El diari El País va presentar-ho dilluns passat amb molta èpica. "El govern (espanyol) va arriscar-se, sense garanties de guanyar, en l'intent d'aturar la investidura de Carles Puigdemont", començava la crònica. "Va valorar-se que havia de forçar totes les possibilitats, encara que fracassés, abans que assistir passivament que Puigdemont resultés investit a distància o per persona interposada", continuava. "Amb tots els temors a flor de pell, el president del govern, Mariano Rajoy, animat per la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, va decidir continuar endavant i presentar un recurs davant el Tribunal Constitucional contra la investidura de Carles Puigdemont", rematava.
Aquesta crònica amb pretensions heroiques és, en realitat, el relat d'una greu ingerència del poder executiu en el poder judicial. Apel·lant a "raons d'Estat", i després del revés que va suposar el dictamen del Consell d'Estat, el Govern espanyol va decidir pressionar directament els magistrats del Tribunal Constitucional perquè tombessin el debat d'investidura de Carles Puigdemont abans fins i tot de celebrar-se.
Així ho explica el mateix diari, malgrat que les fonts diuen que no van ser pressions: "Abans que els magistrats es reunissin va haver-hi contactes entre membres del Govern (espanyol) i del Tribunal Constitucional. Els ministres, i el mateix Rajoy, en primera línia, segons fonts de l'executiu, van transmetre als qui havien de prendre la decisió la greu situació en la qual es posava l'Estat si es permetia que l'expresident de la Generalitat fos investit per la cambra catalana".
I el que van acabar decidint els magistrats del TC, després que els fos transmesa la "preocupació" de la Moncloa, va ser tot un joc d'equilibris. Només havia de decidir si admetre a tràmit el recurs o no, i no va fer ni una cosa ni l'altra, sinó que ho va posposar. I va decretar unes mesures cautelars inèdites que, a la pràctica, sense ni tan sols admetre a tràmit el recurs, suspenien el debat d'investidura del candidat Carles Puigdemont.
Potser és la més evident, però aquesta no és l’única interferència en la separació de poders. En un procés com el català, que l’Estat espanyol vol combatre a través dels tribunals de justícia, hi ha molts més exemples en què els polítics -i determinats diaris- condemnen i els jutges executen.
Inhabilitats abans d’hora
Aquest dijous, en una entrevista a Antena 3, el ministre de Justícia, Rafael Catalá, donava per fet que la "cúpula" del procés seria inhabilitada a final de març, quan el jutge del Suprem Pablo Llarena acabi la instrucció del cas per sedició i rebel·lió. "Més enllà del que digui la sentència a final de la tardor, hi pot haver una inhabilitació des de molt aviat. Per tant, a totes aquestes persones les treu de la representació pública i les inhabilita".
És el que havien avançat alguns diaris, com El Independiente o El País, que explicaven que els líders independentistes, tant els empresonats com els exiliats, podrien ser inhabilitats el març, quan acabi la instrucció. És un supòsit previst per la Llei d’enjudiciament criminal -conegut com a article Yoldi pel pres etarra Juan Carlos Yoldi Múgica-, que permet inhabilitar abans de sentència ferma els que ocupen càrrecs públics sempre que s’hagi dictat una interlocutòria de processament, l’investigat es trobi en presó provisional (o hi hagi una ordre de presó) i incorri en els delictes de terrorisme, pertinença a banda criminal o rebel·lió.
Catalá ja ho dona per fet, encara que la decisió hauria de recaure en el jutge Pablo Llarena i no en el ministre de Justícia. Fins i tot Ciutadans va demanar prudència a Catalá per les seves paraules. La mateixa poca prudència que va mostrar dijous el ministre de Foment, Íñigo de la Serna, que descartava “absolutament” indults, sense que ni tan sols hi hagi una sentència condemnatòria ferma.
És la mateixa actitud que, en un excés d’eufòria, va portar la vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría a vantar-se en plena campanya electoral que Rajoy havia fet que “avui ERC, JuntsxCat i la resta d’independentistes no tinguin líders perquè estan escapçats”. Qui va enviar els Jordis, el vicepresident Oriol Junqueras i la resta de consellers a la presó van ser els jutges Carmen Lamela, de l’Audiència Nacional, i Pablo Llarena, del Tribunal Suprem.
El braç fiscal
En aquesta ofensiva judicial de l’Estat contra el procés, la Fiscalia ha jugat un paper fonamental. El ministeri públic ha semblat, en moltes ocasions, un ministeri més de la Moncloa, els mateixos advocats de l’Estat. Va demanar la presó cautelar sense fiança per a tots els consellers i per a Carme Forcadell, i va intentar, en va, durant el viatge de Carles Puigdemont a Dinamarca, de reactivar l’euroordre de detenció. També va batallar perquè la causa es mantingués a l’Audiència Nacional amb Carmen Lamela, a priori més dura que Pablo Llarena, i que no s’unifiqués al Tribunal Suprem.
Especialment controvertida va ser la trajectòria de l’anterior fiscal general de l’Estat, el difunt José Manuel Maza, que atribuïa delictes fins i tot abans que es cometessin. Abans del referèndum de l’1 d’octubre, concretament mig any abans, en una entrevista a El Mundo, avisava que els líders independentistes podrien ser acusats de sedició. La setmana prèvia a la votació també afegia el delicte de rebel·lió. La profecia de Maza va complir-se. I el Govern en ple -excepte els exiliats- va passar per la presó.
El quart poder
Hi ha, però, un últim gran actor: el quart poder, la premsa. Algunes capçaleres, les més influents de l'Estat, han tingut un paper clau a crear un determinat relat des de les seves portades i a assenyalar amb el dit el camí des dels seus editorials. Un dels casos més reveladors segurament és el de les concentracions del 20 de setembre pels escorcolls i detencions de la Guàrdia Civil, i el posterior empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
Durant tres dies seguits, del 21 al 23 de setembre, El Mundo va dedicar la portada a aquestes protestes pacífiques, que van acabar sense cap incident i amb la Guàrdia Civil podent fer la seva feina, venent un relat alternatiu dels fets del Departament d’Economia. “El separatisme intenta desbordar l’Estat després de quedar neutralitzat l’1-O”, titulava el dijous 21. “Els Mossos cedeixen al separatisme el carrer per assetjar els jutges”, assegurava el divendres 22, i obria amb una fotografia de Carme Forcadell. “El braç del carrer de Puigdemont desafia la denúncia per sedició”, rematava el divendres 23. El mateix diari, l'endemà de l'aturada del 3-O, publicava un editorial assenyalant el camí: "Escoltin el Rei: restaurin la llei a Catalunya".
També des dels digitals. Dos dies abans que Lamela enviés els Jordis a Soto del Real, El Español publicava un perfil dels líders de les entitats sobiranistes. “Els dos Jordis que agiten Catalunya: del robabanderes al fill de la carnissera”, es titulava. I així els descrivia en l’entradeta: “Són els líders d’Òmnium Cultural i l’ANC. Jordi Sànchez és un agitador social que donava suport a Herri Batasuna i Terra Lliure i organitzava manifestacions els anys 80. Jordi Cuixart, un empresari que busca emular els patriarques burgesos de l’independentisme. Tots dos estan imputats per sedició”.
L’endemà, ja després que els Jordis haguessin passat la primera nit a la presó, aquestes capçaleres es felicitaven per la decisió. “La duresa d’aquesta mesura pot generar contestació de les seves organitzacions”, assegurava El País en un editorial. I afegia com a advertència: “Però al mateix temps recorda que violar greument la llei no surt gratis en un Estat democràtic”.
El País també va deixar portades paradigmàtiques, com la del dissabte 30 de setembre, vigília del referèndum. “La Generalitat llança la població contra l’Estat”, advertia a cinc columnes. Les imatges de l’endemà, amb l'Estat llançant-se amb porres i pilotes de goma contra la població, van mostrar una realitat substancialment diferent.