Demano una infusió. Me la serveixen en una d’aquestes teteres d’acer inoxidable sense broc.

Qui va dissenyar-les, incomprensiblement, encara no ha estat posat a disposició judicial i condemnat a cadena perpètua. I qui ha aconseguit vendre-les a milers de bars, encara riu ara: “Ha, ha, ha!!! Els he venut la màquina més inútil que ha parit la humanitat!!! Ha, ha, ha!!!”.

Tres moments fan particularment patètics aquests estris:

1/ Quan obres la tapa a veure si ha infusionat el contingut, o bé l’aixeques una miqueta per aconseguir que en servir-te no vessi més del que ja vessa (com veurem al punt 3) a causa del seu pervers disseny, i com que el piu de la tapa és del mateix material que la resta del patètic subproducte i no està aïllat, la cremada digital és segura i inevitable.

2/ la nansa per agafar-la no només no és rodona sinó que és plana i té les arestes acabades en angle i la majoria de cops sense polir i això provoca que te la clavis als dits.

3/ el disseny (per dir-li d’alguna manera) fa que sigui impossible que no vessi. Si vostè observa com són les teteres als països on és freqüent usar-les, veurà que el broc sobresurt. SERÀ PER ALGUNA COSA, NO?

Amb el broc enganxat a la paret d’una tetera que a la part superior és totalment rodona és impossible no vessar el líquid que conté. Vessa sempre. És que la llei de la física no permet cap altra opció.

Però això no ha estat tot. Resulta que plat i tassa no s’avenen. És a dir, estan desaparellats. I la zona del plat on ha de reposar la tassa fa com una petita panxa. I el cul de la tassa és totalment pla. Resultat? La tassa no té estabilitat i quan remeno el sucre acabo vessant líquid al plat. Per evitar-ho posaria uns tovallons de paper fent d’assecant, però no n’hi ha. Per tant, cada cop que faig un glop, em mullo els pantalons perquè el cul de la tassa està ple de líquid.

I per rematar-ho, la famosa tassa que té nansa, sí, però sense forat. A veure una cosa... La humanitat ha estat evolucionant des de fa uns 200 milions d’anys. I fruit d’aquesta evolució hem arribat a un punt on les tasses tenen nanses. I nanses amb forats. I, sap per què les nanses tenen forats? Per poder agafar-les. L’ésser humà no ha evolucionat durant 200 milions d’anys perquè un cretí decideixi que les tasses han de tenir una nansa ridículament petita i sense forat perquè sigui pràcticament impossible aixecar-les del plat on descansen. Si no hi ha forat, l’usuari no té cap punt de suport i ha de fer una força descomunal amb el dit gros i l’índex, no només per desplaçar la tassa en sentit vertical, sinó per fer el viatge fins a la boca sense que li rellisqui, caigui i es faci miques.

¿Tan difícil és oferir als clients una tetera que no vessi, un plat i una tassa que no ofereixin més inestabilitat que la relació Rufián-Justo Molinero i que la tassa es pugui agafar sense necessitat de fer una força de milions de joules en un espai mínim? Doncs es veu que sí, escolti.