Una cosa són els reportatges, però a Catalunya, els documentals de televisió van començar amb Dolors Genovès. Després van venir molts altres que també ho han fet molt bé, però la pionera va ser la Dolors Genovès, imposant un elevat nivell de rigor, de profunditat, d’excel·lència en el llenguatge audiovisual i, també cal dir-ho, de coratge informatiu sempre crític i gens complaent. Va saber aprofitar la seva sòlida preparació acadèmica com a historiadora, com a pedagoga i com a periodista posada al servei de la seva inquietud intel·lectual. Venia de treballar els primers anys de TV3 a la secció de Cultura on va cobrir els esdeveniments més importants, els festivals de cinema i de teatre, els darrers anys de la vida i la mort de Dalí i altres catalans universals. El primer gran documental va ser Operació Nikolai, premi Ajoblanco, sobre la trama estalinista que va portar a l’assassinat d’Andreu Nin, un dels grans enigmes de la guerra civil. Ho va fer investigant als arxius del KGB i trobant testimonis que li van permetre situar per primera vegada on va ser enterrat el dirigent del POUM. D’aquelles investigacions també va sorgir L’or de Moscou, refutant amb dades i documents la propaganda franquista. El treball de recerca en arxius d’arreu, de Rússia, d’Europa, de Cuba, de Salamanca, de Madrid i, per descomptat també de Catalunya formava part del seu rigorós modus operandi.

Especialment valent va ser el Sumaríssim 477 sobre la vida i la mort de Manuel Carrasco i Formiguera, símbol de bona part de la societat catalana, fidel a la República pel seu catalanisme i perseguit pels radicals anticlericals de la rereguarda. Carrasco es va enfrontar a la FAI per impedir els saquejos, la qual cosa el va obligar a fugir abans que una patrulla l’executés. Per circumstàncies de la fugida, es va trobar involuntàriament a Burgos, on va ser executat després d’un consell de guerra en el qual van participar activament testimonis catalans. La publicació dels noms d’aquests testimonis va provocar una reacció irada dels fills dels falangistes que va arribar als tribunals, amb sentència ferma favorable a Genovès. Significativament, alguns d’aquells hereus falangistes van participar pocs anys després en la fundació del partit Ciutadans.

Els arxius de TV3 conserven autèntiques peces de valor històric sobre personatges cabdals de la història contemporània, com Cambó, Juan March, o Porcioles, però els documentals de Genovès excel·lien com treballs artesanals d’alta qualitat audiovisual, sempre ben assistida pels realitzadors de la casa com Ramon Millà, Ricard Belis o Lluís Montserrat i el magnífic departament de documentació que dirigia Alícia Conesa. El documental Chomón, sobre el cineasta pioner aragonès li va merèixer el 2002 el Premi Cinema-Rescat a la millor utilització d'imatges d'arxiu i el 2006 va rebre el Premi a la millor producció per Roig i Negre en el Primer Festival Internacional Memorimage de Reus. El 2019 fou premiada amb el Premi a la Trajectòria Professional, en el marc dels Premis de Comunicació No Sexista que concedeix l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC).

Quan les ànsies sobiranistes del país van emergir, Genovès va voler auscultar el batec de la societat catalana del moment amb la pregunta Adeu Espanya? i després amb Hola Europa.

La mort de Dolors Genovès és una mala notícia per la família, pels amics i per la cultura, però sobretot ha estat una mala notícia perquè la Dolors no volia morir-se i no tenia l’edat. Tots aquests anys la malaltia s’ha acarnissat amb la Dolors i ella es resistia a morir, lluitadora com ha estat en tots els fronts de la vida exigint-se sempre el màxim a si mateixa, combativa, perfeccionista  i també —perquè no dir-ho— perquè formava part del seu tarannà, elegant. Elegant en el sentit més noble i profund del terme. Ha mort, acompanyada com sempre pel seu home, Germán i les seves filles, Georgina i Júlia, que s’han mantingut exemplarment al peu del canó fins a l’últim minut.