A les portes de conèixer la sentència del Suprem contra els líders que van comandar el procés fins a l’octubre del 2017, l’amnistia s’obre pas com la solució de consens entre els partits independentistes. La CUP i ERC són els qui defensen aquesta via amb més entusiasme. Junts per Catalunya s’hi apunta i els comuns, tot i no presentar-la com la seva opció preferida, també l’avalen.

Arribats a aquest punt, sorgeixen els interrogants: com és el camí cap a una amnistia? Quins passos caldria seguir per aplicar-la? Quines diferències hi ha amb l’indult? Hi ha més alternatives? 

Comencem a posar-hi llum analitzant el fons. 

La clau de l’amnistia és que no només elimina la pena sinó que deixa de considerar-se culpable el condemnat, se l’eximeix de qualsevol culpa i desapareixen per tant les responsabilitats i els antecedents penals. L’indult, en canvi, només perdona la pena, però l’individu segueix sent culpable. De fet, aquest és el motiu pel qual els mateixos presos no volen ni sentir-ne a parlar, perquè implicaria acceptar que no són innocents. 

L’amnistia es basa en l’oblit. Intervé directament sobre una categoria de delictes, per tant, no es dirigeix a un únic individu sinó a tot un col·lectiu. L’objectiu que es persegueix és enterrar una font de conflicte. O el que és el mateix, passar pàgina per promoure la reconciliació i encetar una nova etapa, com es va pretendre amb la Transició. La idea de l’independentisme és que més enllà de fixar-se en les condemnes, s’aprofités l’amnistia per introduir el dret d’autodeterminació i obrir així la porta a un referèndum. 

Tot això pel que fa al fons, però en la forma com es materialitzen també hi ha diferències importants. L’indult “és una mesura de gràcia de caràcter excepcional que atorga el Rei a proposta del Consell de Ministres”. Per tramitar-lo cal que hi hagi sentència ferma i una petició formal del mateix interessat o de qualsevol altra persona o institució. I no només això, cal acompanyar la sol·licitud d’un informe de conducta i en la decisió final del rei influeix que hi hagi actitud de penediment. 

El concepte d’amnistia, en canvi, no apareix ni a la Constitució ni al Codi Penal. Caldria, per tant, aprovar una llei específica que concretés els delictes que anul·laria ―en aquest cas, rebel·lió i sedició, per exemple― i durant quin període exactament. I això vol dir que és imprescindible una majoria al Congrés per aprovar-la. És a dir, que seria necessari comptar amb la complicitat, com a mínim, dels socialistes.   

Un altre punt que cal tenir en compte és que alguns experts asseguren que seria necessari també reformar la Constitució perquè hi ha alguns articles que podrien ser un obstacle. 

L'any 1977 va aprovar-se l'última llei d'amnistia que hi ha hagut a Espanya. Pretenia deixar enrere la dictadura i encetar sense rancors una nova era democràtica. Segons el text, quedaven amnistiats "tots els actes d'intencionalitat política tipificats com a delictes realitzats amb anterioritat al 15 de desembre de 1977". La llei va rebre el suport de la immensa majoria de grups al Congrés, amb 296 vots a favor, 2 en contra i 18 abstencions. Amb el pas dels anys han anat sorgint les crítiques, perquè la llei ha acabat sent un obstacle per exemple per jutjar els crims del franquisme. 

Vista la dificultat d’emprendre aquest camí, hi ha qui, com els comuns, aposten per una tercera via: es tractaria de reformar el Codi Penal per actualitzar el delicte de rebel·lió perquè les penes associades passessin a ser més baixes. Seria indispensable incloure l’efecte retroactiu de la reforma, per poder-la aplicar als líders independentistes catalans. 

El debat, doncs, està obert i les possibilitats són damunt la taula. Queda el més complicat, les tres paraules màgiques: diàleg, negociació i pacte.