Des que va començar el confinament tots hem provat d'adaptar-nos a la crisi sanitària del Covid-19, amb independència de la nostra situació personal particular. Com a part d'aquest afrontament, resulta fonamental la disposició personal amb què s'encara la situació, que podríem situar en un continu entre ser optimista o pessimista.
Tots podem situar-nos en aquest continu. Diem continu perquè probablement hàgim estat més o menys optimistes en funció del coneixement més gran i la informació assimilada sobre els esdeveniments i de les preguntes que ens fem des del principi: Quant durarà el confinament? Serà millor o pitjor la nostra realitat social un cop s'acabi aquesta crisi? Ha començat ja a aplanar-se la corba de contagis? S'encomanaran persones que estimo? Si m'encomano jo, quins símptomes tindré?
El principi de Pollyanna
Cada pregunta genera algun tipus d'expectativa cap al futur. I no resulta trivial preguntar-se si som optimistes o pessimistes a l'hora de gestionar una crisi com la que vivim. Basant-se en la protagonista de la novel·la Pollyanna, d'Eleanor Porter, a finals dels 70 es va encunyar el concepte "principi de Pollyanna" per referir-se a persones intrínsecament optimistes, capaces de tirar-s'ho tot a la banda positiva en qualsevol situació.
Tendim a prioritzar els esdeveniments agradables per sobre dels desagradables. Però més enllà d'aquesta tendència general, la investigació suggereix que una disposició optimista o pessimista a l'hora d'interpretar les situacions viscudes té implicacions importants en el tipus d'estratègies que adoptem en situacions vitals estressants. En altres paraules: responem millor a l'estrès depenent de si som optimistes o pessimistes.
No totes les estratègies són iguals
Tradicionalment, s'han identificat dues grans estratègies d'afrontament de l'estrès: les centrades en la solució del problema, i les centrades en les emocions. Les primeres proven abans que res d'identificar i resoldre la font que origina l'estrès, sobretot en situacions controlables. Les segones, al contrari, proven de disminuir o eliminar les emocions incòmodes associades a la vivència de situacions estressants. Algunes d'aquestes estratègies són les següents:
Negació. No creure que alguna cosa ha passat o subestimar la seva importància. Una mica difícil de dur a terme actualment, però no tan improbable al començament de la crisi. Mantenir tant sí com no els mateixos hàbits que abans de la crisi, com si res, en seria un exemple.
Acostament centrat en el problema. Seguir un pla d'acció que resolgui la situació o minimitzi les seves conseqüències negatives. Per exemple, totes les recomanacions sobre una rutina diària d'activitats, incloure-hi l'exercici físic, menjar saludable…
Autoculpar-se. Donar-se la culpa a un mateix. Per exemple, si has encomanat a algú, o t'has contagiat tu mateix, si t'has pogut acomiadar o no d'algun ésser estimat.
Acceptació/ Resignació. Si no hi ha res a fer, acceptar el que passa.
Reinterpretació positiva. Créixer com a persona, aprendre alguna cosa de la situació. Centrar-se en què podem aprendre o com canviarem després d'aquesta crisi (sigui creïble o no).
Fantasiejar. Escapar-se de la situació mitjançant la imaginació o la fantasia. L'increment general de consum de sèries, pel·lícules, videojocs, literatura en general seria un bon exemple d'això.
Suport social. Compartir els teus sentiments amb algú o buscar consell d'algú que valoris. Fàcil de dur a terme per mitjà de videoconferències, xarxes socials, contacte amb persones estimades amb qui compartir l' experiència.
Els optimistes solen prioritzar estratègies d'afrontament centrades a resoldre problemes, especialment si són controlables. Per exemple, la reinterpretació positiva, l'evitació de la negació, la recerca del suport social i, en cas de situacions percebudes com fora de control, una tendència més gran a l'acceptació sense condicions de la situació. Els pessimistes, però, tenen més tendència a centrar-se en les seves emocions, amplificant-les, donant lloc a un rumiament negatiu que s'ha associat amb una pitjor adaptació futura.
La varietat emocional i l'afrontament
Gestionar les pròpies emocions no és fàcil, molt menys si s'ha de fer enmig d'una crisi social tan important com l'actual. Centrar-se en les pròpies emocions pot ser particularment útil en fases inicials de la gestió d'una crisi, sobretot quan no es percep gaire control de la situació.
No obstant això, més enllà de la percepció de control, resulta fonamental parar esment al tipus d'emocions que s'experimentin. Més encara tenint en compte que existeix la tendència dels mitjans de comunicació a accentuar cert tipus d'emocions en situacions de crisi, com l'ansietat, l'estrès, la depressió i fins i tot a parlar de trastorns com l'estrès posttraumàtic.
Encara que aquest tipus d'emocions són habituals en moments de crisi personal o social, també solen conviure amb un altre tipus d'emocions, igualment rellevants.
Ràbia i gratitud després de l'atemptat a les Torres Bessones
El treball de Barbara L. Fredrickson sobre les conseqüències de l'atac terrorista de l'11 de setembre de 2001 als EUA resulta especialment rellevant. Després de l'atemptat, diverses enquestes van mostrar que la major part de les persones sentien tota una amalgama d'emocions relacionades sobretot amb la ràbia, la tristesa, la por i l'ansietat.
Alhora, també apareixien emocions tals com la gratitud (per la pròpia seguretat i la d'altres persones estimades), interès (per provar d'entendre les raons de l'atemptat i conèixer les conseqüències) i amor (cap a familiars, amics i fins i tot persones de la comunitat amb la qual havien compartit l'esdeveniment).
Aquestes emocions més positives incrementaven la capacitat de recuperació, una obertura mental més gran relacionada amb ser més flexibles, creatius i fins i tot més oberts a nova informació. Van actuar com un amortidor davant de possibles sentiments depressius. Experimentar aquest tipus d'emocions positives s'ha vinculat a facilitar la probabilitat de trobar un sentit a l'esmentada situació estressant o de crisi i poder implicar-se altra vegada en plans i objectius a mitjà i llarg termini.
És d'especial rellevància constatar que en molts casos les emocions positives faciliten la creació d'un estil d'afrontament més expansiu i general, lligat a una perspectiva més creativa i preparada per afrontar millor futures crisis. Aquestes persones capaces de sentir emocions positives eren també en millor disposició de promoure aquest tipus d'emocions en d'altres, generant un context de suport i cura mútua.
És possible créixer després d'una crisi vital
Aquest afrontament més optimista és lluny d'un optimisme com el descrit pel principi de Pollyanna. Sabem que un biaix positiu facilita una millor adaptació a les adversitats de la vida, encara que no n'hi ha prou. Un terme que es fa servir els últims anys és creixement posttraumàtic: el canvi positiu que un individu experimenta com a resultat de l'afrontament d'un esdeveniment traumàtic.
Resulta fonamental saber que no totes les persones que passen per una experiència traumàtica hi troben benefici i creixement personal. Per a això han de produir-se canvis en la pròpia percepció (fins a quin punt casdacú pot afrontar adversitats), canvis en les relacions cap als altres (incrementar la intimitat amb altres persones estimades, sentir-se més lliure a l'hora d'expressar què se sent, així com una sensibilitat més gran cap al patiment dels altres) i canvis en la filosofia de vida (més interès i curiositat cap a temes existencials i espirituals).
A més, cal tenir en compte que les persones que experimenten creixement posttraumàtic també experimenten emocions difícils de manejar tals com dolor i estrès. Sense la presència d'aquestes emocions, el creixement posttraumàtic no es produeix.
La millor manera de facilitar aquest tipus de creixement associat a les crisis és promovent la recerca de sentit. És fonamental. Per exemple, acceptar ajut i al mateix temps reconèixer que ningú més que un mateix pot donar sentit al que passa; reconèixer que cal superar la situació, deixar-la enrere però tenir-la en compte per construir el nostre futur.
Un optimista ben informat
En moments de crisi com la que vivim, cadascú fa el que pot. El que fem no deixa de ser una manifestació de la nostra disposició personal i fins i tot cultural cap a més optimisme o pessimisme. Més enllà d'aquesta dualitat, però, val la pena recordar Mario Benedetti, que deia que un pessimista és només un optimista ben informat.
Així que davant d'aquesta situació complexa que vivim, ni optimistes ingenus ni pessimistes recalcitrants, siguem optimistes informats.
Alejandro Iborra Cuéllar és Professor Titular de Psicologia Evolutiva i de l'Educació. Director de l'Institut Universitari Mixt d'Investigació d'Educació i Desenvolupament Daisaku Ikeda (IEDDAI), Universitat d'Alcalá. Luana Bruno és doctoranda FPU al Departament de Ciències de l'Educació, Àrea de Psicologia Evolutiva i Educació, Universitat d'Alcalá. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.