Viure en La Rinconada, el poble a la Terra més proper a l'espai, no és per a qualsevol. A 5.100 metres d'alçària, en un terreny on els arbres no existeixen i el fred talla la pell com fulles, els habitants conviuen amb un fet esgarrifós: respiren a penes el 50% de l'oxigen disponible en el nivell del mar. En aquest punt remot dels Andes peruans, el cos humà es transforma en un camp de batalla constant contra la falta d'aire.
Els veïns han desenvolupat una adaptació única: la seva sang conté gairebé el doble de glòbuls vermells que la d'una persona mitjana. Aquesta evolució forçada els manté dempeus, encara que no sense riscos: obstruccions als vasos sanguinis, malalties cardíaques i una esperança de vida que rares vegades supera els 35 anys són la factura que cobra l'altitud als qui decideixen quedar-se.
La Raconada: l'infern daurat dalt dels Andes
Lluny de la postal bucòlica dels Andes, La Rinconada és un caos sense llei ni ordre, un escenari on el crim, les escombraries i la contaminació conviuen amb la il·lusió de riquesa. No hi ha bancs, per la qual cosa els miners carreguen l'or i l'efectiu a les butxaques, convertint-se en blancs fàcils de robatoris violents, apunyalaments i extorsions. Els carrers, cobertes de rebutjos, aigües residuals corrent a cel obert i una olor nauseabunda acompanyen als gairebé 50.000 habitants que van arribar amb el somni de fer-se milionaris a les mines d'or.
La febre daurada va convertir aquest racó gelat en un imant d'aventurers, però el que van trobar dista molt de la promesa de prosperitat. L'or a La Rinconada no es paga amb diners, sinó amb salut, sang i vides. Els miners treballen sota un sistema esclavizante conegut com a catxurro: un mes sencer de treball sense salari, a canvi d'un sol dia en el qual poden quedar-se amb el que trobin a les vetes. Per a molts, això significa arriscar-ho tot per absolutament res.
La febre de l'or i els fantasmes de la mort
Dins dels túnels foscos i sufocants, els miners inhalen gasos verinosos mentre resen a deïtats locals per no morir esclafats per ensorraments. A la sortida, les dones —a qui se'ls prohibeix entrar a les mines per supersticions ancestrals en les quals La Bella Dorment" (la muntanya) es posa gelosa i atreu desgràcies si elles toquen l'or — burxen a les roques buscant engrunes d'or per alimentar els seus fills.
El resultat d'aquesta explotació és un paisatge de malson: llacs vermells per l'oxidació de minerals, aigua contaminada amb mercuri i cianur, i nens que busquen or a les muntanyes. Cada anell de vuit grams que arriba a les joieries internacionals arrossega fins i tot 20 tones de rebutjos tòxics i la tragèdia dels qui el van extreure. A La Rinconada, la nit cau com una condemna. Les cases són cabanyes de metall sense calefacció, les temperatures baixen -10 °C i l'electricitat amb prou feines il·lumina uns carrers.
Per combatre el mal d'altura, els locals masteguen fulles de coca o beuen infusions d'herbes conegudes com "emol·lients". Tanmateix, res no sembla haver-n'hi prou per mitigar els marejos, els vòmits, els mals de cap i la sensació constant d'asfíxia, ja que els pulmons s'omplen de líquid. La paradoxa d'aquest lloc és brutal: la ciutat més propera al cel en realitat s'ha convertit en un infern a la Terra.