Les violències masclistes es referencien en plural, perquè aquestes s’expressen de moltes formes. Des de les més violentes i letals, fins les més silencioses i normalitzades. Fins i tot els moments més delicats de la vida es veuen impregnats sovint de pràctiques masclistes que tenen greus conseqüències. Per exemple, en el procés de l’embaràs i el part, és el que es coneix com a violència obstètrica. Tanmateix, què és exactament? L’Organització Mundial de la Salut (OMS) fa referència al tracte irrespectuós i ofensiu durant l’embaràs, el part i el postpart. El tracte negligent, ignorar els desitjos de l’embarassada o la imposició de tècniques qüestionades per la comunitat sanitària internacional, com la maniobra Kristeller (fer pressió del fons uterí en el període expulsiu). Tot això i més s’inclou en el paraigua de la violència obstètrica.
Expertes, polítiques i activistes, treballen per ampliar la definició de la violència obstètrica més enllà de l’embaràs i el part. Serena Brigidi, doctora en antropologia de la medicina i professora de la Universitat Rovira i Virgili, apunta que cal ampliar la definició i incloure “des de la menstruació a les primeres visites al ginecòleg. Tot el que ens acompanya a la nostra vida sobre la salut obstètrica”. En aquesta línia es recull l’àmplia definició que fa la llei catalana, 17/2020: “impedir o dificultar l’accés a una informació veraç, necessària per a la presa de decisions autònomes i informades”. Per sobre de tot, Brigidi remarca que cal tenir present que “la violència obstètrica és, fonamentalment, una violència de gènere”.
No és d’estranyar que la llei catalana vagi un pas més enllà en la definició de la violència obstètrica, ja que com apunta Lucia Alcaraz, llevadora i coordinadora de la Casa Laietània- Centre de Naixements de Germans Trias: “Catalunya és una punta de llança en la prevenció de la violència obstètrica”. Malauradament, això no implica que aquesta mena de violència estigui erradicada a Catalunya, per la qual cosa cal saber més enllà de la definició, que és la violència obstètrica a la pràctica.
Quines pràctiques són violència obstètrica?
La violència obstètrica és un terme relativament nou, que no tothom coneix i menys identifica, ja sigui amb les seves definicions més amplies o en aquelles que se centren en el procés de l’embaràs. Alcaraz apunta que moltes dones desconeixen que és i quines pràctiques engloba la violència obstètrica un cop han donat a llum per primer cop. Per evitar aprendre d’una mala experiència, repassem algunes de les pràctiques considerades violència obstètrica.
Per una banda, ja hem mencionat una de les més identificables: la maniobra Kristeller, la qual està prohibida en diversos països europeus. Hi ha altres pràctiques que darrerament s’han identificat més amb aquesta mena de violència, per exemple: l’ús excessiu de l’episiotomia, segons exposa Alcaraz.
Entre les pràctiques menys conegudes trobem coses com la manca de consentiment verbal. “El fet que entri un professional i no es presenti i a més et faci un examen vaginal sense ni demanar-te permís o explicar-te la finalitat és violència obstètrica”, explica Alcaraz i afegeix altres exemples: “que t’obliguin a donar a llum cap per amunt, que no et deixin menjar, beure, caminar o moure’t lliurement, que no et deixin estar amb el teu acompanyant amb excuses rocambolesques o que et separin del teu bebè sense una raó superpoderosa”.
Una altra pràctica recurrent en aquesta mena de violències és no respectar la voluntat de qui dona a llum. Marta Busquets, advocada especialista en violència obstètrica i presidenta de l’associació Dona Llum, assenyala que moltes dones es troben sovint obligades justificar les seves decisions sobre el seu propi part. “Una dona no ha d’estar justificant constantment les seves decisions”, remarca i qüestiona: “Quantes vegades es fan cessaries que van en contra de l'evidència científica? Només es miren malament les decisions que van en contra de la medicalització”.
No permetre la mobilitat durant el part o obligar a donar a llum d'una manera determinada es pot considerar violència obstètrica. Foto Alexander Grey / Unsplash
Les conseqüències de la violència obstètrica
Aquestes pràctiques tenen conseqüències físiques i mentals molt greus. Por a un segon embaràs, ràbia o tristesa, són algunes de les primeres conseqüències que apunta Alcaraz. “He acompanyat dones que havien parit feia relativament poc i venien amb els nadons trencades físicament i emocionalment”, recorda la llevadora qui explica que sovint les dones es culpabilitzen elles mateixes. “Acaben sentint-se culpables i això és molt greu! Que t’hagin fet mal i a sobre tu et sentis culpables perquè creus que ho hauries d'haver fet millor”, lamenta. No és d’estranyar tenint en compte les altes expectatives que la societat diposita sobre la maternitat.
“Hi ha conseqüències extremes que et porten a l'insomni, l’estrès posttraumàtic, la dificultat amb els vincles amb els fills que han nascut en aquesta experiència, dificultat amb la parella. Si a més hi ha seqüeles físiques ni t'imagines”, explica Alcaraz. La llevadora exemplifica com es poden complicar les seqüeles físiques amb una episiotomia que acaba repercutint en el malestar físic, sexual i emocional. “Cada cop ho veig menys, afortunadament”, afirma.
Qui és més vulnerable?
“Quan una dona caucàsica autòctona que pareix en un hospital públic i que a més a més és metgessa, fa una carta de tres fulls amb una queixa, això és la punta de l'iceberg”, exemplifica Alcaraz. Sovint són les dones en situacions més vulnerables les que tenen més risc de patir aquesta mena de violències. Per què? Per entendre-ho cal concebre aquesta mena de violència com quelcom estructural, que va més enllà del paritori.
“El sistema biomèdic té una visió individualista i ideològica de la salut, on hi ha una manca constant de perspectiva de gènere. Durant anys les dones no han estat estudiades. Ara es comencen a incloure en els assajos, però sovint no es fa bé”, explica Brigidi, qui assegura que es treballen amb conceptes universalistes que no penses en les dones i molt menys en dones de diverses ètnies o edats.
Que fer si s’ha patit violència obstètrica
Saber identificar les pràctiques que constitueixen la violència obstètrica pot servir per tractar d’evitar-les, però, malauradament, es pot donar la situació en què s'acabin experimentant. Davant d’aquesta situació que cal fer? Busquets anima a presentar una queixa al centre i recorda que des de l’associació que presideix s’ofereix acompanyament aquests casos. L’advocada apunta que malgrat que rarament es poden judicialitzar aquestes queixes, la seva existència mostra la magnitud del problema.
La pandèmia i la violència obstètrica
“No oblideu mai que n'hi haurà prou amb una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones es qüestionin. Aquests drets mai no es donen per adquirits”, aquesta cita, atribuïda a Simone de Beauvoir, és a la qual es refereix Alcaraz en recordar com es va retrocedir en l’avenç per la prevenció de la violència obstètrica durant la pandèmia de la covid. “La crisi de la covid va ser un horror i vam viure molts retrocessos”, corrobora Busquets. “M'ho vaig prendre com un toc d'atenció” assegura Alcaraz, qui celebra que les veus de les dones i les associacions va parar els peus el retrocés que van suposar els primers mesos de la pandèmia en aquest àmbit.
Durant la pandemia va haver avenços en la prevenció de la violència obstètrica que van retrocedir. Foto: Europa Press
Reticències de la comunitat sanitària
El concepte de violència obstètrica ha generat molt rebuig a la comunitat sanitària d’arreu del món, amb algunes excepcions, Catalunya entre elles. Però abans de desentrellar les singularitats del nostre país, és possible preguntar-se, d’on venen aquestes reticències? “Quan es parla de violència, darrere sempre es pensa que hi ha una intencionalitat. Aleshores els professionals diuen: 'nosaltres no tenim intenció d'aplicar violència contra les dones el que fem ho fem a fe de bé'”, descriu la llevadora i afegeix: “No entenen en aprofundir en tot el que significa tot això, perquè en realitat negar a violència obstètrica també és violència”.
Alcaraz exposa que per molts professionals és difícil revisar-se a un mateix, les pràctiques que ha exercit i tot allò que ha après: “És una reflexió que pot ser molt dolorosa. És molt més fàcil negar-ho i punt”. Es tracta d’una reflexió que ella mateixa ha fet i reconeix, que va aprendre a exercir la violència obstètrica des de la seva formació. Des de la mateixa experiència remarca: “Des de moment que tu normalitzes una pràctica, ja no la consideres que és violència”
Catalunya, pionera en la prevenció de la violència obstètrica
En el cas català, la comunitat sanitària es mostra molt conscienciada i disposada a treballar per prevenir aquesta mena de violències. Les expertes consultades destaquen la tasca d’entitats catalanes com el Col·legi de Metges de Catalunya o la Societat Catalana d'Obstetrícia i Ginecologia. “Això diu molt”, destaca Alcaraz, qui remarca la feina que es fa des d’Hospitals com Germans Trias, on treballa. “Aquí vivim en un paradís. Hem treballat bé, hem lluitat molts anys i hem pogut establir un bon diàleg amb tots els professionals de la salut”, destaca Brigidi.
A més, des de la Generalitat s’ha creat el Grup de Treball per l'abordatge de la violència obstètrica i la vulneració de drets sexuals i reproductius, iniciativa impulsada des del departament de Salut i Igualtat i Feminismes. Es tracta d’un grup transversal que es crea amb l’objectiu d’elaborar un Pla d’acció on s’especifiquin estratègies i propostes concretes. En aquest participen les expertes consultades en aquest article, així com altres professionals. Montserrat Pineda, secretària de Feminisme, subratlla la gran diversitat del Grup de Treball: “Era fonamental que el grup comptés amb l’experiència, de trajectòries”. Pineda també remarca que iniciatives com aquestes “exemplifiquen voluntat de Catalunya de ser pioners”.
Els avenços en la prevenció d'aquestes violències a Catalunya han sestat tant que s’han convertit fins i tot en un destí per donar a llum de forma segura. “A Catalunya han vingut dones fugint de les seves comunitats autònomes per com s'atenien els parts”, explica Alcaraz. La llevadora relata que moltes dones tenen una primera experiència donant a llum, que després identifiquen com violència obstètrica i quan arriba el moment de tornar a donar llum “no volen tornar a passar pel mateix i moltes venen a hospitals catalans”.
Malgrat la bona situació en el context català, cal recordar que aquestes pràctiques se segueixen donant i encara hi ha camí per erradicar-les. Busquets recomana recordar: “Que una dona doni a llum no implica que la persona adulta que està parint sigui només un fi, l’hem de cuidar i respectar”.