Ja fa uns quants anys, més aviat dècades, la policia el va enxampar de ple. Ell va negar de seguida haver fet res. Però li van fer ensenyar les mans, i les tenia tacades de pintura. Félix Pérez Echevarria, Cheva per a tots els seus veïns, havia anat a ratllar els grandiosos cartells que omplen les autopistes lleoneses. A esborrar on hi diu “Junta de Castella” i els castells de l’escut, i deixar només el "Lleó". Ell és lleonès, sense sufixos. Per molt que la Transició els imposés un invent anomenat “Castella i Lleó”. L’activista lleonesista admet entre rialles que “d’aquestes” n’ha fet “milers”. Que fins i tot té fotografies a casa de les seves petites gestes.
Ara ja no fa aquelles bretolades que feia de jove, però continua mobilitzant-se per la creació de la Regió Lleonesa. Rep ElNacional.cat a la mateixa plaça on el primer dissabte de cada mes es manifesta en solitari. És impossible no reconèixer-lo amb la seva barba i la seva inconfusible txapela basca, amb un pin del "País Lleonès". Va començar a protestar en aquesta plaça el 2006, després que el president de la Junta, el popular Juan Vicente Herrera, titllés un procurador d'UPL de "cavernari" per defensar un referèndum. Volia exigir "respecte" i una rectificació. "Volia una rectificació. No ha arribat, però aquí continuo, fent sentir la meva veu", assegura. Només el confinament ho va aturar, però ho ha reprès. I no en perd el compte: "En porto 191".
Sempre ha estat implicat en el lleonesisme, a través de la Unió del Poble Lleonès (UPL) però també a nivell associatiu. Cheva no s’hi considera, però és un històric del moviment. Defensa que Lleó ha d’autodeterminar-se, i ho argumenta: “No és que vulguem separar-nos. És que mai hi vam voler entrar. Aquí ens han casat a la força amb Castella, contra la nostra voluntat”. No es considera un “separatista”, com molts intenten menysprear-lo: “Independentista de Castella evidentment que ho soc. Però espanyol, espanyol. Això sí, ha de canviar aquest Estat espanyol”. Com l’independentisme i el sobiranisme, però, fa una esmena a la totalitat al model sorgit de la Constitució del 78. I també vol un referèndum.
Cheva: "No és que vulguem separar-nos. És que mai hi vam voler entrar. Aquí ens han casat a la força amb Castella"
“És un problema de l’Estat espanyol, que no hem sabut arribar a un acord”, lamenta l’activista lleonesista, que afegeix: “El que tenim és un Estat federal teòric que, a l’hora de la realitat, està centralitzat a Madrid. L’estructura federal no existeix”. Un doble centralisme si s’hi suma “el de Valladolid”, que a parer seu els resta oportunitats de progrés econòmic i social. De fet, acostuma a fer servir l’expressió “Castiga a León” per a referir-se a la comunitat on li han “imposat” viure.
FOTO: Félix Pérez Echevarria, Cheva, activista del moviment lleonesista (Nicolas Tomás)
La mare dels ous: que Castella i Lleó és un invent de la Transició. Abans no existia cap regió com a tal. El nord té les seves arrels en el Regne de Lleó (Lleó, Zamora i Salamanca) i el sud en Castella la Vella. Amb la creació de l'estat de les autonomies, en l'aire va estar la possibilitat d'una comunitat asturlleonesa, certament amb més vincles històrics. Però el ministre franquista —i lleonès— Rodolfo Martín Villa i el socialista Gregorio Peces Barba (de Valladolid) van treure la idea del cap de Felipe González perquè eren "massa miners junts" i, per tant, un territori en permanent ebullició. A canvi, van crear un monstre de 94.000 metres quadrats, la regió més gran d'Europa, més extensa que països com Portugal. Era un "embassament d'UCD" i al mateix temps un contrapès als nacionalismes català i basc. "Per raons d'Estat", es va dir. I tot plegat sense tenir en compte la comarca d'El Bierzo, que també té moviments per formar una entitat pròpia, unida a Galícia o a una hipotètica regió lleonesa. Totes aquestes desavinences van fer que l'Estatut de Castella i Lleó fos l'últim a aprovar-se, el 1983. I tampoc no va calmar les aigües.
L’enquesta encarregada l’any 1979 per la Diputació de Lleó assenyalava que només el 4,1% dels lleonesos aprovava la comunitat de Castella i Lleó, davant del 64,1% que apostaven per l’autonomia lleonesa. El 1986 va ser el CIS qui revelava que el 45,3% volia separar-se de Castella i el 22,5% apostava per continuar el matrimoni malgrat ser territoris diferents. Més recentment, aquesta mateixa setmana, en un sondeig d’El País i la SER, el 56% dels lleonesos es mostraven partidaris es mostraven partidaris del divorci. En canvi, a Salamanca aquest percentatge baixava fins al 30% i a Salamanca fins al 15%. L’autonomia uniprovincial també seria una opció, però no acaba de fer el pes als lleonesistes.
La revifada del lleonesisme es va iniciar el desembre del 2019, amb una moció aprovada a l'Ajuntament de Lleó amb el suport del PSOE
Durant tota la democràcia ha estat present el moviment lleonesista, però va començar la seva revifada el desembre del 2019. Va ser quan el ple de l'Ajuntament de Lleó va aprovar una moció presentada per Unió del Poble Lleonès, amb el suport del PSOE. El text apostava per iniciar els tràmits per a la creació d'una nova comunitat autònoma, la Regió Lleonesa, conformada per les tres províncies històriques. Avui al balcó del consistori de la capital lleonesa hi penja una gran lona: "Per l'autonomia de la Regió Lleonesa. Pel dret del poble lleonès a decidir el seu futur". La va penjar el mateix alcalde, el socialista José Antonio Díez, que ha tingut no pocs enfrontaments amb les direccions autonòmica i estatal per aquesta qüestió. Després d'aquella moció en vindrien més. Se n'han aprovat en almenys 55 municipis de la província, que representen més del 50% de la seva població.
Als municipis on s’ha votat aquesta moció, el 60% dels regidors ho han fet a favor. És una reivindicació amb un suport transversal, que va més enllà d’UPL. Segons les dades recopilades pel diari digital iLeon.com, hi han donat suport el 71% dels regidors de Podemos i el 60% dels regidors del PSOE. I en la dreta els vots en contra no superen el 50%. En el cas del PP han estat 54 vots a favor, 39 abstencions i 74 en contra. En el cas de Ciutadans, 8 a favor, 12 abstencions i 15 en contra. Com a anècdota, l’ajuntament de Matadeón de los Oteros, el poble de la família paterna de Pablo Casado. Allà, l’únic regidor del PP hi va votar a favor. Però si a Lleó hi ha transversalitat política en la creació d’una nova comunitat, a nivell autonòmic hi ha unanimitat en el seu rebuig frontal.
També hi ha hagut manifestacions multitudinàries, com la del 16 de febrer del 2020 a Lleó, Ponferrada i Villablino, que segons els organitzadors va aplegar fins a 80.000 persones exigint "un futur per a Lleó" i el desbloqueig del conflicte polític. Aquestes 80.000 persones representen el 17% de la població de la província de Lleó i el 10% si es té en compte les altres dues províncies (Zamora i Salamanca), on no van convocar manifestacions. Gairebé van igualar la seva marca històrica, el 4 de maig del 1984, quan 90.000 persones van sortir als carrers de Lleó, Zamora i Salamanca.
Aquest resorgiment del lleonesisme justament pot enlairar la Unió del Poble Lleonès, que va néixer el 1986 per a canalitzar el rebuig a l’organització territorial sota una macroregió anomenada Castella i Lleó. Des de la seva fundació han tingut representació a les Corts de Castella i Lleó. I en aquestes eleccions podrien aconseguir el seu millor resultat en vint anys. Segons diverses enquestes, incloent-hi l’última del CIS, en les eleccions d’aquest diumenge podria obtenir fins a tres procuradors, que serien decisius en la governabilitat de la comunitat autònoma. I no garanteix els vots a ningú. Històricament, a nivell municipal i provincial, ha pactat tant amb el PP com amb el PSOE, malgrat que ara es troben en un gir socialdemòcrata.
L’horitzó lleonesista
Per què s’ha produït aquest auge del lleonesisme? Principalment pel declivi de Lleó, assegura Ana Gaitero, periodista del Diario de León. “Hi ha una sensació d’afartament, que la situació s’està enfonsant econòmicament, socialment i demogràficament”, assegura Gaitero. “Aquí no hi ha oportunitats. Hi han confluït moltes coses, com el declivi de la mineria o l’esperança d’un recanvi industrial que no existirà”, lamenta. A això cal afegir-hi “un centralisme atroç” de Valladolid i “la manca de suport del govern autonòmic per al desenvolupament de la província”. Un còctel explosiu amb conseqüències. El resultat es pot veure en les xifres del despoblament: cada any la província perd gairebé 5.000 habitants. I el que és més preocupant: marxen els joves, “el talent que tenim”. Són les tres províncies més envellides de Castella i Lleó.
El declivi econòmic i el centralisme de Madrid han contribuït a l'auge del moviment
Però, segons la periodista, aquest no ha estat l'únic factor que explica l'auge. "Hi conflueix un moviment que és global, les identitats que tornen", assenyala. En aquest sentit, detalla com els moviments culturals i també els joves "estan connectant" amb les seves arrels. "No se'ns va ensenyar a valorar la nostra cultura i passat. Era de paletos, de gent de poble... Però aquesta percepció està canviant", celebra Ana Gaitero. I la seva traducció política encara té marge per a créixer.
Políticament, quin futur té? El moviment, a través d’UPL, té avui un sol procurador a les Corts de Castella i Lleó, el seu candidat Luis Mariano Santos, però podrien arribar fins als tres, que podrien ser determinants. Hi ha un cert optimisme contingut a les files de la formació: ha arribat el seu moment.
Santos ens rep a la seu d’UPL, en l’últim dia de campanya electoral. Més enllà de les enquestes, el cap de files de la formació vol deixar clara una cosa: que estan “molt allunyats del PP i del PSOE”. I adverteix que, per investir un president castellanolleonès, intentaran fer valer els seus vots. “Volem tenir incidència per a canviar les polítiques”, assegura Santos.
FOTO: El candidat d'Unió del Poble Lleonès, Luis Mariano Santos, a la seu del partit (Nicolas Tomás)
Poder, es pot fer una Regió Lleonesa. “No només és viable, sinó que és fins i tot recomanable”, assegura Luis Mariano Santos. Argumenta que no només és que convisquin “dues identitats que no tenen res a veure”, sinó que es tracta d’una comunitat autònoma “immensa, difícilment governable, poc eficaç i eficient”. El candidat d’UPL creu que és una simple qüestió de voluntat política: “Tan senzill com modificar l’Estatut d’autonomia i després promulgar una llei orgànica que creï la divuitena comunitat autònoma”. Com a argument jurídic, conclou, la mateixa Constitució espanyola.
De fet, durant el procés de reforma estatutària de 2007, UPL ja va intentar introduir una esmena amb tres qüestions. La primera, recollir la possibilitat d’una segregació de les tres províncies. La segona, que mentrestant es dividís la comunitat en dues regions i la denominació oficial fos “Lleó i Castella”. La tercera, la cooficialitat de la llengua lleonesa. El problema va ser de voluntat política: la pinça del PP i el PSOE va tombar l’esmena.
Són tractats com uns “separatistes” més. L’actual president castellanolleonès, Alfonso Fernández Mañueco, va afanyar-se a “garantir la unitat” de Castella i Lleó després de la moció aprovada per l’Ajuntament de Lleó el desembre del 2019. El dirigent del PP ho qualificava de “quimera impossible” i defensava que “el benestar de Castella i Lleó no passa, de cap manera, per la divisió, l’enfrontament i l’aixecament de fronteres”. Uns termes i expressions que resulten familiars als independentistes catalans. Luis Mariano Santos l’ignora: “Ja estic acostumat que Mañueco em digui Pujol. Però va ser el PP qui va pactar amb Pujol”. Cheva se’n fa un fart de riure.
Una llengua desprotegida
El centralisme castellà ha arribat a nivells inversemblants. L'historiador Ricardo Chao recorda com Valladolid ha creat fundacions amb diners públics amb l'únic objectiu de "crear un sentiment de pertinença Castella i Lleó". És el cas de la Fundación de Castilla y León, abans anomenada Fundación Villalar, que a més no ret comptes. "Ni així se'n surten. És inútil. És com tirar els bitllets al riu", assegura. Ell està involucrat en una altra associació, Faceira, que sí que treballa per a divulgar la cultura i la història lleoneses. Estan especialment centrats en la seva llengua, el lleonès, que forma part de l'asturlleonès. Han editat una dotzena de llibres, i no paren de crear contingut amb una resposta positiva.
Però la llengua, admet Chao, és un capítol a banda. Passa molt males hores. Apunta que l’últim estudi de l’Acadèmia Asturiana de la Llengua estima uns 50.000 parlants patrimonials. “Crec que és massa optimista”, matisa l’historiador, que es mostra més aviat pessimista. Els parlants són cada cop més grans i la llengua lleonesa ni tan sols forma part del sistema educatiu. Des dels poders públics “no s’està fent res”. Qualsevol iniciativa per a revitalitzar-la i protegir-la queda reduïda a l’àmbit estrictament privat; depèn del voluntarisme.
“Es viu una situació inèdita: la llengua és reconeguda per Portugal i podria ser oficial a Astúries. Però, on està en més problemes, a Lleó, la Junta no fa res”, lamenta Ricardo Chao. L’Estatut menciona la "protecció específica" del lleonès, que està recollida en la Carta europea de llengües minoritàries. Però ni tan sols hi ha un responsable de política lingüística a la Junta de Castella i Lleó. “Castiga a León”, que diria l’activista Cheva.