Les autoritats han recuperat els cossos de les 69 persones mortes en l'accident ferroviari d'Urda, a Toledo, que de moment s'han pogut rescata del lloc de l'accident, però, fins ara només han pogut confirmar oficialment la identitat de cinc víctimes, tres dones i dos homes. Una xifra que pot resultar sorprenent, especialment quan ja han passat gairebé dos dies de la tragèdia i els equips forenses treballen ininterrompudament. Però identificar les víctimes d'una catàstrofe d'aquesta magnitud és un procés molt més complex del que sembla. No n'hi ha prou amb trobar un document d'identitat, reconèixer una cara o saber qui viatjava en un dels trens. Cal demostrar científicament a qui correspon cada cos i descartar qualsevol possibilitat d'error, una feina especialment delicada quan els cadàvers han patit les conseqüències d'un impacte d'una violència extrema. Segons el balanç oficial difós dijous a la nit, els instituts de medicina legal de Toledo i Ciudad Real havien practicat 48 autòpsies, mentre que una informació posterior situa la xifra en 58. El nombre d'identificacions comunicades a les famílies es manté en cinc. Paral·lelament, la Guàrdia Civil ha rebut 70 denúncies per desaparició, tot i que dues de les persones buscades ja han estat localitzades amb vida. Aquestes denúncies no equivalen necessàriament a 68 desapareguts diferents, perquè poden existir comunicacions duplicades.
Lesions devastadores, proves biomètriques
La primera dificultat és l'estat en què es troben els cossos. En una col·lisió ferroviària com la d'Urda, en què un AVE va impactar contra un Iryo a una velocitat estimada entre 160 i 200 quilòmetres per hora, les forces desencadenades poden provocar lesions devastadores. La deformació dels vagons, la projecció dels passatgers contra les estructures interiors i l'acumulació de ferralla poden causar traumatismes que facin impossible el reconeixement visual. En alguns casos, les víctimes poden presentar lesions facials molt greus. En d'altres, la fragmentació dels cossos pot obligar els especialistes a determinar primer si les restes recuperades pertanyen a una mateixa persona o a víctimes diferents. Aquesta és una de les dificultats habituals en les catàstrofes de gran magnitud, tot i que no s'ha detallat públicament fins a quin punt afecta cadascuna de les víctimes d'Urda.
A més, els objectes personals tampoc no constitueixen una prova definitiva. Trobar una cartera, un telèfon mòbil o un document d'identitat al costat d'un cadàver no significa necessàriament que pertanyi a aquella persona. La violència de l'impacte pot haver dispersat les pertinences dels passatgers i barrejat objectes de diferents víctimes. Per això, la Interpol estableix que la identificació visual no és prou fiable en una catàstrofe amb múltiples morts i que cal recórrer a proves biomètriques com les empremtes dactilars, l'odontologia forense o l'ADN.
Les quatre fases del procés d'identificació
El procediment està regulat a Espanya pel Reial decret 32/2009, que estableix un protocol nacional d'actuació medicoforense i de policia científica en successos amb víctimes múltiples. Segueix, en essència, quatre grans fases. La primera comença al mateix lloc de l'accident. Els equips de rescat i la policia científica localitzen els cossos, documenten la posició en què es troben, els assignen un número identificatiu provisional i registren els objectes que els acompanyen. La traçabilitat és fonamental: cada cos i cada resta han de poder relacionar-se amb el punt exacte de la troballa, sense que es perdi informació durant el trasllat.
La segona fase es desenvolupa als instituts de medicina legal. Els forenses examinen els cadàvers, en documenten les característiques físiques i recullen mostres biològiques. També practiquen les autòpsies, que serveixen per determinar les causes de la mort i documentar les lesions. Una autòpsia completada, però, no significa que la víctima hagi estat identificada. Són dos procediments relacionats, però diferents.
La tercera fase consisteix a recopilar informació de les persones desaparegudes quan encara eren vives, coneguda com a informació ante mortem. Els investigadors entrevisten els familiars i els demanen dades sobre cicatrius, tatuatges, operacions quirúrgiques, implants, historial odontològic i altres característiques que puguin facilitar la identificació.
Finalment, arriba l'anomenada fase de conciliació, en què es comparen les dades obtingudes dels cossos amb les de les persones desaparegudes. Només quan els especialistes disposen de proves concloents es pot establir una identitat i activar el procediment per comunicar-la oficialment als familiars.
Les empremtes dactilars, la via més ràpida
Les cinc primeres víctimes identificades a Urda ho han estat mitjançant les empremtes dactilars, segons les dades difoses sobre la feina del Servei de Criminalística de la Guàrdia Civil. Aquesta tècnica és especialment eficaç quan les mans es conserven en condicions adequades i existeixen registres previs amb els quals comparar les empremtes. Quan no és possible obtenir-ne una mostra útil o no hi ha cap registre accessible per contrastar-la, els investigadors han de recórrer a altres procediments. Un dels més importants és l'anàlisi de l'ADN, que permet relacionar genèticament les restes d'una víctima amb els seus familiars biològics. En el cas d'Urda, sis professionals de l'Institut Nacional de Toxicologia treballen en l'obtenció i l'anàlisi de mostres genètiques post mortem. Paral·lelament, els investigadors recullen mostres de familiars, preferentment de parents pròxims, per comparar-ne els perfils.
Per què les proves d'ADN poden trigar dies?
A diferència de les empremtes dactilars, la identificació genètica requereix un procés de laboratori. Primer cal extreure l'ADN de les mostres biològiques, després obtenir-ne un perfil genètic i, finalment, comparar-lo amb les mostres dels familiars o amb material de referència de la persona desapareguda, com ara objectes d'ús exclusivament personal. La dificultat augmenta quan les mostres estan deteriorades, contaminades o contenen poc material genètic aprofitable. En determinades circumstàncies, els especialistes han de repetir les extraccions o utilitzar altres teixits, ossos o peces dentals.
El temps necessari pot oscil·lar entre hores i diversos dies, o més en els casos especialment complexos. També depèn de la qualitat de les mostres, de la disponibilitat de familiars adequats per a la comparació i de la quantitat d'anàlisis que hagin de processar els laboratoris. L'ADN, a més, no és l'única alternativa. Les radiografies dentals, les pròtesis quirúrgiques i determinats implants poden aportar informació decisiva, sempre que existeixin antecedents mèdics amb els quals comparar-los.
Quan poden les famílies recuperar els cossos?
Un cop confirmada la identitat, el resultat s'incorpora al procediment judicial. En una tragèdia com la d'Urda, que és objecte d'una investigació penal per determinar les circumstàncies de l'accident, és necessària l'autorització judicial per procedir al lliurament dels cossos. Fins que no s'han completat les comprovacions corresponents, les famílies poden saber que el seu ser estimat viatjava en un dels trens, que no figura entre els supervivents i que hi ha cossos recuperats pendents d'identificació, però no disposar encara d'una confirmació oficial de la seva mort.
És, probablement, una de les situacions més doloroses que es poden viure després d'una catàstrofe: la incertesa de no saber amb certesa què ha passat i la impossibilitat d'iniciar el comiat. Per això, el dispositiu d'Urda també incorpora equips d'atenció psicològica a les famílies, mentre més de trenta professionals participen en les tasques forenses. La prioritat és identificar les víctimes tan aviat com sigui possible, però sense sacrificar el rigor científic. Perquè darrere de cadascun dels 69 morts hi ha una família que espera una resposta, i un error d'identificació afegiria encara més dolor a una tragèdia que ja és irreparable.
Falsos missatges a les famílies: quan la crueltat s'afegeix a la tragèdia
Però hi ha delinqüents que no respectes res, ni el dolor de les famílies que temen haver perdut un ésser estimat. La desesperació d'aquells que esperen notícies també ha estat aprofitada per difondre comunicacions fraudulentes. La Guàrdia Civil i el Tribunal Superior de Justícia de Castella-la Manxa han hagut d'alertar de l'enviament de missatges SMS fraudulents a familiars de les possibles víctimes mortals de l'accident d'Urda en què algú, fent-se passar per la Guàrdia Civil, els comunica falsament que s'ha identificat el cos del seu familiar. Davant d'aquesta situació, el Centre d'Integració de Dades (CID), responsable de coordinar les tasques d'identificació, ha emès un advertiment públic per recordar que la comunicació oficial de la identificació d'una víctima es fa sempre de manera presencial i personal per part de la Guàrdia Civil, mai mitjançant trucades telefòniques, missatges de text o WhatsApp. Les autoritats han demanat als afectats que no donin credibilitat a aquestes comunicacions. De moment, no s'ha precisat quantes famílies han rebut els missatges ni qui hi ha al darrere. Tampoc no s'ha confirmat si pretenen obtenir diners o dades personals, o simplement generar confusió enmig del dolor i la incertesa.