El cas Maristes, de presumptes agressions sexuals, amb 10 denuncies als jutjats i 6 acusats de moment ha deixat al descobert les mancances del sistema per detectar aquests i altra mena d'abusos i maltractaments infantils. Els protocols que serveixen perquè diferents departaments es coordinin a l'hora de prevenir i evitar la pederàstia, no han servit de res. Legalment un jutge no pot investigar d'ofici aquest tipus de delicte. Aquests casos només van a judici si l'afectat vol, per tant sense denúncia és impossible fer res. Però si els Mossos i la Fiscalia, com és el cas, estan alertats sí que poden recórrer a la direcció general de la Infància i l'Adolescència perquè protegeixi els menors. La prevenció, un cop més, es perfila com a l'arma per evitar casos com els dels Maristes, i això passa per l'ensenyament. Per la conselleria i per l'educació que reben els infants. Un factor clau per a Maria Jesús Larios, adjunta al Síndic pels drets dels infants i els adolescents.
Què ha fallat en el cas dels Maristes? Per mi la clau és que el departament d’Ensenyament és el signant d’aquest protocol. La conselleria d’Ensenyament signa aquest protocol i com a tal ella és responsable, com qualsevol altre departament, de fer complir aquest protocol. I en cap moment es fa cap distinció de centres públics i concertats. Ni en aquest protocol ni en el que tenen conjunt Ensenyament i Benestar Social, que és del 2012. No es fa cap distinció, per tant jo crec que això no admet massa discussió.
Per mi la clau és que el departament d’Ensenyament és responsable de fer complir aquest protocol
Per què les escoles no tenen aquest coneixement? Hi hagut un error del departament d’Educació de no explicar aquest protocol a tots els centres? En general en tema d’abús sexual infantil, de maltractament infantil, hi ha manca d’informació. En general, entre els professionals d’escoles, de serveis socials, de tota mena. Des de l’any 2009 que fem un informe extraordinari sobre protecció i una de les coses que es diu és que les escoles tenen l’obligació de detectar maltractaments. Però les escoles, a vegades, els professionals i, segurament amb raó, per manca de recursos, i perquè defensen que la seva funció és la docència no han fet tan seva la detecció de maltractaments. Nosaltres sempre hem combatut aquesta idea.
Què diu el protocol sobre el paper de les escoles? El protocol les situa com a agent de detecció i de protecció. Perquè el protocol no oblidem que ve del cas alba. El cas Alba era una nena que anava a l’escola i havia donat signes de desatenció. L’Alba donava signes de desatenció molt clars i això no es va comunicar. El protocol situa l’escola com un actor de defensa de drets i detecció de maltractaments. Falta que hi hagi una veritable assumpció d’aquest rol, un coneixement per part de mestres, claustres, consells escolars, etcètera. I també, que hi hagi una veritable formació en els propis infants.
Els infants han de reconèixer què és un petó fet per una persona que l’estima o què és un petó que no li han de fer
Com s’ha d’explicar als nens i nenes? Els infants han de saber que hi ha maltractaments. Què és el maltractament. Els infants han de poder reconèixer què és un abús sexual. Han de poder reconèixer quan un adult o un igual se li apropa de manera inadequada. Han de poder saber què és un petó fet per una persona que l’estima o què és un petó que no li han de fer. Això ho ha de poder identificar un infant. I si no li ho ensenyem no ho sap identificar. Falten moltes campanyes també amb els nens. Que sàpiguen reconèixer què és el que no es pot admetre. No oblidem que és un tema molt complex perquè en l’abús sexual, normalment, l’abusador no és una persona violenta. No és una persona que t’està maltractant. T’està fent alguna cosa que tu no entens que t’està passant. I els nens han d’estar formats, això és el que ens falta. No està a les escoles. I és una tasca que ha d’assumir-la molt clarament el departament que forma els infants, independentment del que puguin fer després altres instàncies com Mossos d’Esquadra, és una tasca que han de fer els propis docents o experts de les escoles.
Potser el més fàcil és treballar-ho des de la pròpia escola? L’escola ha de tenir en els seus continguts, ja siguin tutories, ètica, educació per la ciutadania... una formació en drets als infants i una formació en el que són la negació dels drets, que és el maltractament. L’escola ho hauria de fer amb molta normalitat. A més, si vols fem campanyes i educació sexual, i fem tot el que calgui, però l’escola ha d’integrar els drets dels infants com un coneixement que han de tenir els alumnes.
Estem parlant d’un tema que encara es tabú en segons quin tipus de centre. Potser en algunes menes de centre més? Jo no m’atreviria a dir que en uns centres més que en d’altres. En part, encara ens costa a la societat admetre que hi ha abús sexual infantil. Hi ha informes des del Consell d’Europa, i de Save the Children, molt exhaustius, que fan una bona diagnosi. Cal ser conscient que el 80% de maltractaments infantils són en l’àmbit familiar, i això costa molt d’admetre. Suposa un daltabaix. Primer cal admetre que existeix i després cal formar. Perquè si no trenquem aquesta barrera prèvia, no farem formació i jo crec que hi ha molta incomoditat al voltant de l’abús sexual infantil. Hi ha molta incomoditat, desconeixement, i per tant fa falta molta formació a les escoles però també en centres de lleure, de protecció, també cal que els educadors estiguin formats.
El protocol no és una arma màgica
Què ha passat perquè des que es fa el protocol l’any 2006 fins ara no s’hagi acabat de desplegar, no s’hagi fet formació a les escoles? Hi ha una part de l’administració que té una continuïtat. Tot això és una cadena que no s’atura i dins d’aquesta cadena el que reclamem del departament d’Ensenyament és que faci complir el protocol. Que les normes de funcionament dels centres, igual que els demana que tinguin un reglament de règim intern igual que els reclama aplicar el règim disciplinari, el decret de drets i deures... també ha d’obligar a conèixer els protocols i a aplicar-los i a escoltar els alumnes. Això també és molt important. A part de formar els alumnes els hem d’escoltar. Les escoles han d’escoltar més a l’alumne. Haurien d’haver canals a través dels quals l’alumne que tingués un malestar el pogués explicar. Les escoles ho haurien de tenir com a element clau, des que comença a P3 fins que acaba la primària i continua a la secundaria. Haurien d’haver canals adaptats a cada edat. Perquè a vegades es centra la docència en l’assoliment de coneixement però no escoltem. I si no escoltem, mai podrem arribar a protegir-los prou.
En el cas dels Maristes, l’escola no informa i la DGAIA, per tant, no se n’assabenta... No.
En cap moment? Segons ens ha dit a nosaltres, en cap moment se li comunica res a la DGAIA. És una de les coses que assenyalem com un error del protocol. Perquè la DGAIA té una funció que li assigna la llei de protecció de l’infant en general. És la que ha de promoure la difusió del protocol, la que ha de liderar que tot el Govern es coordini de manera que quan hi hagi alguna denuncia s’activin mecanismes. És on la llei preveu que hauria d’existir un organisme específic per centralitzar qualsevol denuncia o sospita de maltractament. La DGAIA, en el cas dels Maristes, no té coneixement però des de la sindicatura li reclamem una actitud més proactiva a l'hora de defensar aquests infants. Que la societat la percebi com la unitat del govern que té la responsabilitat màxima de defensar els infants, com a organisme transversal.
Se li pot retreure alguna cosa als Mossos, al fiscal i al jutge? Haurien pogut fer alguna cosa més? D’ofici un jutge no pot actuar si no hi ha denuncia en aquests casos... però la policia i el fiscal? La fiscalia fa una intervenció i el jutjat d’instrucció, un cop la família denunciant no ho ratifica, ho acaba arxivant. La fiscalia d’acord amb l’artícle 191 del Codi Penal era l’única que podia continuar el procés i no ho fa. Nosaltres no podem valorar aquesta circumstància.
Però la fiscalia hauria pogut avisar la DGAIA... Aquí sí que és un tema de protocols i sí que creiem que hauria estat bé. Una cosa és el procediment judicial, però plantegem que s’hauria d’haver notificat a la DGAIA.
I els Mossos? Doncs, també. Els Mossos són part signant del protocol i també assenyalem com un error important el fet que no notifiquessin a la DGAIA el coneixement que havia tingut dels fets als Maristes.
Hauria evitat alguna cosa, el protocol? Almenys hauria evitat els casos més recents? El protocol no és una arma màgica. Preveu que si hi ha una denúncia s’ha de comunicar a les administracions. Si no es fa això primer el protocol és paper mullat. Però si el centre docent ho comunica al departament d’Ensenyament; si el departament d’Ensenyament ho comunica a la DGAI, aquí hi ha tots uns actors que poden desenvolupar actuacions per evitar altres possibles abusos. A mi no m’agrada fer ficció, el què hagués passat si... El que sí que és cert és que els protocols el que fan és que les parts que tenen responsabilitats diverses en atenció als infants es coordinin i actuïn per defensar aquell infant.
Si en un centre hi ha un assetjament greu s’ha de comunicar
El protocol és d’obligat compliment? És un compromís que assumeixen els departaments. No és una norma jurídica sinó que és un compromís que signen les parts, és un acord. Si un departament de la Generalitat signa un protocol s’entén que s’obliga a complir-lo. Davant un fet tan complex el que fa és intentar establir pautes per coordinar-se i informar-se mútuament. I el protocol el que vol prevenir és que no quedi cap serrell.
Més enllà del protocol hi ha un decret que diu que si hi ha sospites clares d’una situació de maltractament s’ha de dir. Seria això el que acaba obligant l’escola, no? Els centres tenen l’obligació d’avisar de tot allò important que ha passat en relació als drets dels infants. Per tant si en un centre hi ha un assetjament greu s’ha de comunicar.
I ho comuniquen? Entenem que la inspecció d’Ensenyament quan fa el contacte habitual amb els centres coneix tot el que passa de transcendent en el centre. I de fet, per acabar de tancar aquest flanc, hem recomanat que la inspecció jugui un paper actiu a l'hora de protegir. Que la pròpia inspecció quan fa la seva tasca s’impliqui en l’observació de supòsits de maltractament pregunti per possibles casos. Però creiem que les escoles ja tenen aquesta obligació.
No us han dit res els Maristes? No. Esperem a veure.
(Fotos: Sergi Alcàzar)