No havíem pronunciat pràcticament mai les paraules PCR, ni antígens, ni anticossos. Però ja existien, evidentment. A partir del 14 de març del 2020 van sortir de cop dels laboratoris i dels nínxols sanitaris i s'han estès en el vocabulari diari comú. Un any després del decret de l'estat d'alarma per la pandèmia de la Covid-19, sentim aquestes (i altres paraules dignes de tesi doctoral en microbiologia aplicada) tres o quatre vegades al dia. Mínim.

Aquest dilluns, amb una Rt "controlada" (0'92) però amb 21.015 vides perdudes a Catalunya, podem mirar enrera amb una certa perspectiva i recordar els tres primers mesos de confinament dur. Les periodistes Núria Casas, Cèlia Forment i Alba Solé els van enregistrar en el documental, Pandèmia 2020: Cròniques d'un canvi de vida, que vist amb el temps evidencia la confusió i —perquè no dir-ho— certa improvisació d'aquest període.

1 any, 365 dies, 8760 hores. Aquest és el temps que ha passat des que els aleshores presidents -Quim Torra i Pedro Sánchez- van anunciar que la població s'havia de confinar, de tancar a casa perquè una pandèmia mundial amenaçava la nostra salut. Si aquell 14 de març algú ens hagués dit que ens hauríem quedat tancats prop de 4 mesos, l'hauríem tractat de boig. O de poc realista. Premsa i població no havíem tingut temps de fer un procés de mentalització moral. Tot ens va venir a sobre. Ara bé, no tots ens vam quedar reclosos, molts treballadors essencials sortien a treballar.

L'exemple flagrant en són els sanitaris. Fa 1 any, l'Alba Lloys, infermera de l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa, s'apuntava a formar part del projecte documental. La seva participació en el documental va ser clau. Era els nostres ulls dins l'hospital, dins de les UCI. Avui, un any després ens explica com s'ha sentit, com ha canviat i com es troba amb tota la càrrega emocional que arrossega:

"Ha passat un any d'ençà que va començar el canvi, un any dur, d'adaptació, d'aprenentatge, de valoracions i de mirar cap a endins. Durant aquest temps m'he vist superada per la feina, per les emocions, per les vivències, tot això m'ho guardo, perquè formarà per sempre més part de la meva vida, una pedreta més a la meva motxilla on per sort la gent que més estimo segueix estant al meu costat. 

Per sort, hem vist que no som res, però que amb poc podem arribar a la felicitat, sortint a córrer, jugant al monopoli, fent un vermut, però també he vist com n'és de dur que et diguin el que pots i no pots fer, m'han pres la llibertat. 

Tots ens hem adaptat a les restriccions per incomprensibles que ens semblessin, he vist com les meves dues filles adolescents s'han adaptat a perdre les primeres vegades en moltes coses, preparar la selectivitat, celebrar els 18 anys, perdre les trobades dels amics, els partits de futbol. He patit per elles, han perdut molt, hem deixat de banda als joves i als nostres grans. A casa sols tenim uns avis, els meus sogres, els hem mimat tant com hem pogut, però ja no els abracem, ni els fem petons, ni tan sols podem trobar-nos per por a contagiar-los.

Un Nadal estrany, solitaris amb distància. Ens falta molta autocrítica per saber allà on hem fallat, als que hem apartat, als que hem deixat sense feina, arruïnats. Com a societat hem respost, i la meva conclusió veient i pensant en tot el que hem viscut és molt crítica amb la "classe" política que tenim, des de bon principi es deia testos massius i aïllar a tots els positius, seguir i fer rutllar la roda, però no, no ho hem fet, hem arruïnat el país, i ara que toca vacunar ni tan sols ho fem bé.

Tenim una societat trista, uns sanitaris esgotats i molta gent arruïnada. Malgrat que busco i trobo els meus moments de felicitat, la muntanya, l'esport i la família me'ls dóna, amb tot això que ens dóna voltes costa ser optimista."