L’exgerent del PSOE va reconèixer textualment i obertament al Tribunal Suprem que entre el 2017 i el 2021 el partit no corroborava que les despeses que es reemborsaven haguessin estat pagades per la persona que les reclamava. Així queda acreditat al vídeo de la declaració que va fer Mariano Moreno el passat 29 d’octubre, al qual ha tingut accés ElNacional.cat, davant del jutge Leopoldo Puente, que està investigant José Luis Ábalos, Santos Cerdán i Koldo García per una presumpta trama de corrupció de cobrament de comissions a canvi d’adjudicacions públiques. De fet, la seva declaració com a testimoni, juntament amb la de Celia Rodríguez (que va ser treballadora de la Secretaria d’Organització), va portar el jutge instructor a demanar a l’Audiència Nacional que posés la lupa en els pagaments en efectiu que feia el PSOE a Ábalos i Koldo. I el jutge Ismael Moreno va recollir el guant i va obrir una investigació sobre això. “En els àpats, es comprovava per algú que la persona que estava presentant aquest tiquet o factura era qui l’havia pagat i es comprovava com l’havia pagat?”, va preguntar-li l’instructor. “No, això en aquell moment no es comprovava”, va contestar amb claredat Mariano Moreno.
— Aleshores, per exemple, seria possible que algú recol·lectés tiquets d’un restaurant que haguessin pogut pagar els seus familiars, les seves amistats, els seus veïns o fins i tot que es trobés casualment i els aportés?
— No ho sé.
— Seria possible o no? Pot vostè descartar-ho?
— Home, descartar-ho al 100%… A mi em sembla estrany que això pugui succeir.
— Bé, però sap que per a això existeixen els controls a les organitzacions, perquè les coses estranyes o no estranyes no succeeixin.
— Ja. En aquest cas, en aquell moment, no es comprovava això.
Tot seguit, Leopoldo Puente va posar sobre la taula, específicament, el nom de José Luis Ábalos: “Aquesta manca de comprovació no es feia ni quan es tractava de reclamacions a títol personal de José Luis Ábalos o el qui fos que havia incorregut en les despeses?”, li va preguntar. “Aquesta comprovació, en aquests moments, no es feia”, va insistir ell. Prèviament, Celia Rodríguez havia declarat que tardava dos o tres dies a fer la comprovació, cosa que, sumada a les explicacions de l’exgerent, va generar incomprensió per part del magistrat: “Perdoni que li ho pregunti així tan cruament, senyor Mariano. Però, aleshores, en què consistia? Quina comprovació és aquesta?”. I ell va verbalitzar que la comprovació “fonamental” era que la persona que “havia signat la sol·licitud” era la que “estava donant autorització a aquestes despeses” i “estava dins de les activitats que realitzaven”.
Ara bé, aquesta explicació tampoc va convèncer el jutge instructor: “Perdoni, don Mariano, no és una comprovació. És a dir, si José Luis Ábalos, com a secretari d’Organització, reclamava que se li abonessin unes quantitats i em diu vostè que el control era que el reclamava José Luis Ábalos, això no és cap control”. “Aquest sembla que no és un control gaire efectiu, que sigui la mateixa persona que signa la instància qui l’autoritzi”, va afegir. I Mariano Moreno va voler justificar-ho: “És que no hi havia un superior que pogués autoritzar. Aquests eren els màxims responsables en cadascuna de les secretaries, no hi havia cap altre superior”. Per tancar aquest capítol, Leopoldo Puente va concloure que hi havia una manca de vigilància: “Exigir, si més no, que la persona que acompanya la factura, acrediti que ha pagat l’import per tornar-li-ho, sembla que això l’any 2017... Potser l’any 1950 també seria operatiu”. “No troba? És un control tan elemental...”, va reblar.
L’estranyesa del jutge: “No arribo a comprendre quin sentit té contractar una empresa de seguretat perquè porti els diners a la caixa”
Un altre moment d’incredulitat per part del jutge, que també va ser recollit en la interlocutòria en la qual va elevar una exposició raonada a l’Audiència Nacional, va ser el recorregut dels diners en efectiu del banc a Ferraz. Mariano Moreno va relatar que es feien sortides de diners en efectiu procedents del compte de funcionament cap a la caixa del partit: “Jo ho havia de sol·licitar, havia de signar un document dirigit al banc i una empresa de seguretat traslladava aquests diners directament a la seu de Ferraz, que és on hi havia la caixa del partit”, va exposar.
— Quina era la finalitat de tenir en caixa aquestes quantitats de diners? Eren quantitats significatives. Per què necessitava el Partit Socialista tenir aquest flux de diners en efectiu?
— Doncs, fonamentalment, per dotar la caixa del partit.
— És una resposta una mica tautològica, senyor Mariano. Evidentment, era per dotar la caixa del partit. Però a què es destinava els diners?
— Fonamentalment, els pagaments que es feien des de la caixa del partit eren aquest tipus de liquidacions i compensació de despeses de representació, de viatges, d’activitats...
És a dir, segons va resumir el jutge, aquests diners en caixa “es destinaven fonamentalment a la liquidació de despeses anticipades que s’havien fet per membres del Comitè Federal o de la Secretaria d’Organització”. “Sí, i també treballadors, voluntaris o personal que estigués vinculat amb el Partit Socialista”, va afegir l’exgerent. I allà va sorgir el gran interrogant per al jutge instructor: “Si el gruix d’aquests diners es destinava a la liquidació de despeses que s’havien realitzat per compte del Partit Socialista per persones que vostès tenien perfectament identificades, jo no arribo a comprendre el sentit que té, si els diners són al banc, contractar una empresa de seguretat perquè els porti a la caixa i, amb els diners de la caixa, pagar aquestes liquidacions en lloc de fer-ho directament pel banc”. “Per què es feia en metàl·lic? És que no entenc quin avantatge tenia per a vostès”, va afegir.
I Mariano Moreno es va voler desmarcar del procediment: “Això ja era així quan jo vaig arribar com a gerent. És a dir, ha estat dins de la cultura organitzativa del funcionament normal de la Comissió Executiva Federal”. Finalment, va intentar trobar-li una explicació: “Molts treballadors que tenien actes públics al llarg de l’any o desplaçaments al territori, lògicament moltes vegades anticipaven també les seves despeses i estaven desitjant pràcticament arribar a Madrid perquè la liquidació se’ls fes per caixa”.