanar la inadmissió del recurs. El principal d’aquests arguments és la manca de jurisdicció, ja que sostenen que no es tracta d’un acte administratiu impugnable.