El regne aquàtic acull una sorprenent diversitat de vida, però entre la bellesa i la tranquil·litat s'amaguen autèntics depredadors i criatures amb defenses letals. No tots els perills provenen dels taurons; alguns peixos, pel seu verí, agressivitat o mida, representen una amenaça formidable tant per a altres animals com per als humans.
Els peixos més perillosos del món
Comencem amb el peix astrònom (Uranoscopidae), un mestre del camuflatge que s'enterra a la sorra. El seu perill rau en dues espines verinoses ubicades darrere de les seves aletes pectorals i sobre el seu coratge, que utilitza per defensar-se de possibles trepitjos, causant dolor extrem i fins i tot paràlisi.
Al novè lloc, l'elegant però temible peix lleó (Pterois). Originari de l'Indo-Pacífic i invasor al Carib, les seves espectaculars aletes dorsals contenen glàndules verinoses. La seva picada és intensament dolorosa i pot provocar dificultat respiratòria i nàusees, sent una greu amenaça per a la biodiversitat local.
La bellesa enganyosa també defineix el peix globus (Tetraodontidae), al vuitè lloc. És famós per inflar-se com a mecanisme de defensa, però el seu veritable perill és intern: conté tetrodotoxina, una neurotoxina 1.200 vegades més mortal que el cianur. Un sol peix pot matar 30 adults, i no existeix antídot conegut.
La barracuda (Sphyraena), en setè lloc, és un depredador d'atacs ultraràpids. Encara que rares vegades ataca humans, la seva impressionant dentadura i la seva capacitat per confondre objectes brillants amb preses han provocat mossegades greus a bussejadors i nedadors.
El campió del verí és, sens dubte, el peix pedra (Synanceia), al sisè lloc. El seu aspecte de roca ho fa gairebé invisible. Les seves espines dorsals injecten un verí tan potent que pot causar xoc, paràlisi i la mort en hores si no es tracta. L'agonia que provoca és descrita com insuportable.
Les piranyes (Serrasalmidae) ocupen el cinquè lloc, alimentant l'imaginari col·lectiu. Encara que el seu perill per a humans és exagerat, les seves mandíbules extremadament fortes i dents afilades com navalles poden descarnar una presa en minuts quan cacen en bancs de centenars d'individus.
El quart posat és per al peix diable o peix vampir (Vandellia cirrhosa). Aquest petit peix d'aigua dolça és famós pel seu parasitisme. Atret per l'orina, pot introduir-se en les obertures del cos (com la urera) i desplegar espines, causant dolors, hemorràgies i dolor atroç, requerint sovint cirurgia per a la seva extracció.
La prehistòria pren vida amb el peix caiman (Atractosteus spatula), en tercer lloc. Aquest monstre de riu, amb la seva armadura d'escames gruixudes i una filera de dents afilades, és un fòssil vivent que pot superar els tres metres de llarg i atacar amb una ferocitat implacable.
El subcampió és el peix tigre goliat (Hydrocynus goliath). Aquest depredador africà és la piranya portada a l'extrem. Amb una mida de fins a 1,5 metres i dents desproporcionadament grans, és un caçador pur i agressiu, capaç de saltar fora de l'aigua per atrapar aus i fins i tot d'atacar cocodrils.
I al primer lloc, el més terrorífic: el peix gat necròfag o candirú. Encara que comparteix nom amb el peix diable, la seva llegenda és encara més sinistra. Es diu que aquest peix és atret per la sang i els fluids corporals, i té la capacitat d'introduir-se al cos de banyistes nus, causant traumatismes horrorosos. Encara que part de la seva fama és mitològica, representa la por més visceral del desconegut que habita a les aigües.
Aquests peixos demostren que el perill a l'aigua adopta moltes formes: verí, dents, camuflatge i comportaments parasitaris. Un recordatori que, en endinsar-nos al seu món, ho hem de fer amb respecte i precaució.