El canvi climàtic pot afavorir més dies sense pluja i, alhora, episodis de precipitació més intensa a Catalunya. Una atmosfera més càlida pot contenir més vapor d’aigua i el mar Mediterrani pot aportar humitat a les tempestes. Així, la sequera i els aiguats poden conviure en un mateix territori, un repte que ens obliga a preparar-nos com a societat.
Menys pluja no significa necessàriament pluja menys intensa
Imaginem dos anys amb la mateixa precipitació total acumulada. En el primer, l’aigua cau repartida en molts episodis moderats. En el segon, en canvi, passen llargues setmanes sense ploure i, de cop i volta, una gran part de la precipitació es concentra en uns quants aiguats. L’acumulació anual pot ser semblant, però la manera com ha plogut i ha afectat el territori és completament diferent.
Un exemple recent són els 213 litres per metre quadrat acumulat en només 24 hores a l’estació meteorològica de Can Bruixa, a Barcelona, entre els dies 3 i 4 d’octubre. Segons el Servei Meteorològic de Catalunya, és la precipitació diària més elevada registrada a la ciutat des de, com a mínim, 1883, tenint en compte les diferents estacions meteorològiques disponibles. Mai una estació oficial de Barcelona havia superat els 200 litres per metre quadrat en un sol dia.
Per fer-nos una idea de la magnitud, 213 litres per metre quadrat sobre una superfície d’un quilòmetre quadrat equivalen per omplir unes 85 piscines de 50 metres de llarg, 25 d’ample i 2 de profunditat. A més, la climatologia de Can Bruixa per al període 1987-2010 situa la precipitació mitjana anual en 565 litres per metre quadrat. Això significa que, en només 24 hores, hi va caure l’equivalent a gairebé el 38% de la pluja mitjana de tot un any.
Per això, en climatologia distingim entre la precipitació total, el nombre de dies de pluja i la seva intensitat. Aquestes variables no han d’evolucionar necessàriament en la mateixa direcció. De fet, les projeccions climàtiques indiquen que en algunes zones del nord de la Mediterrània poden augmentar els dies secs i disminuir les pluges moderades mentre s’intensifiquen els episodis més extrems. Tanmateix, que els models projectin aquest patró no significa que ja s’observi de manera clara i uniforme arreu del Mediterrani. La precipitació presenta una gran variabilitat natural molt elevada entre anys i territoris, fet que dificulta detectar tendències clares en sèries d’observacions relativament curtes.
Una atmosfera més càlida pot contenir més vapor d’aigua
Per entendre per què les precipitacions intenses poden reforçar-se en un clima més càlid, hem de recórrer a una mica de física. Primer de tot, cal tenir clar què és el vapor d’aigua. Es tracta simplement d’aigua en estat gasós i, a diferència del que sovint pensem, és invisible als nostres ulls. Per tant, quan observem un núvol no veiem vapor d’aigua, sinó milions de diminutes gotetes d’aigua líquida que s’han format quan aquest vapor s’ha condensat. Si les temperatures són prou baixes, els núvols també poden contenir petits cristalls de gel.
En meteorologia hi ha una relació física clàssica que ajuda a entendre què passa quan augmenta la temperatura. S’anomena relació de Clausius-Clapeyron. Aquesta ens diu que, aproximadament, per cada grau que augmenta la temperatura, la quantitat màxima de vapor d’aigua que pot haver-hi a l’aire abans d’arribar a la saturació augmenta entre un 6 i un 7%. Dit d’una manera més senzilla: com més calent és l’aire, més vapor d’aigua pot arribar a contenir abans que comenci a condensar-se.
Ara bé, tenir més vapor d’aigua disponible no significa que automàticament hagi de ploure més. Per tal que es formi un núvol i, eventualment, precipitació, normalment cal que l’aire humit ascendeixi. En pujar, es refreda i pot arribar a saturar-se. És aleshores quan part del vapor d’aigua es condensa i es formen les petites gotetes que donen lloc a un núvol. Aquest ascens pot ser provocat, per exemple, per l’escalfament de la superfície, la convergència de vents, el relleu del territori o el front d’una borrasca. Dins del núvol, els corrents d’aire poden fer que algunes d’aquestes gotetes xoquin i es puguin unir formant-ne de més grans, en un procés que s’anomena coalescència. A mesura que aquest procés es repeteix, les gotes creixen fins que pesen prou per vèncer els corrents ascendents i acabar caient en forma de pluja. Si hi ha molta humitat i l’atmosfera és prou inestable, es poden desenvolupar grans nuvolades de tempesta que acabin generant precipitacions molt abundants.
El paper del Mediterrani
El mar Mediterrani pot actuar com una font molt important d’humitat. A finals d’estiu i principis de tardor, l’aigua conserva bona part de la calor acumulada durant els mesos més càlids. Quan les condicions són favorables, especialment si hi ha vent de mar cap a la costa i l’aire és relativament més fresc o sec, el mar pot transferir grans quantitats de vapor d’aigua a les capes baixes de l’atmosfera. De fet, el canvi climàtic està reforçant aquest rerefons. La temperatura superficial de l’aigua del mar Mediterrani ha augmentat clarament durant les últimes dècades. Un mar més càlid pot afavorir una evaporació més elevada i, com a conseqüència, aportar més humitat a l’atmosfera, de manera que, quan arriba una situació meteorològica capaç de fer ascendir aquest aire humit, hi pot haver més aigua disponible per alimentar les tempestes. A més, quan el vapor d’aigua es condensa, allibera a l’atmosfera l’energia que havia absorbit durant l’evaporació. Aquesta energia, que anomenem calor latent, contribueix a escalfar l’aire ascendent i pot afavorir que continuï pujant, reforçant així els corrents ascendents que alimenten una tempesta. Per tant, un Mediterrani anormalment càlid pot afavorir el desenvolupament de tempestes molt intenses, fins i tot sense que hi hagi una entrada d’aire especialment fred en altura.
Malgrat tot, la humitat no ha de procedir necessàriament només del Mediterrani. En alguns episodis, la circulació atmosfèrica també pot transportar vapor d’aigua des de regions subtropicals o tropicals de l’Atlàntic situades a milers de quilòmetres. Per tant, poden arribar a coincidir diferents fonts d’humitat que facin que la precipitació sigui especialment abundant, només si també es produeix una situació atmosfèrica adequada.
Quan tots aquests ingredients coincideixen, les tempestes poden organitzar-se en sistemes convectius de mesoescala (SCM). Són grans conjunts de tempestes que interactuen fins a comportar-se com un únic sistema i que poden mantenir-se actius durant hores. La seva capacitat de regenerar-se els permet descarregar grans quantitats d’aigua sobre zones extenses.
Precisament, els aiguats de l’inici d’octubre a Catalunya van ser protagonitzats per aquest tipus d’estructures. L’episodi va obrir, a més, un debat científic especialment interessant. Es va plantejar la hipòtesi que el sistema meteorològic que es va formar pogués haver mostrat els primers passos d’un procés que anomenem de ciclogènesi tropical, és a dir, que el conjunt de tempestes podria haver començat a organitzar una circulació pròpia d’una manera semblant a les primeres fases d’alguns ciclons tropicals. De tota manera, caldran estudis específics per determinar exactament què va passar.
Adaptar-nos a una nova realitat climàtica
Tot plegat ens situa davant d’unes condicions climàtiques diferents de què estàvem acostumats fins ara. No significa que cada any hagi de ploure menys ni que tots els aiguats siguin més intensos, però sí que haurem d’aprendre a conviure amb un clima cada vegada més càlid i amb uns fenòmens extrems més recurrents que poden comportar riscos importants.
El canvi climàtic no és només una qüestió de futur, sinó que els seus efectes ja formen part del present. Per això, més que limitar-nos a lamentar cada sequera o cada aiguat quan arriba, el gran repte com a societat és anticipar-nos, adaptar-nos i reduir la nostra vulnerabilitat. Encara tenim capacitat per actuar i les decisions que prenguem avui determinaran fins a quin punt estarem preparats pel clima de demà.