A partir d'ara manifestacions com les del 20-S davant la seu d'economica es podran considerar violència. 

En tota l'argumentació de la sentència sobre per què hi ha un delicte de sedició i no de rebel·lió, la Sala Segona del Tribunal Suprem mira de donar forma a la violència per al necessari "alçament tumultuari" que segons el Codi Penal "té la finalitat de derogar l'efectivitat de lleis o el compliment de les ordres o resolucions de funcionaris en l'exercici de les seves funcions". I segons Marchena i els seus magistrats aquesta tipificació quadra amb el que va passar a Catalunya el 20 de setembre i l'1 d'octubre del 2017.

La sentència diu clarament que "en els fets provats d'aquesta nostra resolució es posa de manifest que les actuacions dels dies 20 de setembre i 1 d'octubre de 2017 van estar lluny d'una pacífica i legítima manifestació de protesta". I que "l'hostilitat desplegada va fer inviable el dia 20 de setembre que els funcionaris donessin compliment amb normalitat a les ordres del jutjat núm 13 d'instrucció de Barcelona, i ocasionar por real".

I en la pàgina 283 del text, el tribunal ilustra així la seva opinió sobre el que va passar el 20-S: "El dret a la protesta no pot mutar en un exòtic dret a l'impediment físic als agents de l'autoritat a donar compliment a un mandat judicial". I és que el fet que la comitiva judicial no pogués sortir de la conselleria i que la Guàrdia Civil no pogués fer entrar els detinguts per fer l'escorcoll s'interpreta com una acció violenta per impedir l'exercici de les ordres judicials. Ho qualifica d'"aixecament multitudinari, generalitzat i projectat de forma estratègica" i per aquest motiu "no és possible eludir la tipicitat de la sedició".

La sentència va més enllà i diu que "la existència dels fets violents al llarg del procés de secessió ha quedat prou acreditada" i subratlla que hi ha constància de "mobilitzacions multitudinaries", referint-se a la concentració de 40.000 persones davant del Departament d'Economia i concretant que "es tractava de mobilitzacions que van desbordar els límits constitucionals de l'exercici dels drets de reunió i manifestació". 

I conclou que "és violència per aconseguir la secessió".

"El delicte sorgeix quan, a més de ser tumultuària i pública, acudeix com a mitjans comissius a actes de força o fora de les vies legals, per dirigir-se amb potencial funcionalitat a aconseguir que les lleis no es compleixin o que s'obstrueixi la efectivitat de les ordres o resolucions jurisdiccionals o administratives", diu el text de la sentència.

La violència de l'1-O

Sobre l'1-O i sobre l'actuació de la policia i també dels votants, la sentència aporta una nova versió dels fets i de la proporcioanlitat.

De la gent que va anar a votar diu que va utilitzar "prou força per neutralitzar els agents de policia que legítimament intentaven impedir la votació", salvant l'actuació policial de la qual fa poquíssima referència en la sentència. 

En un breu apunt admet que hi va haver ferits però no  entra a qüestionar l'actuació del CNP i la Guàrdia Civil: "L'enfrontament entre ciutadans i agents de l'autoritat va derivar en lesions que, en numerosos casos, van exigir assistència facultativa". 

Resistència pacífica

Segons la sentència, la ciutadania va "impedir mitjançant una oposició activa" que els Mossos i la policia espanyola poguessin evitar la votació i que poguessin requisar els materials. "Tractaven de fer efectiva l'ordre i s'entrebancaven amb ciutadans que havien assumit les persuasives i mesurades consignes de mobilització canalitzades", diu el text.

Marchena i la resta de magistrats concreten que els ciutadans tractaven d'"impedir el compliment de l'ordre judicial per la força" i que "l'actitud de resistència passiva", diu el text, "acreditat per les proves testificals i els vídeos exhibits, no poques vegades mutava en activa".

Dret de manifestació i reunió

Sobre el dret a manifestació i reunió la sentència també és clara i diu que és legítim sempre que el seu objecitu estigui dins la llei: "La democràcia referendària, quan s'utilitza per a fins contraris al pacte constitucional, perd les virtuts que són pròpies de tota manifestació de democràcia directa. Els drets, per al seu exercici, exigeixen uns pressupostos de legitimitat material i formal, una definició clara, precisa i ordenada de qui poden ser els titulars del seu exercici, uns mecanismes d'empara i, sobretot, un sistema de fiscalització independent que asseguri que aquesta mobilització, en últim terme, no ha estat irrellevant en termes constitucionals".