Un bàcul és un bastó llarg i solemne que fan servir els bisbes, arquebisbes i el papa en determinades celebracions litúrgiques. Té un valor simbòlic: representa la seva funció de pastor de la comunitat cristiana, com qui guia i acompanya els fidels. En el cas del papa, sovint també se’n diu fèrula papal, sobretot quan té forma de creu a la part superior. I un bàcul únic, d’inspiració gaudiniana, és el que ha creat l’escultor i joier tarragoní Joan Serramià per regalar-lo a Lleó XIV amb motiu de la seva visita a Barcelona i la missa que celebrarà a la Sagrada Família. Una peça que no és només un objecte litúrgic i cerimonial, sinó una obra d’art carregada de referències a Gaudí, a Catalunya i a la universalitat de l’Església. Perquè hi ha un tros de Catalunya dins el bàcul que Serramià ha creat per al Papa. Hi ha fusta d’olivera mil·lenària, banús africà, fustes nobles arribades d’Àsia, Amèrica i Austràlia, plata, pedres vinculades a la terra d’infantesa d’Antoni Gaudí i, sobretot, moltes mans anònimes al darrere. Abans de ser un objecte litúrgic, aquesta fèrula papal ja és una història de fe, art, arrels i devoció popular.
La peça, concebuda com un homenatge al geni de Reus, no neix d’un encàrrec oficial, sinó d’una iniciativa civil i discreta. A començaments d’any, una persona de l’entorn gaudinià va proposar a Serramià la possibilitat de fer un bàcul per al pontífex. L’artista, que en ser net de Carme Gaudí, filla d’un cosí de l’arquitecte, sempre ha tingut present la personalitat i l’exemple de Gaudí, i s'ha declarat seguidor del seu art i les seves idees, va acceptar el repte, però amb una condició: que no fos el regal d’un sol mecenes, sinó una ofrena compartida. Diversos empresaris es van oferir a finançar-ne tot el cost, però es va optar per petites aportacions particulars, procedents de Reus, Tarragona, Riudoms, Barcelona i també de persones vinculades a la comunitat de la Sagrada Família, que volen agrair l’interès del sant pare per Gaudí. Moltes mans i cap benefici personal. “Jo no hi guanyo res. Ho faig pel plaer de fer-ho”, explicava Serramià al portal Vatican News, que com molts mitjans aquests dies estan recollint la seva història. De fet, “jo pagaria per fer-ho”, ha arribat a dir Serramià, conscient que el projecte té més de vocació que no pas d’encàrrec professional. L’artista no l’ha plantejat com una joia decorativa, sinó com una obra amb sentit espiritual. “Gaudí mai no va utilitzar la bellesa com un ornament buit”, ha explicat. Aquesta idea travessa tot el bàcul: la bellesa no com a luxe, sinó com a llenguatge de la fe.
Serramià va treballar en el bàcul durant setmanes al seu taller, i ha alternat aquesta feina amb la creació d’una escultura monumental dedicada a l’arquitecte de Reus. Per fer-la realitat, necessitava una pedra de grans dimensions que servís de base a l’obra. La van demanar a la Sagrada Família, però al principi no van obtenir resposta. Quan va intervenir l’arquebisbe de Tarragona, es va desbloquejar la situació. “Ens van dir que podíem triar la pedra que volguéssim”, recorda Serramià amb un somriure. Finalment, va arribar una pedra de catorze tones. Per a l’artista, aquell gest tenia un punt de reparació simbòlica, com si es restituís un deute pendent amb la història. En aquesta escultura, Gaudí apareixerà treballant en una maqueta mai realitzada de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus, un projecte que li va ser impedit fa més d’un segle. “Vaig voler retornar-li simbòlicament allò que no li van deixar fer”, explica Serramià.
Però tornant al bàcul gaudinià creat per al papa Lleó, el disseny és un recorregut simbòlic per l’univers gaudinià. A la part superior, hi domina una gran creu de quatre braços, inspirada en la que corona la torre de Jesucrist de la Sagrada Família, inauguració que dona encara més força al regal. Serramià havia pensat inicialment en la torre de Sant Bernabé, però el dia de Sant Jordi, mentre acabava de definir el projecte, va tenir una intuïció: el Papa venia per la torre de Jesucrist, i aquella havia de ser la referència central. La creu està feta amb porcellana sintètica blanca i representa la llum i la puresa, explica en un vídeo publicat a Instagram.
Sota la creu, una base de plata de llei representa els núvols angelicals de la façana del Naixement. Aquesta peça integra quatre pedres procedents del Mas de la Calderera, la masia de Reus que algunes fonts vinculen als orígens de Gaudí. El pal del bàcul està elaborat amb fustes nobles dels cinc continents, un gest que vol expressar la universalitat de l’Església i també la dimensió global del llegat gaudinià. Les fustes són olivera mil·lenària del Camp de Tarragona, fusta de banús africà, fusta de corall asiàtica, amarant americà i fusta de xiprer australià. Per treballar aquest material, el joier va comptar amb la col·laboració d’una persona experta, que ell mateix descriu com un “lutier de la fusta”. Va ser aquest especialista qui el va ajudar a aconseguir i encaixar les diferents peces que formen el pal del bàcul. La base del bàcul, també de plata, representa la forma d’una tortuga de terra, que remet a les tortugues del pòrtic del Naixement, una de les primeres parts de la Sagrada Família executades sota la direcció de l’arquitecte. D’aquesta manera, la fèrula connecta simbòlicament l’inici i el coronament del temple: les primeres formes de Gaudí i la creu que avui s’alça sobre Barcelona.
La fèrula ja ha fet el seu propi pelegrinatge. Aquest dilluns va ser traslladada des de Reus fins a Barcelona sota estrictes mesures de seguretat. Va viatjar desmuntada en quatre parts per garantir-ne la conservació i, un cop al Palau Episcopal, va ser acuradament muntada fins a recuperar la seva forma definitiva. Allà ha quedat custodiada, juntament amb altres obsequis que el Papa rebrà durant la seva estada a la ciutat.
Ara bé, el futur litúrgic del bàcul encara és una incògnita. El gran dubte és si Lleó XIV el farà servir durant la celebració. Com que es tracta d’un obsequi, res no garanteix que Lleó XIV l’utilitzi durant la missa a la Sagrada Família. “Si el farà servir o no és un enigma que tindrem fins a l’últim moment”, reconeix Serramià amb prudència. Litúrgicament, pot ser que el propòsit no s’acabi complint, però l’esperança hi és. La imatge tindria una força difícil d’igualar: el successor de Pere avançant cap a la Sagrada Família amb un bàcul nascut a la terra de Gaudí, fet amb materials del món sencer i pagat per petites aportacions populars.
Més enllà del protocol, l’obra ja ha assolit una dimensió pròpia. És un regal al papa, sí, però també una declaració d’amor a Gaudí i a una manera catalana d’entendre la fe: concreta, artesana, pacient, més feta de gestos que de grans proclames. En un temps en què Europa es pregunta sovint què vol preservar i cap on vol anar, el bàcul de Joan Serramià sembla respondre amb la senzillesa de les coses treballades a mà: memòria, bellesa i esperança.