Tothom coneix o sap d’algú que ha donat sang al Banc de Sang i Teixits per ajudar malalts que la necessiten; familiars o veïns que han contribuït a campanyes del Banc dels Aliments; dones i homes que han donat part dels seus cabells per fer perruques per a malalts amb càncer; persones que inverteixen el seu temps en fer voluntariats i acompanyar avis o joves, a través d’agrupaments o esplais... I si no els coneixes, molt probablement tu siguis una d’aquestes persones.  

Pocs, però, hauran conegut o coincidit mai amb el testimoni d’alguna dona que hagi passat pel procés d’ovodonació: donar òvuls a dones —solteres o lesbianes— o a parelles que no poden emprendre la maternitat de forma natural. La Blanca Mateo (Barcelona, 1987) és una d’elles, diu que d’entrada no vol ser mare, però afirma: "Puc empatitzar molt amb aquelles dones que ho volen ser, peti qui peti, i no poden”. La jove de 33 anys ha passat fa poc pel procés d’ovodonació i admira totes aquelles dones que se sotmeten al tractament i en són receptores, fet que considera un “repte espectacular a nivell emocional”.

Blanca Mateo Donante Ovulos - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

Mateo explica que “existeixen tabús per la vessant emocional de la maternitat de voler ser mare i que el teu cos no t’ho permeti, sigui per les raons que siguin”, i explica que la seva sensació és: “Com explico que no em sento menys dona per no ser mare”. Amb la Blanca reflexionem sobre els tabús i la pressió que existeix entorn de la dona i de la maternitat, molt presents encara a dia d’avui.

Tenim molt inculcada la idea que una dona ha de ser mare, i si no ho és, quin sentit té la vida?

La jove considera que “encara tenim molt inculcada la idea que una dona ha de ser mare, i si no ho és, quin sentit té la vida?”. Un fet que, a totes aquelles dones o parelles que no poden ser-ho, els comporta la idea que “sembla que alguna cosa no funciona i que, per tant, no són aptes per a la seva missió a la vida”, un pensament del tot erroni, que descarta la resta d’opcions possibles per arribar a viure la maternitat en primera persona.   

"Vull ser donant d’òvuls"

La Blanca recorda com en una revisió a la ginecòloga li va mostrar el seu interès de ser donant d’òvuls. “No sabia en què consistia el procés i em volia informar, però no m’hi atrevia, no sabia fins a quin punt hi podia estar preparada”. Una consulta que la ginecòloga li va respondre amb una altra qüestió: "I en comptes de donar-los, no els vols congelar?". “Imagino que m’ho va dir per l’edat, però no, no els vull congelar, els vull donar”, va respondre la Blanca, decidida i conscient que potser, en un futur, els pot arribar a necessitar, tot i que la jove apunta que, personalment, abans es decantaria per l’adopció. 

Blanca Mateo Donante Ovulos - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

“No donaria òvuls si no hi hagués qui ho necessita”, puntualitza la Blanca, que quan es va informar li van dir que com a donant no iniciaria el procés d’ovodonació sense que hi hagués de forma paral·lela i totalment anònima, una receptora compatible. Un fet que no sempre és així, ja que de vegades el procés es desenvolupa igual i els òvuls es congelen.

Segons fonts del Programa de Donació d’embrions i d’òvuls Dexeus Dona, “els principals requisits per ser donant són tenir entre 18 i 34 anys, estar sana físicament i mentalment, tenir cicles menstruals regulars, no patir cap malaltia genètica que pugui suposar un risc per a la descendència de la receptora, no ser adoptada i conèixer els antecedents mèdics d’ambdues branques de la família”, uns requisits necessaris perquè el fill o filla tingui certes semblances físiques amb la dona receptora, i per evitar malalties hereditàries amb la mostra del pare —que pot ser la parella de la receptora o bé d’un donant de semen—.

“De sobte, sona el mòbil i t’informen que hi ha una receptora compatible”

I t’ho replanteges en aquest punt, en rebre la trucada? “No, a la primera sessió em van dir que em podia fer enrere en qualsevol moment, però en saber que hi havia una dona fent el mateix procés per ser-ne la receptora —paral·lelament i, òbviament, sense tenir-hi cap tipus de contacte—, no em podia fer enrere”. El fet de compartir a distància aquest procés i de saber que existia una receptora compatible amb els seus trets genètics i físics, va impulsar la Blanca a iniciar el procés. “Et sents que realment estàs fent una cosa molt útil, que fas quelcom que a algú li farà molt feliç”. Un ‘algú’ que la Blanca desconeix, a causa de la protecció de dades i de l’anonimat amb què se segueix tot el procés de donació i recepció d’òvuls.

Blanca Mateo Donante Ovulos - Sergi AlcazarFoto: Sergi Alcazar

El procés d’ovodonació

Quan s'obtenen els resultats satisfactoris de les anàlisis i de les proves, per garantir que la donació sigui segura tant per a la donant com per a la descendència de la receptora, s’inicia el tractament hormonal, que en el cas de la Blanca van ser entre 10 i 12 dies per estimular la producció d’òvuls. “Cada dia m’havia de punxar les hormones, com si fos insulina, amb un cartutx”. Mateo recorda com el primer dia li tremolaven les mans, perquè té por a les agulles, però afirma que “realment no fa cap mal i, pràcticament, la punxada ni es nota”.

Al llarg del procés, es monitoritzen els ovaris en successius controls i, en el moment òptim, es fa una punció fol·licular per via vaginal amb un seguiment ecogràfic per extreure els òvuls. Fonts del Programa de Dexeus Dona —que atenen unes 200 donants anuals al seu centre— asseguren que “el tractament no afecta en absolut la reserva ovàrica i que les possibilitats de quedar-se embarassades en un futur romanen intactes”.

“La meva hora de punció era a les 8.45 del matí i a les 9.05 ja parlava amb la meva mare a l’habitació”, recorda Mateo, que assegura que mai havia entrat a un quiròfan, però declara: “Que bonic, haver-hi entrat amb aquesta finalitat”.

Ara, de sobte, et trobaràs Blanquetes petites pel món!

“Ara, de sobte, et trobaràs Blanquetes petites pel món”, diu la Blanca somrient, sabent que això és el que pensen molts quan els explica que s’ha sotmès a un procés d’ovodonació, a la qual cosa la jove respon: “No hi haurà Blanquetes petites pel món; si tot va bé, hi haurà personetes amb els meus gens, però no sento que aquella persona serà fill o filla meva, perquè, a efectes pràctics i no pràctics, tindrà una mare que se’n farà càrrec”. En la mateixa línia, afegeix: “Els pares i mares que adopten són menys pares perquè no hi ha factors genètics pel mig? No, en absolut”. 

Blanca Mateo Donante Ovulos - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

Preguntant-li sobre si li agradaria conèixer la dona que haurà fet ús dels seus òvuls, la Blanca es queda pensativa. “Sí, m’hauria agradat conèixer-la pel fet de saber qui és aquesta persona, com ha estat el seu procés i la seva història, però sé que no és possible. L’anonimat en tot el procés és necessari i serveix per protegir-me tant a mi i com a ella”.

La Blanca explica que, tot i que és un procés llarg i complex, ho tornaria a fer, i engresca la resta de dones que almenys s’ho plantegin. “Que s’informin i que si la resposta és negativa, que almenys sigui una decisió que hagi estat presa a consciència, i això passa per visualitzar-ho, donar-ho a conèixer i normalitzar-ho”.

La importància de normalitzar el procés

L’entorn de la jove va estar al seu costat en tot moment, i un temps després d’haver passat per tot el procés de donació, la Blanca va voler compartir el següent text a les seves xarxes socials: “Normalicemos que la fertilidad femenina tiene varias etapas, y que una mujer es mucho más que en cuál de esas etapas se encuentra. Normalicemos que hay mujeres que deciden no ser madres y que otras deciden serlo. Respetémoslo. Normalicemos que, entre estas últimas, algunas deciden contar con ayuda médica (de cualquier tipo) para cumplir ese sueño. Y que ese proceso puede ser muy duro en varios aspectos. Respetémoslo también. Normalicemos que una madre no tiene por qué transmitir su genética a su hij@. Una madre es mucho más que unos genes heredados. Normalicemos apoyarnos y ayudarnos entre nosotras”.

“No conec cap altra dona que hagi passat pel meu procés, o potser sí, però no m’ho han dit”, diu la jove, que lluita per normalitzar l’ovodonació i aprofita per reflexionar sobre com, cada vegada més, s’inicia el procés de la maternitat més tard. Un fet que perjudica la fertilitat, perquè “no per això serem més fèrtils, sinó tot al contrari”, d’aquí la importància que avui dia moltes dones decideixin congelar els òvuls. 

Blanca Mateo Donante Ovulos - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

Les mateixes fonts del Programa de Donació d’embrions i d’òvuls Dexeus Dona asseguren que el percentatge d’èxit d’una dona a partir de la transferència d’un blastocist (nom que rep l'estat de l’embrió els primers dies de desenvolupament) se situa entorn del 60-65% de gestació. Un fet que comporta que algunes dones hagin de repetir el procés diversos cops per quedar-se embarassades. Per això, a les donants se’ls extreuen diversos òvuls —una mitjana de vuit—, per si cal repetir el procediment més tard o bé per si volen un germà o germana més endavant. 

Existeix compensació econòmica?

La Llei 14/2006 del 26 de maig sobre tècniques de reproducció humana assistida estableix que la donació s’ha de fer de manera anònima, voluntària, informada i no remunerada. “En finalitzar el procés, però, s’entrega una compensació econòmica per les molèsties ocasionades, que no és considerada una remuneració”, apunten fonts del Programa Dexeus Dona, que detallen: “La donació és un acte lliure en el qual nosaltres no podem respondre sobre les diferents motivacions personals que cada dona pugui tenir per realitzar-lo".   

L’experiència d’una receptora: el cas de la Laura

Durant el procés d’ovodonació, la Blanca va conèixer la Laura (Cantàbria, 1972) a través d’un curs online per potenciar els seus respectius negocis. El destí les va ajuntar en aquesta casualitat per treballar plegades i per compartir les seves respectives experiències personals. “Hi ha qui creu que la maternitat és tenir un fill o una filla i ja. Segons el meu punt de vista, la maternitat comença en el moment de tenir el fill, de la manera que sigui, perquè el pareixes o per adopció, i dura tota la vida”, assenyala la Laura convincent.  

La Laura sempre va voler ser mare, però explica: “Esperava el moment ideal, m’imaginava amb parella, amb una casa i una estabilitat laboral, i per això ho vaig anar posposant. Fins que, amb 37 anys, em trobo sense parella i sento que és el moment de fer-ho”. És en aquest punt que decideix iniciar el procés d’adopció nacional i internacional. Un procés lent on, precisament per aquest motiu, opta per iniciar un tractament de fertilitat en paral·lel per ser mare soltera. 

Laura e hijo

La Laura amb el seu fill, que ara té 6 anys / Foto: Laura

Després de tres intents fallits d’inseminació artificial que va portar a terme amb la ginecòloga de la seva empresa, va decidir anar a una clínica especialitzada de reproducció assistida a Bilbao, on directament li recomanen que segueixi un tractament FIV-ICSI amb òvuls propis. “El primer intent es frustra, perquè no genero suficients òvuls, i al segon intent només aconsegueixen fecundar un òvul i em quedo embarassada!”. La Laura s’emociona, i recorda com aquell va ser un moment de felicitat absoluta: “Un dels moments més emocionants de la meva vida, però va durar poc, perquè dos mesos després el vaig perdre”. Un moment complicat en què la Laura va passar per un dol amb silenci, sense explicar res a ningú fora del seu cercle més íntim, seguint anant a la feina i tenint clara una cosa: que volia ser mare.

Al cap d’un temps, es retroba amb un amic de tota la vida i inicien una relació. La Laura li va explicar el seu projecte de maternitat i la seva parella l’anima a compartir-lo junts i a provar el procés d’ovodonació. Amb 42 anys, el 2014, la Laura es queda embarassada de nou i, aquest cop sí, amb èxit.

El focus no era jo, era el meu fill o filla

La Laura reconeix la curiositat per saber qui ha estat la dona que li ha permès ser mare, i aprofita per llançar un missatge d’agraïment infinit “a totes aquelles dones capaces de passar per aquest procés, que permeten que d’altres aconseguim complir el somni de ser mares”. De fet, la Laura i la seva parella tenien un parell d’embrions congelats per poder-ne fer ús més endavant, però van decidir no tenir més fills, així que, pensant en les opcions que tenien, van decidir que el millor que podien fer era donar-los: “Posar-los a disposició d’altres parelles que, com nosaltres, tinguin dificultats per aconseguir-ho i necessitin ajuda”.

baby   unsplash

Foto: Unsplash

I respecte als orígens genètics, és necessari explicar-ho als fills? “És una pregunta freqüent, i la resposta s’ha de basar en el profund respecte del que decideixin els pares o mares en qüestió”. L’opinió personal de la Laura i l’opció que van escollir ells va ser explicar-ho al seu petit, educant-lo explicant-li la diversitat dels models de família que existeixen, amb contes, dibuixos, etc. “Ells són els protagonistes de la història, i si al món hi ha fills desitjats, sens dubte, els nostres es troben en aquest grup”, diu emocionada la Laura, que explica: “La base és demostrar-los el teu amor incondicional i no la importància de l’origen genètic”.

La Laura ha creat un projecte d’acompanyament per a dones que es troben en tractament de reproducció assistida, “per ajudar-les a transitar d’una forma conscient i serena, tenint present que hi ha molts alts i baixos, moments d’il·lusió, però també pors, ansietat, desconeixement i dols”.

Segurament, pocs gestos hi ha més altruistes que el de donar part de la teva informació genètica en forma d’òvuls o espermatozous —un procés molt menys complex que el d’ovodonació— a altres persones que els puguin necessitar per emprendre el seu somni de poder viure la maternitat. Un gest d’allò més generós que, en molts casos, servirà per crear una nova vida desitjada i esperada per molts i que només d’aquesta manera ho aconseguiran.