Ciutadans de Catalunya, ja les tornem a tenir aquí! En cinc dies el bé s’enfrontarà al mal, com diu Junqueras i com bé podria dir Albiol. Els darrers anys, el moviment independentista ha mostrat al món dues coses i n’ha deixat entreveure una tercera. Les dues primeres s’alimenten entre elles, la tercera és producte de les anteriors.

La primera: una capacitat mobilitzadora sense precedents, fruit d’una aparentment contradictòria coalició entre institució i moviment, exemplificat en l’ANC i Òmnium Cultural. A Catalunya sí que es pot repicar i anar a la processó alhora. Com a mínim s’ha pogut tenir aquesta il·lusió durant els darrers anys.

La segona: l’escrupolós pacifisme del moviment-institució, que ha deixat a Gandhi com un amateur en la matèria. La no-violència de Gandhi implicava un altíssim grau de repressió cap als seus que queien, inerts, pels cops i les bales dels colons britànics. Després de l’1 d’Octubre, quan milers de catalans varen posar el cos per a defensar les urnes de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional, es va renunciar a la desobediència pacífica, pel que ha quedat clar que el pacifisme, com les bones dietes, se seguirà de forma estrictament escrupolosa.

La decisió de no desobeir, acatar l’aplicació del 155 i descartar la unilateralitat, ha trencat part de la fantasia que nodria el desig independentista

Això ens porta al tercer punt. El motor de l’independentisme d’aquesta coalició oximorònica s’anomena “Procés”. El Procés s’alimenta del desig de la independència, alhora que en castra la seva realització. Aquest últim punt s’ha camuflat i instrumentalitzat amb recel per part dels actors líders del Procés (PDeCAT i ERC), però la decisió de no desobeir, acatar l’aplicació del 155 i descartar la unilateralitat, ha trencat part de la fantasia que nodria el desig independentista. Ho saben bé a la CUP, que en el punt 43 del seu programa electoral apunten: “En aquest camí, el processisme ha consolidat una cultura política que a hores d’ara continua sent un dels principals llasts per a la independència (...).” I ara, raspades les costures del Procés s’entreveu la seva essència. Les enquestes, fusió de la tècnica moderna i la clarividència dels oracles antics, diuen que una força taronja pot sacsejar la profecia de la República que està per venir. L’auge de Ciutadans és, en part, el símptoma del Procés independentista.

Què passarà, si ni el Bloc Groc ni el Bloc Taronja tenen suficients escons per a governar? És remota, però una opció comença a sonar tímidament. Ni ERC ni PSC descartarien sumar amb els Comuns, que juguen en posició d’inferioritat però que poden acabar sent determinants. Xavier Domènech admet obertament que aquesta fórmula permetria obrir una nova transversalitat, alhora que trencaria amb la lògica processista. Problemes: ni ERC vol sentir a parlar del PSC i viceversa. Però recordem: estem en campanya electoral i aquesta fórmula no és estrictament contra natura

ERC, pel pes de la història o per incapacitat, s’encongeix en els moments importants davant l’ombra d’aquells que han construït el catalanisme polític

Més problemes: les tres forces haurien de millorar els resultats que els hi pronostiquen les enquestes, fet que no es veu enlloc. ERC, sigui pel pes de la història o per incapacitat pròpia, s’encongeix en els moments importants davant l’ombra d’aquells que han construït el catalanisme polític, primer sota la figura de Pujol i Mas, ara de Puigdemont. Els comuns, l’únic dels partits capaç de alçar ponts i crear aliances que superin les trinxeres interblocs, no acaba d’agafar aire, llastat per la clivella de la independència, però també per la incapacitat d’acomodar un complex món intern de lideratges, egos, i batalles de poder. Per últim, el PSC, que tot i aguantar l’envestida, veu com les seves bases tradicionals deserten per totes bandes: un cinturó roig que es tenyeix de taronja i lila, i un vot “il·lustrat” que, per imaginar-se coses, prefereix pensar més en una República Independent que en l’Espanya Federal.

Però hi ha un escenari més que la victòria d’un dels blocs, la geometria variable, o el tripartit d’esquerres. Un escenari capriciós i irònic, un escenari per a tornar a començar. I si s’han de repetir les eleccions?