El dissabte passat 35.000 persones sortien al carrer per deixar clar que l'escola catalana no es toca, i que si es toca, la societat respon, perquè la immersió lingüística és una qüestió de país i de consens. I del català a l'escola n'han reflexionat diversos experts en el col·loqui organitzat per ElNacional.cat, perfils que han coincidit amb diferents qüestions: el model d'immersió lingüística és un èxit; la seva aplicació, millorable; la necessitat que l'administració doni més suport als professors, imprescindible; i la urgència de tenir un estat propi per poder defensar el model d'escola catalana com cal, el principal objectiu. 

L'acte, que ha portat per nom La immersió, en perill? La immersió, viva! ha estat moderat per la periodista Marta Lasalas i ha comptat amb les intervencions de Joaquim Arenas, cap del Servei d'Ensenyament Català (1983-2003) i impulsor de la immersió lingüística; Meritxell Ruiz, secretària general de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya i exconsellera d'Ensenyament (2016-2017); Bernat Dedéu, filòsof, musicòleg i articulista, i Marc Rovira, professor d'institut i fundador de La Lectora. Malgrat haver-se plantejat en un primer moment com un acte presencial i en línia a la Sala Cotxeres del Palau Robert, finalment s'ha realitzat sense públic d'acord amb la situació sanitària que està vivint al país per l'augment dels contagis de covid. 

Però abans d'abordar el debat, quina és la història de la immersió lingüística a Catalunya? Va ser un model que va començar a causa de la situació que vivia el país: el català es va reduir de manera dràstica per la forta onada migratòria que va arribar al territori, i l'any 1983 s'aplicava el Programa d'Immersió Lingüística (PIL) en 19 escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet, on la majoria de la població era castellanoparlant. L'èxit de la prova pilot va permetre que la immersió fos present en més de 700 escoles del país l’any 1989, fins al punt que l’any 1992 l’escola en català es va convertir en el model d'Ensenyament a tota Catalunya. A partir d'aquí comença tot aquest model de consens a Catalunya fins que, com ha destacat Lasalas, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va sentenciar l'any 2014 que el català no pot ser l'única llengua vehicular a l'escola.

Arenas: el problema, en l'aplicació

La primera pregunta plantejada per la periodista ha estat per aclarir si la immersió és o no un model d'èxit i la resposta dels ponents ha estat clara: la immersió és un mètode bo i funciona. Ara bé, a partir d'aquí hi ha hagut diverses opinions. Qui va ser un dels seus artífexs, Joaquim Arenas, ha definit la immersió com un conjunt d'estratègies metodològiques que suposa un èxit i que té un objectiu molt clar, aconseguir que quan els alumnes acaben l'escola, parlin català. Així, ha opinat que el problema no és del mètode sinó de la seva aplicació i la deixadesa de les administracions. 

 

Així doncs, ha apuntat a l'administració com a responsable de no fer suficients iniciatives perquè aquest català que s'aprèn a l'escola faci el salt als carrers: "L'èxit de la immersió és indiscutible". També de les administracions ha dit que són les responsables de lluitar contra el pensament que el català és únicament una llengua escolar, i ha carregat contra la deixadesa vergonyosa dels últims anys envers la llengua, que creu que també en part és culpa a la deixadesa dels docents. En aquest sentit, ha afegit que l'escola en català no és només un model en llengua catalana sinó que també significa un espai que ajuda a pensar, a crear persones amb personalitat i consciència social i esperit crític. En definitiva, que el mètode és un èxit, però no funciona com toca.

Ruiz: el català s'aprèn a l'escola

En el debat està la riquesa i així ho ha demostrat aquest col·loqui. L'exconsellera d'Ensenyament Meritxell Ruiz, com a docent, ha defensat incondicionalment el que ha fet l'escola en els darrers anys amb tota la gent de fora que ha vingut, una feina que ha qualificat d'espectacular. No s'ha estat de dir, però, que segur que hi ha docents que poden millorar: "No tenim un problema del coneixement en català, no li podem donar la culpa a la immersió", ha afegit tot reiterant la feina dels docents i posant la mirada en l'ús social del català. 

 

Això sí, sobre la pregunta de si s'ha de desobeir o no la sentència del Suprem que imposa el castellà a les aules, Ruiz ha estat molt clara: "Els mestres no han de desobeir", sinó que són les institucions les que han de protegir el model amb les normatives necessàries: "La responsabilitat no ens la poden traslladar, la nostra feina és una altra", qüestió que ha apuntat que passa per la plena aplicació de la Llei de normalització lingüística. 

Rovira: Els docents han de desobeir

I, com dèiem, el debat estava servit, i és que el també professor Marc Rovira opina que els docents sí que han de desobeir. Desobeir perquè un jutge no ha de poder decidir com s'han de fer les classes, i ha apuntat que el problema no està tant en els percentatges sinó en la indefensió que suposa que vingui un tribunal i et digui que la teva feina no val perquè ells tenen el poder i manen: "És un menyspreu".

 

Això sí, també ha atribuït a les administracions la responsabilitat de donar la cara i no limitar-se a administrar, i ha descrit com a frustrant que els polítics no facin la feina que considera que haurien de fer: "Tenim un problema purament de poder", ha afegit, tot assegurant que es pot sortir al carrer a protestar, però que res no en sortirà si les administracions no posen mans a l'obra, i sobretot defineixen què es farà en un futur: acceptar que Madrid atraqui els consensos o tirar per una altra via?

Dedéu: desobediència col·lectiva organitzada

Finalment, pel filòsof Bernat Dedéu la resposta és clara: contra qualsevol atac que l'estat espanyol faci contra el català, desobediència col·lectiva organitzada, fent el símil amb el que va significar l'1-O. "Si la desobediència és coordinada i el poder polític respon i es posa al capdavant dient que això no es toca perquè és sagrat, no es tocarà", per la qual cosa ha demanat polítiques més ambicioses i no tenir complexos a l'hora de fer servir el català. 

 

Igual de rotund ha estat amb una altra qüestió, i és que per a Dedéu no hi ha solució possible fins que Catalunya tingui un Estat propi. És així com ha demanat no oblidar-se del tema més important, la independència: "Fins que no tinguem un Estat no podrem salvar-lo i fer-lo créixer. No podem deslligar el debat per la llengua del debat de la independència".

A la imatge principal, Bernat Dedéu, Joaquim Arenas, Marta Lasalas, Meritxell Ruiz i Marc Rovira al col·loqui d'ElNacional.cat / Sergi Alcàzar