Diu un retall de portada de La Vanguardia que hem passat el primer pic de la pandèmia i que encara en passarem tres més. La informació principal explica que això va per llargEl Punt Avui també tira per aquí amb aquest lúgubre Sine die com un dol enmig d’un paisatge molt blanc.

La resta de diaris encara te la presenten més fosca. La Razón, en una exageració descomunal, parla al titular gran de 2,5 milions d’infectats en 20 dies, ho atribueix a “una projecció” que no identifica i després para el carro amb un condicional (“si no es respecta el confinament”) perdut en un subtítol. És un abús explicar les coses així. La majoria de persones —fora d’algun membre del govern espanyol— compleix el confinament tal com l’estableix el decret d’estat d’alarma. El diari del Grupo Planeta deu tenir raons que la resta no entenem. Potser pretenen espantar la gent perquè no surti de casa. Qui ho sap. El Mundo també fa una mica el pena, defensant que els quiosquers obrin —serà per vendre diaris de paper com el seu, oi?— i titulant a tota castanya amb el pla de xoc del BCE, decisió de portada en què, t’hi pots jugar les dues mans, no hi té res a veure el fet que la directora del mateix BCE publiqui un article al diari. En fi.

Explicar la pandèmia pel que no va bé, la desgràcia i el demà serà pitjor és l’opció típica, recurrent. La por i l’ira són dos inductors psicològics (drivers, en diuen en anglès) eficacíssims. Generen ansietat i angoixa. Són addictius. És un efecte ben estudiat. En tens una demostració vivent en Donald Trump i el seu timeline de Twitter o en els matinals de Telecinco i d’Antena3.

És per això que els consells i recomanacions que ens fan als mitjans solen ser “eviteu espectacularitzar la cobertura” —com ahir va dir molt ben dit el Consell de l’Audiovisual de Catalunya— perquè es dóna per descomptat que els mitjans operen dins les coordenades ira/por i que no hi ha res a fer. Ens diuen que, mira, d’acord, exciteu aquestes dues passions però no en feu un gra massa eh, que fa mal. Un cas d’avui? Doncs cap diari destaca bé en portada l’esperançadora notícia que, per primer cop des de l’esclat de l’epidèmia, la Xina no registra cap infecció. Del pacient zero a zero pacients. En canvi, tots titulen que Itàlia té més morts que la Xina.

Necessitem heroïnes i herois, però. Gent que se’n surt, que se les compon, que va endavant. I espectacularitzar-los, aquests sí. Descaradament. Si més no per pal·liar un xic l’absència de lideratge polític i social, la manca d’auctoritas en el sentit que en Jordi Barbeta explica aquí: el prestigi i reconeixement que s’atorga a algunes persones per l’exemplaritat de la seva vida, que en legitima el seu lideratge.

D’heroïnes i d’herois n’hi ha molts i més a prop del que sembla. Mira, cada dia, aquest diari envia als que s’hi apunten un butlletí que ara en diem Coronavirus Newsletter. És un resum del dia —també dels fets durs i dolorosos, esclar— i un pilot d’informació de servei, utilíssima. Ahir, la primera peça més clicada era aquell article del Barbeta. Bé. La segona era la història de Diego Bianco, un treballador de l'hospital Papa Giovanni XXIII de Bèrgam —ciutat italiana devastada per la pandèmia—. Atenia les trucades del 118, el telèfon d'emergències. Milers de trucades. Amb la seva feina amagada, repetitiva i vulgar, Bianco, de 46 anys, va ajudar milers d’infectats de coronavirus. Va morir el dia 18, quatre dies després de donar positiu. Deixa vídua i un fill de vuit anys.

Ens convé saber que les passarem magres, però també necessitem heroïnes i herois que ens ajudin a passar-les magres. Ara es perden entre la riuada de desgràcies i mals pronòstics —ira i por. Un altre cas: Mattia, el pacient 1 de la pandèmia a Itàlia. Podrà tornar a casa. “Mattia va lluitar, va resistir, gràcies al suport del personal mèdic, que mai no el va abandonar. Ara, aquest home de 38 anys podrà veure el naixement del seu fill”, informa avui Giampaolo Visetti al diari La Repubblica. Heroïnes i herois, com Valentina Cepeda, la dona que dimecres al matí desinfectava el faristol i els micròfons del Congrés i es va endur tots els aplaudiments, com el personal sanitari que celebrem cada nit. O els tractoristes que desinfecten els carrers d'Alcarràs.

Necessitem Diegos, Mattias, Valentinas. Trobar-los, explicar-los, presentar-los amb nom i cognoms. Per saber que cap sacrifici no és en va. Per saber que lluitar val la pena. Això serà llarg i en pagarem un preu alt, sí. Per resistir —perquè hem de resistir, coi!— necessitem heroïnes i herois, gent que se’n surt, que se les compon, que va endavant. Existeixen. Són aquests anònims sense uniforme de què parla Guillermo Fesser, el director de la pel·lícula Campeones, en aquest fil. O pots ser tu:

LV

EPA

LR

EM

EPC

EP

ARA

ABC