“Et remou força a l’interior. No és agradable. L’any passat va ser el primer cop que vaig anar-hi. Ja em sentia preparada. El que m’alegra més, se’m posa la pell de gallina de dir-ho, és la gent, com en Robert i l’advocada i tot el col·lectiu de la UAVAT que hem pogut crear degut a una desgràcia. El suport rebut és molt important.” Ho afirma una noia, que vol mantenir el seu anonimat però que vol compartir com va viure amb 21 anys l’atemptat terrorista a Barcelona, la seva evolució, i els sentiments que provoca l’arribada de la data fatídica, 17 d’agost. Segurament en aquest cinquè aniversari tornarà a ser-hi en l’homenatge a les víctimes, molt respectuós i sense ingerència política, que cada any es fa a l’alçada del mosaic de Miró, on es va aturar la furgoneta assassina conduïda per Younes Abouyaaqoub, un jove de Ripoll radicalitzat juntament amb altres sis amics i un germà, i impulsats per l’imam Abdelbaki Es Satty.
El col·lectiu que es refereix aquesta noia és el que ha aglutinat la Unitat d’Atenció i Valoració a Víctimes de Terrorisme (UAVAT), impulsada per Robert Manrique, víctima d’Hipercor, i de la psicòloga Sara Bosch, que van obrir aquest servei professional en veure víctimes desorientades i sense atenció per part del Ministeri de l’Interior, segons asseguren. L’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona i la Generalitat han mantingut les despeses de la UAVAT, per atendre a les persones o per pagar les pericials per presentar en el judici a l’Audiència Nacional, on han col·laborat amb l’Associació 11-M de Víctimes del Terrorisme, contra tres acusats i condemnats per pertànyer a banda terrorista i fabricació d'explosius, però no pels 16 assassinats a Barcelona i Cambrils , a més dels centenars de ferits.
La vivència a la Rambla
De la família de la UAVAT també en forma part Santi Colominas i la seva família, que com altres ciutadans va viure a la Rambla l’atemptat, però, no han estat reconeguts per l’administració espanyola com a víctimes. “És una data que vam viure una experiència el més traumàtica de la nostra vida.La vam viure separats però ens va ajuntar molt com a família. I en la perspectiva d’aquests cinc anys, doncs, queden molts dubtes per conèixer”, afirma Santi, que, com cada any, aquest 17 d’agost tornaran a la Rambla.
Aquella tarda del 17 d’agost de 2017 en Santi Colominas berenava al Viena del carrer Pelai, quan el seu fill Joan , de 14 anys, va anar-lo a trobar en sortir de la perruqueria, on hi era la mare i l’altre germà. “La discussió amb la mare de si hi havia d’anar sol o no pel carrer el va salvar”, assegura en Santi. La furgoneta hi va passar a les 16.50 hores, tot i que el seu fill va haver de viure el paisatge dantesc, amb cossos sense vida repartits per la Rambla. Van ser minuts i hores d’angoixa en voler-lo anar a buscar, mentre Joan estava sol en un solar del carrer Santa Anna, tancat i on, pare i fill, es van poder tocar els dits entre les reixes. Separats es van protegir, en Santi en una botiga de sex shop amb les persianes mig baixades i amb d’altres persones. L’infern es va acabar a la nit, però la incertesa i el pensar que pot tornar a passar, és de per vida.“A la Rambla, hi vam tornar als pocs dies de l’atemptat. La meva dona és guia turista i vam anar els quatre i vam ficar en el seu lloc el moment viscut. En Joan a Instagram va agrair la sort que vam tenir. Ho celebrem i expressem la nostra solidaritat als companys que ho han passat malament. En Joan ho ha assimilat bé, però és una motxilla que portarà sempre”, declara en Santi.
Cap protocol per a les víctimes a la sanitat pública
El cas de la noia de 21 anys és esfereïdor i segurament el van patir altres víctimes: Solitud i incomprensió. Treballava en un restaurant de la Rambla quan va succeir l’atemptat. Angoixa, nervis i el local es va omplir de ciutadans i turistes que es protegien. Va haver de tornar sola, caminant per la Rambla i veient la mort a cada pas, per agafar el tren. No recorda com va poder fer aquell trajecte.
“Jo era una cúpula. No podia anar a Barcelona, el veia com un lloc llunyà , fosc, pensava que podria tornar a passar...Vaig deixar la feina, els estudis a la UPC, prenia molta medicació i em costava molt anar a classe, em van tractar molt bé a la Universitat, la veritat, però no podia seguir. No podia estar en cap recinte obert ni tancat, estava en constant alerta. Arribava a casa i em posava a plorar, i ni la família ni la parella entenia què em passava. No sabia on agafar-me...” Explica que va anar al CAP per rebre tractament psicològic i psiquiàtric pel trauma patit, i li van donar visita al psicòleg cada tres mesos (!) i pastilles.
Va ser ella qui va agafar forces i va exigir un tractament més intens a la salut pública, i el rescat final va arribar de TV3. La seva tieta va veure una entrevista a Robert Manrique a la televisió sobre la UAVAT i els drets de les víctimes, i els va trucar. “Van venir a veure’m fins a casa i m’ho van explicar tot, el psicòleg en Domènec, l’advocada. Va ser molt important per a mi, de veure que algú es preocupava per mi”, recorda agraïda.
“És una superació molt gran i és molt important el suport rebut, sentir que no estàs sola”, explica aquesta veïna de la comarca dle Garraf, que continua el tractament, però que amb el suport rebut i el seu esforç va poder dos anys després dels atemptats reprendre els estudis i poder agafar el tren. És un exemple de superació. La Rambla, però, no la trepitja, i el documental 800 metros sobre els joves radicalitzats encara no el pot veure. Res. Assistir a l’homenatge del 17-A l’any passat va ser una gran fita per a ella: “Em feia il·lusió retrobar-me amb l’advocada, amb el psicòleg Domènec... No coneixia a ningú, però vaig voler anar sola, sense que cap familiar m’acompanyés, i tot van ser abraçades, molt bé. Era el no sentir-te sola.”
“L’administració et tracta com a sospitós de voler-la enganyar”
Amb l’assessorament de la UAVAT, la noia ha estat reconeguda com víctima de terrorisme i té com a “seqüela un greu estrès posttraumàtic”. L'Audiència Nacional ha reconegut 177 víctimes.
“El tema burocràtic és per deixar-ho moltes vegades. Cada dos per tres havia d’entregar papers a l’empresa, el Ministeri tampoc em donava assistència psicològica”, denuncia la noia i afegeix: “Llavors vaig anar al meu CAP, em van derivar al centre de Salut mental, però allà em visitaven un cop cada tres mesos i mitja hora amb el psicòleg, jo estava fatal i vaig demanar més ajuda i em van donar una psicòloga cada setmana, que a dia d’avui hi continuo anant. No puc imaginar la gent que ha estat sense cap mena de tractament. Jo amb tractament, ho he passat tan malament, no m’imagino les persones que han perdut una persona estimada”.
En Santi Colominas afegeix que ell i la seva dona Sílvia van voler evitar al seu fill Joan reviure aquests fets i el calvari de la burocràcia institucional, i més quan evolucionava bé del trauma viscut. “Hi ha víctimes que expliquen que les han fer sentir com a sospitoses d’intentar enganyar a l’administració quan hi van a demanar ajuda o si encaixen en els requisits de la llei de víctimes de terrorisme, i algunes s’han arribat a enfadar perquè no se les creia, tot i aportar proves i vídeos que hi eren allà”, explica en Santi. Santi i la seva família se senten víctimes del 17-A, tot i que no han reclamat més en ser descartats en primera instància. Recorda que a la UAVAT va conèixer en Javier Martínez, el pare d’en Xavi de 3 anys assassinat a la Rambla, que relatava com va estar sol sense saber on anar fins trobar la UAVAT.
En aquest moment de la conversa, Robert Manrique s’hi afegeix i assegura que certament hi ha persones que fa anys van enganyar l’administració en presentar-se com a víctimes de terrorisme per exemple de l’atemptat d’Hipercor, però demana “valentia” al Ministeri de l’Interior per denunciar-los, però que no paguin justos per pecadors. “El Ministeri no busca les víctimes, espera que s’hi presentin i després si ha passat un any, no admeten cap cas”, sosté Manrique sense pèls a la llengua.
Què demanen a les administracions, tant al Ministeri com a la Generalitat, les víctimes d’atemptats terroristes? “La persona necessita recolzament, que se’ns entengui, que és molt dur. Com actuarien si els hi passés a un familiar seu? A vegades em sento com un nom sense sentiments ni emocions. Un numero”, declara Ella. I Santi afegeix: “El bé general és important, però el bé particular també. Si vas a reclamar alguna cosa, no t’has de sentir ni menyspreat ni sospitós. Has de tenir un recolzament i que t’informin si tens dret a unes prestacions o no, cal un recolzament per exercir els teus drets, ni més ni menys.”
“Volem que no torni a passar”
Santi també se sincera i afirma: “Tots necessitem respostes: Què va fallar aquell dia? I més després del que hem anat llegint, i de la suposada vigilància que havia de tenir el líder d’aquell grup, que es vigili que no hi hagi un nanos com els de Ripoll que se’ls intenta canviar. Cal conscienciar a tota la població propera, com es demostra en el documental 800 metros, on veuen canvis dels nois però no van veure que era un canvi tan greu. Però quan els veus en els vídeos, mostren tan poc respecte a la vida, que et fa veure que no eren les mateixes d’un temps cap aquí. L'experiència viscuda ha de servir perquè reaccionem a la propera.”
Un total de 72 víctimes reconegudes gràcies a la UAVAT
La feina professional de la UAVAT és constatada en la sentència de l’Audiència Nacional, amb el ponent Fèlix Alfonso Guevara, el qual ha reconegut 82 víctimes amb estrès posttraumàtic, que no havien estat acceptades per l’Estat espanyol, ni la fiscalia ni el jutge instructor. La UAVAT amb l’Associació 11-M ha aconseguit que 72 persones (familiars de víctimes mortals, ferits físics i piscològics) siguin qualificades com a víctimes, quan el ministeri les va descartar.
Manrique ha explicat que encara hi ha unes 238 víctimes sense localitzar de les més de 350 persones comptabilitzades en la sentència, que no han estat localitzades, tot i la feina ingent feta per la unitat i les trucades a les ambaixades. Aquestes víctimes van ser defensades per la fiscalia, però des de la UAVAT es dubte que totes sàpiguen que tenen dret a reclamar una indemnització. Manrique reclama que el Govern no trigui més en fer una llei catalana d’atenció a víctimes de terrorisme i una oficina d’atenció, com tenen la majoria de comunitats, i més veient el "desinterès" del govern espanyol. “Fa 62 anys que tenim atemptats terroristes a Catalunya, i som la tercera comunitat amb més víctimes. La Rioja acaba d’aprovar la llei i amb recursos”, recorda. Manrique té localitzats en plànols, les víctimes espanyoles i estrangeres dels atemptats viscuts a Catalunya.
Un grup de força i sentiment
La UAVAT ha creat una gran família, que cada 17 d’agost s’aplega a la Rambla per fer un homenatge a les víctimes que no hi són i per compartir dolor i superació. “S’ha fet un grup d’opinió, de força i de sentiment, ja que tots ho hem viscut de diferents maneres, però aquell 17 d’agost ens ha unit”, afirma en Santi. I la noia afegeix: “Sí, l’amor i l’estima són molts importants per a la superació i la vida. És agradable que puguis compartir aquesta experiència expressant-te lliurement sense prejudicis ni tabús, i que se t’entengui.” Els dos testimonis animen a qui necessiti recolzament que no dubtin en posar-se en contacte amb la UAVAT “perquè són molt professionals, els ajudaran i els deixaran fer; cadascú a la seva velocitat i a les necessitats que tenen”.
I l’acte del 17-A per part dels supervivents té un missatge clar: “Estem aquí perquè ens sentim forts, fem pinya i perquè no s’oblidi que pot tornar a passar”, en paraules de Santi. Des de la UAVAT s’insisteix que no es pot tornar a oblidar les víctimes.